Ni cistell ni peix

L’ús de la metàfora ha estat abusiu i reduccionista. No es pot tornar a parlar mai més de la política del peix al cove, que era el que aparentment volia diferenciar el nacionalisme moderat del radicalisme independentista. Han passat massa coses entre mig: la confessió de Jordi Pujol, els escàndols del Palau de la Música i del Tres per Cent i també la publicació de ‘El fill del xofer’, el llibre de Jordi Amat que ha popularitzat la idea d’una Catalunya pujolista esquitxada tota sencera pels vicis del ‘règim espanyol del 78’. El peix put i el cove està foradat. La metàfora és irrecuperable.
...

L’ús de la metàfora ha estat abusiu i reduccionista. No es pot tornar a parlar mai més de la política del peix al cove, que era el que aparentment volia diferenciar el nacionalisme moderat del radicalisme independentista. Han passat massa coses entre mig: la confessió de Jordi Pujol, els escàndols del Palau de la Música i del Tres per Cent i també la publicació de ‘El fill del xofer’, el llibre de Jordi Amat que ha popularitzat la idea d’una Catalunya pujolista esquitxada tota sencera pels vicis del ‘règim espanyol del 78’. El peix put i el cove està foradat. La metàfora és irrecuperable.

Si Esquerra Republicana vol ocupar el lloc de la desapareguda coalició de Convergència i Unió haurà de buscar una idea millor. El peix al cove no era una estratègia sinó una forma de fer oportunista. Calia aprofitar qualsevol descuit per omplir el cistell amb els peixos que hi hagués a mà. També permetia la corrupció: un peix per a tu i dos per a mi. Sense principis ni valors. Cap mena de lleialtat. Servia per anar tirant, i sobre tot per enriquir-se, però no per construir. Més a prop de la diplomàcia transaccional del trumpisme que de la cooperació bilateral i multilateral propi de les grans institucions, internacionals i nacionals.

Qui va utilitzar la metàfora per primera vegada, tot i encertar com a propagandista, es va retratar a sí mateix. El peix al cove no pot ser una política, sobre tot en una tradició com la del catalanisme, més rica i estratègica que la mera actitud d’uns aprofitats sense principis. Poques idees expressen tan bé el que hauria de ser un pactisme eficaç i conseqüent com la que va exposar fa ja 35 anys, Vicente Cacho Viu, un historiador aragonès ja desaparegut, en un llibre que sintetitza la seva tesi central ja en el mateix títol: ‘El nacionalisme català como a factor de modernització’ (Quaderns Crema), qualificada pel seu prologuista, el també desaparegut Albert Manent, com “l’obra d’un maître-à-penser”.

“El nacionalisme català, a través de la radiografia de Vicente Cacho,--escriu Manent—es, en línies generals, un moviment regeneracionista i modern, lluny del clixé egoista i pidolaire que han prodigat sempre certs polítics o periodistes espanyols”. L’historiador aragonès reconeix les seves contradiccions, que analitza des dels temps de Valentí Almirall o Torres i Bages, al igual que la combinació d’elements retrògrads i d’altres obertament liberals, però el fet determinant és que en el seu conjunt i al llarg de tot el seu itinerari fins a 2012, ha significat un factor dinamitzador i modernitzador d’Espanya, fins el punt de que autogovern i democràcia s’han convertit en tot aquest segle en les dues cares d’un mateix full.

Situat en el context dels nacionalismes de les petites nacions europees, i prenent distancia del que el diferencia dels nacionalismes violents, Cacho Viu assenyala que, degut “al seu caràcter equilibrat i pactista va bandejar, normalment amb fortuna, les posicions tossudament voluntaristes dels qui van voler, perquè si, en un o altre moment, accelerar el procés emancipador”. L’historiador acaba el seu text assenyalant, 25 anys abans del Procés, l’esperança en el futur d’aquest paper modernitzador del nacionalisme català.

L’alternativa a l’independentisme no és, per tant, el peix al cove pujolista. Menys encara un ‘mentrestant’ fet de reserves mentals, dobles jocs i llenguatges i finalment inhibició i deslleialtat envers els socis polítics, sinó la recuperació del factor hispànic i europeu que ha fet créixer al catalanisme en el seu segle llarg de durada i ara s’havia abandonat. Al costat de la recuperació de la llengua, de l’autogovern i de l’afirmació catalana, el compromís amb l’Estat de dret i la democràcia espanyola és el que dona la raó de ser al catalanisme.

Certament, durant la darrera dècada al menys, la tesi de Cacho no ha estat efectiva. Els partits catalans no han col·laborat a la modernització espanyola sinó que han treballat, i fins i tot n’han fet exhibició, per la inestabilitat i la desestabilització constitucional. Esquerra Republicana i el PDCat, per primer cop, han tornat ara a la posició constructiva definida per Cacho Viu amb la votació en favor dels pressupostos de l’Estat. L’anterior ocasió, molt més amarga, en que va succeir una cosa semblant va ser amb les retallades exigides per la Unió Europea al govern de Zapatero, salvades per un sol vot gràcies a l’abstenció de Convergència i Unió i amb la oposició ferotge del Partit Popular, que preferia fer caure el govern socialista a risc de provocar el rescat de l’economia espanyola.

L’historiador aragonès va definir un “paleo-nacionalisme espanyol”, que és fonamentalment unitarista, tant en les seves creences religioses, com en la seva idea de la monarquia, però més especialment en la “unitat territorial d’Espanya i dels seus habitants, traduïda en una quasi-mística centralista i uniformitzant, i en la unitat de la llengua, que exigeix l’hegemonia absoluta del castellà com a únic idioma espanyol”. Vox és qui ara millor l’encarna, però és ben clar que d’altres formacions, especialment el PP, no són alienes a aquesta posició. El paleo-nacionalisme espanyol prefereix, naturalment, l’immobilisme estèril de l’independentisme, sigui enfilat en la quimera o sigui enredat encara en l’oportunisme del peix al cove, a un catalanisme responsable, amb voluntat de govern i lleialment intervencionista en la nova i imprescindible modernització, que és espanyola i també europea.

La modernització d’avui és la sortida de la pandèmia, la reparació de les desigualtats i dels danys econòmics i la construcció d’una nova economia digital i verda a partir de la primera gran mutualització de deute dels europeus. No la farà cap país pel seu compte. I no valdran les fórmules ‘imaginatives’ que demanen més dolor abans del plaer, separar-nos per abraçar-nos, autodeterminacions per quedar-se després, i d’altres històries que no menen enlloc. La tesi de Cacho Viu és viva i vàlida avui: el futur del catalanisme es el compromís amb la modernització espanyola. Tota la resta és engany i pèrdua de temps.