El fet diferencial de Díaz Ayuso

Qui es podia imaginar que les eleccions autonòmiques de Madrid girarien algun dia entorn de la defensa d'una suposada identitat madrilenya amenaçada. Díaz Ayuso ha apostat en aquesta campanya per la polarització perquè és la millor manera d'evitar les evidents carències de la seva política, especialment en la gestió de la pandèmia. Com es va veure en l'únic debat en el qual va participar, la candidata del PP s'espavila molt millor en la confrontació ideològica que en la discussió de les polítiques públiques i tampoc li interessa el cos a cos amb els adversaris. Ella apunta per elevació: Madrid...

Qui es podia imaginar que les eleccions autonòmiques de Madrid girarien algun dia entorn de la defensa d'una suposada identitat madrilenya amenaçada. Díaz Ayuso ha apostat en aquesta campanya per la polarització perquè és la millor manera d'evitar les evidents carències de la seva política, especialment en la gestió de la pandèmia. Com es va veure en l'únic debat en el qual va participar, la candidata del PP s'espavila molt millor en la confrontació ideològica que en la discussió de les polítiques públiques i tampoc li interessa el cos a cos amb els adversaris. Ella apunta per elevació: Madrid contra el govern de Pedro Sánchez, conscient que, si li surt bé l'envit, pot aspirar a molt més.

A l'esquerra li és difícil confrontar amb una retòrica destructiva que menysprea la veritat i el debat racional

En la primera fase de la campanya va portar clarament la iniciativa amb una dicotomia tan forçada com falsa, l'elecció entre “llibertat o socialisme” i “llibertat o comunisme”, com si el PSOE i Unides Podems fossin forces totalitàries, quan és ella qui es disposa a governar amb Vox, el partit d’ultradreta que es permet proposar l'expulsió dels seus adversaris de la política i fins i tot del país.

La tendència a la polarització i al populisme són fenòmens globals, però Díaz Ayuso ha portat els postulats del trumpisme a un extrem difícilment suportable. I molt difícil de combatre. A l'esquerra educada en els principis de la il·lustració, acostumada a utilitzar la racionalitat en la seva aproximació a la realitat, li resulta especialment penós confrontar amb una retòrica destructiva que menysprea la veritat, en la qual no importen els fets, sinó les percepcions, i en la qual predominen els elements emocionals. En aquest aspecte, la campanya d'Ayuso ha entrat en perfecta sinergia amb la de Vox. Quan Santiago Abascal arremet contra el “consens progre”, no ataca únicament l'ideari progressista. Ataca sobretot la recerca del diàleg i el consens com a mètode democràtic de resolució de conflictes.

No resultava fàcil per a l'esquerra respondre amb encert a aquest envit. El candidat socialista Ángel Gabilondo ha estat criticat perquè s’ha deixat arrossegar per la dinàmica de polarització i la confrontació ideològica en lloc d'intentar un debat serè. Però, quina altra sortida tenia? És injust culpar de polarització qui era la víctima propiciatòria de l'estratègia polaritzadora de Díaz Ayuso. Intentar debatre des de la racionalitat i el respecte amb qui no està gens interessat a fer-ho només condueix a la frustració i a la malenconia.

Sempre que ha perdut el poder, la dreta espanyola ha recorregut a aguditzar la confrontació per recuperar-lo. Va ser l'estratègia d'Aznar (“atur, malbaratament i corrupció”) per desbancar González; la de Rajoy (“vostè traeix els morts permetent la recuperació d'ETA”) per fer caure Rodríguez Zapatero i aquesta és ara també l'estratègia del PP contra Pedro Sánchez: primer qualificant de cop d'Estat la moció de censura i ara que Sánchez ha estat ratificat a les urnes, considerant il·legítim el govern per les aliances que el sostenen.

Sempre que ha perdut el poder, la dreta espanyola ha recorregut a la confrontació per intentar recuperar-lo

L'última deriva de Díaz Ayuso resulta especialment sorprenent. En la seva estratègia de confrontació amb Sánchez no ha dubtat a utilitzar alguns dels plantejaments que tant criticava el PP en el secessionisme català: una constant insubmissió a les normes i una clamorosa deslleialtat institucional. Amb la mateixa virulència amb què acusava Pedro Sanchez de retallar la llibertat dels madrilenys amb el decret de l'estat d'alarma, critica ara que el Govern central no vulgui prorrogar-lo.

Però el més rellevant d'aquesta deriva és la seva reivindicació d'una suposada identitat madrilenya amenaçada per l'aliança social-comunista, que té com a “fet diferencial” un sentit de la llibertat que, segons ella, no hi hauria en altres llocs d'Espanya. Però quina identitat diferencial té Madrid, una societat d'al·luvió que té un 40% de la població que ha vingut de fora? I quina llibertat és la que està amenaçada? La de sortir a la nit a prendre unes canyes? La llibertat de fer el que a cada un li vingui de gust sense tenir en compte el preu per als altres?

En realitat, quan Ayuso proclama que “Madrid és Espanya dins d'Espanya” i defensa una identitat diferencial madrilenya, està intentant presentar la Comunitat de Madrid i la seva capital com les genuïnes dipositàries d'un neonacionalisme espanyol desacomplexat i excloent que nega, com sempre ha fet, la legitimitat de qualsevol altra identitat nacional. La identitat de Madrid de la qual parla Ayuso és el nacionalisme espanyol. Combina un discurs desafiador amb aromes de franquisme i una insolència que li permet esquivar qualsevol exigència de responsabilitat per les polítiques aplicades, les que han deixat a l'estacada els més vulnerables. Sorprèn veure com banalitza els temes més importants algú que ha tingut i pot continuar tenint el poder d'arruïnar la vida de molta gent.