‘El Punt D’, contra la ignorància i la culpa

TV3 fa un programa, El Punt D, sobre sexualitat, que de fet estrena a Internet (A la carta) i emet capítols, que ja ha anticipat a la xarxa, els dijous en un horari nocturn força inconvenient i inhòspit. Sort que a Internet no hi ha horari infantil i es pot veure a qualsevol hora. Són capítols de mitja hora, encara no. N’han anunciat 10 i al televisor els despatxen de tres en tres, una dosi excessiva.

Els programes divulgat...

TV3 fa un programa, El Punt D, sobre sexualitat, que de fet estrena a Internet (A la carta) i emet capítols, que ja ha anticipat a la xarxa, els dijous en un horari nocturn força inconvenient i inhòspit. Sort que a Internet no hi ha horari infantil i es pot veure a qualsevol hora. Són capítols de mitja hora, encara no. N’han anunciat 10 i al televisor els despatxen de tres en tres, una dosi excessiva.

Els programes divulgatius acostumen a tenir dos defectes persistents. Com que no volen ser ni acadèmics ni llaunes introdueixen escenes d’esbarjo que, de vegades, semblen d’un Info K dolent pel seu grau d’infantilisme. Dit això amb perdó de l’Info K de veritat i dels infants. Un exemple en seria el brevíssim Dilluns, començo, sobre alimentació, que aquest setembre va estrenar TV3 i que ja no és a la graella. L’altra, particularment els dedicats a temàtica sexual o eròtica, és que es presenten com exemple de gosadia televisiva quan la gosadia de veritat seria parlar de temes que incomodessin els seus amos, privats o públics.

El Punt D no vol ser de la broma ni vol lluir gran gosadia pel simple fet de tractar el tema. És més, no té presentador/a i a cada capítol hi ha una persona diferent encarregada de la narració. La tria estable de col·laboradors/es/is i testimonis és encertada, s’expliquen bé, sense escarafalls, amb naturalitat i pertinència. En algun episodi, conceptualment més barroc, com el dedicat a la identitat, la fórmula de píndoles breus, el trossejament de les intervencions perjudica que despleguin un fil argumental. L’espectador té la sensació que no passen del titular. Aquest és el principal retret que es pot fer a la sèrie, molt treballada en el muntatge, fins i tot massa, amb una previsible tria d’imatges de suport on, curiosament, hi sobren les de producció pròpia (una gesticulant parelleta).

Dirigit per Cristina Vicente, es diu Punt D jugant amb com es denomina un altre punt molt popular (G). En aquest cas la majúscula és la inicial de “desconeixement”. Els programes honestos d’aquesta mena no lluiten solament contra la ignorància sinó, també, contra més o menys ofegants sentiments de culpa si et saltes una normativitat estreta. Són batalles, també, contra els estereotips i els tabús i Punt D... ho fa