Eleccions catalanes: el camí de l’entesa

El moment polític català, a les portes de les eleccions del 14 de febrer, es trobava instal·lat en una disjuntiva que podia portar a la intensificació o a la suavització del conflicte. Si s'actua amb serenitat i un mínim d'intel·ligència crec que el seu resultat apunta al camí de la suavització.

És ben coneguda la idea que per entendre la política catalana cal tenir present que es mou en dos eixos: el del model econòmic i social i el de la identitat nacional. És així, però penso que en realitat hi ha un tercer eix, que en aquest moment és d'especial rellevància: el de la inclinació al d...

El moment polític català, a les portes de les eleccions del 14 de febrer, es trobava instal·lat en una disjuntiva que podia portar a la intensificació o a la suavització del conflicte. Si s'actua amb serenitat i un mínim d'intel·ligència crec que el seu resultat apunta al camí de la suavització.

És ben coneguda la idea que per entendre la política catalana cal tenir present que es mou en dos eixos: el del model econòmic i social i el de la identitat nacional. És així, però penso que en realitat hi ha un tercer eix, que en aquest moment és d'especial rellevància: el de la inclinació al diàleg.

Políticament, no tant socialment, Catalunya està dividida en dos segments que, per intentar ser el més neutral possible, denotaré per com s'autodenominen: l'independentista i el constitucionalista. Cada segment representa aproximadament el 50% dels votants, amb l'independentista algunes vegades lleugerament per sota, o, com aquesta vegada, lleugerament per sobre. D'aquí les coses no s'han mogut i és hora que tots reconeguem que aquesta és una característica estructural de la situació. Atribuir la posició dels altres a intoxicacions diverses trivialitza una realitat de fons. Constatar la persistència d'aquest empat és, a més, un punt de partida amb el potencial de propiciar les actituds negociadores.

Dins de cada segment els moviments han estat, no obstant això, molt importants. El constitucionalista s'ha polaritzat internament, amb el col·lapse de Ciutadans i el desplaçament dels seus votants cap a Vox i cap al PSC. No tinc cap dubte que aquest últim és un moviment clarament a favor de la suavització i de la voluntat de diàleg. Ho afirmo malgrat el fragor d'una batalla electoral que ha produït desafortunades desqualificacions i vetos mutus (“no governaré mai amb els independentistes”, “no governarem mai amb el PSC”) que caldrà que passi un temps per desbancar. Segurament no gaire perquè els ponts no s'han trencat.

Pel que fa a Vox, assenyalem que l'aparició d'aquest nou actor en la política catalana és causa d'alarma. Les eleccions ens mostren dues varietats d'electors de Vox: el que té frontera amb el PP, que es mostra a Pedralbes i que té un límit superior clar en la seva expansió, i el que té frontera amb el PSC, que es mostra a Badia del Vallès i que no té un límit superior tan evident. Aquí el PSC és el gran dic de contenció i és vital que ho continuï sent.

L'independentisme ha de reflexionar sobre la significació del retorn de votants de Ciutadans al PSC. Hi ha un sector de la població catalana que s'ha sentit agredida amb l'acceleració independentista (els 18 mesos) després de les eleccions del 2015. Aquests votants ho van expressar ben clar amb el vot massiu el 2017 a Ciutadans, un partit fundat per negar la plurinacionalitat de l'Estat. Que ara tornin al PSC és un fet important que cal interpretar i aplaudir com a expressió d'una inclinació a la suavització i el diàleg. Preguntem-nos: aquesta inclinació ha tingut contrapartida en la jornada electoral pel costat independentista? Encara que el 26,7% de l'electorat va votar independentista-rupturista (Junts i CUP), el 24,1% va votar independentista-pactista (ERC i PDeCAT), amb una composició per partits que ha afavorit ERC. La repressió de tot tipus condiciona molt i determina que l'eix de la identitat nacional sigui encara dominant. L'únic Govern possible a curt termini és independentista i atès que ERC ha obtingut més vots i més escons que Junts, el president de la Generalitat serà d'ERC. I celebro que ho sigui Pere Aragonès, un polític de tarannà dialogant.

En síntesi: dues de les opcions polítiques que van concertar en el seu moment la taula de diàleg han sortit reforçades, i la tercera (Comuns-Podem) no ha estat penalitzada.

La formació de Govern no serà, no obstant això, gens fàcil. Junts i la CUP afronten un dilema irresoluble que els seus dirigents, que no són babaus, han d'entendre molt bé. Atesa l'aritmètica parlamentària, el president, una vegada nomenat, tindrà àmplies possibilitats de practicar la geometria variable, i encara de canviar d'aliances estables, ja que per fer-ho no tindrà la necessitat de passar per una moció de confiança contra si mateix. Junts i la CUP intentaran obtenir garanties que evitin aquestes mans lliures, començant per la designació del president del Parlament. Les aconseguiran per un temps, però aquesta legislatura té quatre anys de recorregut potencial i no tindria sentit que ERC l'escurcés quan per fi ha aconseguit el seu grial: la presidència de la Generalitat. De fet, ERC procurarà que aquesta victòria pels pèls sigui l'inici d'un cicle llarg de diverses legislatures. Si no s'autodestrueix la possibilitat la té.

A partir d'ara tot dependrà de l'evolució del diàleg i dels moviments a favor de la distensió. Només en dos dies hem vist el recurs del fiscal contra el tercer grau dels presos (val la pena llegir-lo per comprovar fins a quin punt el seu contingut és polític) o el xocant empresonament d'un raper per un delicte d'opinió. El Govern espanyol ha de tenir la fortalesa i presència d'ànim suficient per treure els presos de la presó i resistir les provocacions que li arriben de l'interior mateix de les estructures de l'Estat. Si va per aquest camí l'efecte serà balsàmic. Si no, serem molts els que ens preguntarem què vol dir “passar pàgina”. Cal pensar, a més, que, vista des d'Europa, aquesta actuació serà aplaudida i que, en canvi, la visió d'un Govern acovardit davant de Vox només transmetrà una imatge inquietant de feblesa.

Si tot plegat arriba a bon port s'obriria la possibilitat d'avançar, de manera compassada, en els dos fòrums rellevants: el Congrés i la taula de diàleg a Catalunya. En aquesta última el Govern català ha d'evitar, en una primera fase, la paràlisi que es derivaria de posar per davant les reivindicacions màximes. Ha de concentrar-se en negociacions substancials sobre temes importants, aquells que si no progressen causaran una gran decepció als ciutadans més inclinats a buscar una entesa. Per exemple, els temes relacionats amb les transformacions econòmiques que poden impulsar els fons europeus, o els que constitueixin avanços cap a una organització de l'Estat que, com proposa el Cercle d'Economia, s'assembli més a Alemanya que a França. La recomanació per al Govern espanyol és la simètrica: és essencial que es progressi en aquests temes importants.

Una última consideració. També en paral·lel a la taula de diàleg convé que el futur Govern català conversi contínuament amb el PSC i En Comú-Podem. Una situació de semialiança al Congrés i d'oposició a Catalunya mai és fàcil de manejar, però ho serà més si es practica el tacte i la bona diplomàcia.

Andreu Mas-Colell, exconseller d'Economia de la Generalitat (2010-2016), és economista i professor a la Universitat Pompeu Fabra.