Els veïns de la porta del costat

Al món de les publicaci-ons eròtiques es fa servir el concepte girl next door —la noia de la porta del costat— per referir-se a aquell tipus de model que, sense tenir cap atractiu extraordinari o espectacular, resulta encisadora. En realitat, aquest atractiu no és tant físic com de proximitat, per la quantitat de fantasies que poden despertar les veïnes —i els veïns— a menys que quadrupliquin l’edat de l’observador.

No, no és una digressió, Els Amics de les Arts serien the band next door, la banda de veïnets normals que s’han fet un forat en el món dels populars gràcies a la seva feina,...

Al món de les publicaci-ons eròtiques es fa servir el concepte girl next door —la noia de la porta del costat— per referir-se a aquell tipus de model que, sense tenir cap atractiu extraordinari o espectacular, resulta encisadora. En realitat, aquest atractiu no és tant físic com de proximitat, per la quantitat de fantasies que poden despertar les veïnes —i els veïns— a menys que quadrupliquin l’edat de l’observador.

No, no és una digressió, Els Amics de les Arts serien the band next door, la banda de veïnets normals que s’han fet un forat en el món dels populars gràcies a la seva feina, perseverança i voluntat. Parlem d’un grup, probablement un dels tres més populars a Catalunya avui, que, nascut el 2005, va conèixer la fama després de publicar dos discos (Catalonautes, 2005, i Roulotte Polar, 2007) i fer servir com ningú la potència comunicativa de les anomenades xarxes socials; és a dir, les noves plataformes promocionals facultades per internet.

Joan Enric Barceló, Eduard Costa, Ferran Piqué i Dani Alegret ja ho deien quan la popularitat els començava a somriure fa un parell d’anys: “Com que el grup era gairebé una broma entre nosaltres, com que ningú no contrasta la informació que es penja a la xarxa, com que tot el que apareix es converteix en veritat, vam decidir mantenir molta activitat, penjar molta informació, explicar com era la nostra vida al pis que compartíem tots quatre i fer-nos grans a la xarxa. Per això vam fer un blog i vam començar a créixer pel boca-orella”. Una estratègia extraordinàriament lògica que ja s’anomena “boca-orella 2.0” i que està en el fons de l’èxit d’aquesta banda que al 2012 necessita ja tres vegades el Coliseum —avui, demà i demà pas-sat— per presenta el seu quart disc Espècies per catalogar, àlbum que a hores d’ara és Disc d’Or (o sigui, té més de 30.000 còpies venudes).

Reflectint el món a la manera que podria fer-ho qualsevol dels seus fans, Els Amics... han construït un imaginari ple de referències pròpies del barri de Gràcia, del qual fan ironia potser sense voler-ho fer. La qüestió és que el grup ha aconseguit formular en clau de pop una personalitat transparent i gens esquiva que celebren sense dissimular una relativa sorpresa davant del grau de popularitat que han assolit.

Lluny de fer-se les estrelles i tal com ho faria el músic de la porta del costat, Els Amics... viuen una popularitat reservada per a molt pocs i que els ha dut a vendre discos, molts, quan gairebé ningú no ho fa. La forma en què artísticament han encaixat aquesta popularitat s’ha traduït en un disc força elaborat, molt arranjat i ambiciós que deixa enrere la simplicitat dels discos anteriors.

Disposant de pressupost, la banda ha fet el disc que potser volien fer des del començament, tot i que de vegades tant d’arranjament tapa la senzillesa que havia caracteritzat les cançons d’aquest quartet que representa el triomf de la classe mitjana just quan aquesta declina. I és que els quatre Amics de les Arts van fer de tot abans no es van decidir a buscar el seu futur a la música, coincidint des de fent d’actors als espectacles de Port Aventura fins a promocionar tabac disfressats amb roba de làtex...

Gent normal tenint un èxit poc habitual. La digestió del mateix comença ara. Amb un disc que donarà la mida de les possibilitats d’un grup que havia estat normal.