Neoindependència

La novetat d’aquest 11 de setembre rau en l’associació que s’intenta establir entre independentisme i europeisme, inèdita fins ara. Conscients que els processos de construccions nacionals estan massa lligats a la dissolució dels antics imperis (el napoleònic i l’austrohongarès, al llarg del segle XIX; el de la Unió Soviètica, al XX), vet aquí que per primera vegada els organitzadors de la manifestació han conceptuat la secessió catalana com la construcció d’un nou “estat” dins el context europeu, deixant de banda la concepció romàntica de “pàtria”, relegada a l’acte institucional del parc de l...

La novetat d’aquest 11 de setembre rau en l’associació que s’intenta establir entre independentisme i europeisme, inèdita fins ara. Conscients que els processos de construccions nacionals estan massa lligats a la dissolució dels antics imperis (el napoleònic i l’austrohongarès, al llarg del segle XIX; el de la Unió Soviètica, al XX), vet aquí que per primera vegada els organitzadors de la manifestació han conceptuat la secessió catalana com la construcció d’un nou “estat” dins el context europeu, deixant de banda la concepció romàntica de “pàtria”, relegada a l’acte institucional del parc de la Ciutadella. La Diada va tenir així dos tempi ben diferenciats: al matí, l’enamorament del vell; a la tarda, l’exaltació del nou. De fons, la vella tàctica d’ocupació d’espais, tots, a ser possible.

És obvi el pragmatisme d’aquest neoindependentisme. Catalunya per si sola no pot fer gran cosa per abaixar la prima de risc o la quantitat d’aturats. Més val, ni que sigui de manera vaga, anunciar en quin context econòmic i social es farà front a aquests i a altres problemes quan s’assoleixi la plenitud nacional. No debades ahir el president Mas, que fa l’efecte de cabalgar complagut a remolc dels esdeveniments (ves que no ho hagi de lamentar), compareixia a la roda de premsa per valorar la Diada amb una bandera europea acompanyant la quadribarrada, novetat iconogràfica que reforça un doble missatge: de cara a l’interior, l’afirmació que aquest procés s’inscriurà en la racionalitat de la construcció europea; de cara a Brussel·les, la determinació a no embarcar-nos en cap aventura com les que va conèixer el Vell Continent el 1848. Cal dir que és una obertura tàctica intel·ligent.

Alguns, no cal dir-ho, ens saltaríem de bon grat l’esglaó de la independència per anar a parar a la total dependència europea, és a dir a la creació de mecanismes democràtics que ens permetin per exemple votar el senyor Mario Draghi, vist i debatut que és qui mana de veritat. Ara com ara ho tenim magre: la tertúlia única del país passa per la independència. The rest is silence.