Fútil

Allò que cal agrair als dramaturgs que han pres el relleu als corrents anomenats formularis és que s’acostin a les problemàtiques més candents dels nostres dies. És lamentable, tanmateix, que —com alguns dels textos dels seus predecessors— ho facin amb una mirada tan fal·laciosa, banalitzadora i pobra, sense cap mena d’esperit crític, ni de voluntat transformadora.

Una bona mostra d’això és Car Wash (tren de rentat), de Marc Rosich (Barcelona, 1973), en què sembla que s’intenti reflectir els efectes devastadors de la crisi econòmica en les classes treballadore...

Allò que cal agrair als dramaturgs que han pres el relleu als corrents anomenats formularis és que s’acostin a les problemàtiques més candents dels nostres dies. És lamentable, tanmateix, que —com alguns dels textos dels seus predecessors— ho facin amb una mirada tan fal·laciosa, banalitzadora i pobra, sense cap mena d’esperit crític, ni de voluntat transformadora.

Una bona mostra d’això és Car Wash (tren de rentat), de Marc Rosich (Barcelona, 1973), en què sembla que s’intenti reflectir els efectes devastadors de la crisi econòmica en les classes treballadores. En realitat, aquest tema tan greu només s’aprofita com un pretext per bastir una història anodina, superficial, frívola, d’un menfotisme i un cinisme que fan tombar d’esquena, sobretot si tenim en compte quina és la situació política i social d’avui en dia.

En teoria, la peça de Rosich s’inspira en la crisi provocada per la bombolla immobiliària i pel desmantellament del teixit industrial, i les conseqüències nefastes que ha tingut en la societat catalana. D’aquesta realitat, ben pu-nyent i complexa, Rosich n'extreu la vessant més anecdòtica, més nímia, més innòcua. El seu enfocament és irritant, d’una puerilitat esborronadora, d’una flagrant impostura. Les diverses línies de la trama són banals, plenes de tòpics, fútils fins a extrems inquietants, per més que es farceixin —amb pretensions de genialitat— d’un surrealisme tou, d’una comicitat deplorable i d’una intenció patètica d’abordar temàtiques d’actualitat. Literàriament, tampoc no s’aguanta per enlloc.

Els personatges són tan plans com estereotipats i inversemblants. Ni els atorguen cap consistència la pretesa paròdia dels models de l’emprenedoria empresarial, la publicitat enganyosa, el màrqueting agressiu o els espècimens borderlines que retrata la peça. Ni, d’altra banda, la crítica irònica al sindicalisme anarquista o al progressisme anticapitalista que s’hi fa no contribueix a aclarir què carai es proposa l’autor amb les històries —sense suc ni bruc— que explica. Els espais de l’acció —en una terra de ningú, si és no és beckettiana o postmoderna— acaben essent també de cartó pedra. El joc temporal i l’enllaç de les trames resulten un pur exercici d’estil. No hi ha profunditat d’anàlisi, ni pluralitat de perspectives: és d’una buidor ideològica alarmant.

Car Wash exemplifica el tipus de dramatúrgia pseudoprogressista que campa pels escenaris catalans i que, fins i tot, participa en projectes internacionals, fet que no deixa de ser preocupant. Darrere d’aquest embolcall d’insofrible “bon rollo” i d'ideologia gasificada, promoguda institucionalment, s’hi vehicula una sèrie de tics retrògrads, que, sota formes en aparença trencadores i de la rialleta fàcil, no fan res més que reafirmar l’status quo i laminar les resistències que queden a l’autèntica devastació de “l’economia canalla”. Si el teatre perd el poder revulsiu davant de la regressió social que patim i es dedica a divertimentos vacus, presumptament moderns i progres, més val plegar veles. Si la literatura dramàtica que escriuen —en un simulacre de català— els dramaturgs que voregen la quarantena té aquest nivell intel·lectual, aquesta ambició estètica i aquest grau de confusió ètica i ideològica, és per fer-s’ho mirar. Deu ser l’herència més atziaga de la dramatúrgia de la sostracció/relativitat —i derivacions— que ja va demostrar la capacitat camaleònica de buidar d’ideologia els textos i de fer el joc al poder de torn. Mala peça al teler.