A nosaltres no ens havia de passar

Encara que miri el vídeo una vegada i una altra no aconsegueixo entendre'n el contingut. La commoció que em provoca no s'atura. Hi veig un grup de joves adults dins d'una casa preparant explosius amb els quals pretenen posar fi a la vida de moltes persones, incloent-hi la seva. L'aspecte extern d'aquests nois, les seves faccions, el seu accent, els seus posats, fins i tot la seva manera de riure, em resulten extremadament familiars. No obstant això, la semblança que puguin tenir amb els nois del meu barri és superficial, potser condicionada pel fet que els qui som percebuts com els “altres” ac...

Encara que miri el vídeo una vegada i una altra no aconsegueixo entendre'n el contingut. La commoció que em provoca no s'atura. Hi veig un grup de joves adults dins d'una casa preparant explosius amb els quals pretenen posar fi a la vida de moltes persones, incloent-hi la seva. L'aspecte extern d'aquests nois, les seves faccions, el seu accent, els seus posats, fins i tot la seva manera de riure, em resulten extremadament familiars. No obstant això, la semblança que puguin tenir amb els nois del meu barri és superficial, potser condicionada pel fet que els qui som percebuts com els “altres” acabem interioritzant aquesta alteritat com una realitat. Nosaltres, els altres, els que vam néixer en famílies musulmanes, què tenim a veure amb un grup d'homes plens d'odi capaços d'assassinar innocents? Res. De fet, l'única cosa que els terroristes tenen en comú amb els meus companys d'escola, parents i veïns d'infantesa és el seu aspecte extern. L'islam en nom del que van actuar tampoc s'assembla a l'islam que ens van ensenyar les nostres famílies, completament alienes a l'ús de la violència.

El més colpidor del vídeo dels gihadistes de Ripoll és observar com de quotidià s'havia tornat per a ells l'odi, un odi profund i aniquilador cap als qui defineixen com a enemic. Aquest sentiment no és un rampell sobtat, s'ha estat larvant durant molt de temps. Quan un pot taral·lejar una cançó mentre condueix material per sembrar la mort com qui arregla un aparell electrònic o prepara el sopar, és que fa molt que la persona en qüestió va començar el procés de deshumanització d'aquells amb qui en un altre moment va compartir aules, patis, tallers, fàbriques, bars, partits de futbol. Molt abans d'actuar, d'arribar al punt de preparar explosius, abans cal traçar una línia divisòria infranquejable entre el “nosaltres” i l'“ells”. L'alteritat perillosa que cal eliminar, per als terroristes, és la dels kuffar, els infidels. És igual que siguin mestres, veïns, companys, metges de capçalera, dependentes o la noia que un dia et va agradar. Per als fanàtics no creure en el missatge transmès per Mahoma, no sotmetre's als dictats de l'islam és motiu suficient per merèixer l'extermini, encara més quan un té amb els seus actes les portes del cel ben obertes.

En l'opinió pública s'han exposat possibles explicacions al que en realitat no té cap sentit. A Catalunya del que més s'ha parlat és del paper que va tenir l'anomenat “imam de Ripoll” en l'adoctrinament dels terroristes i de la seva suposada vinculació amb el CNI. No són pocs els que han alimentat la teoria de la conspiració tot i que l'atemptat s'assembla a molts altres dels que s'han produït a tot Europa i també als països musulmans.

Una conseqüència important d'aquesta deriva és que el debat sobre la penetració del gihadisme i els seus precursors no violents, els integrismes islamistes, ha quedat en un segon pla. Centrar el focus únicament i exclusivament en la suposada vinculació d'Essatty amb el servei d'intel·ligència ha impedit una discussió de gran abast sobre islam, fonamentalisme i radicalisme violent, tal com passa a França, on la qüestió apareix als espais mediàtics de més impacte. Aquesta situació dificulta que la societat sigui partícip i coneixedora de la complexitat d'aquesta qüestió.

L'altre intent de trobar sentit al terror ve donat per alguns sectors de l'opinió pública que vinculen el gihadisme violent amb les condicions socials, econòmiques i d'exclusió o discriminació que pateixen els musulmans. Aquesta és una de les teories a les quals més es recorre, apareix una vegada i una altra després de cada atemptat fins al punt que no l'hem posat en dubte ni tan sols els qui hem patit el mateix tipus d'exclusió i discriminació. Podem acceptar sense més que la raó de la violència són la pobresa i el racisme? Si la resposta és afirmativa, llavors per què no hi ha terrorisme gitano ni terrorisme negre ni terrorisme pobre? Les condicions prèvies que comparteixen molts gihadistes, encara que no tots, no són prou per entendre el fenomen. On queden, segons aquestes propostes, els milers de musulmans que cada dia reben insults i menyspreu? Què deu opinar sobre això la senyora travessada per una acumulació d'opressions a qui mai de la vida se li ha passat pel cap fer mal a persones innocents? Què diuen sobre això aquells a qui alguna vegada se'ls va negar l'accés a una discoteca, a un lloguer o a una feina pel seu origen? Doncs probablement el mateix que els puc dir jo: que aquesta vinculació resulta terriblement ofensiva. Per no parlar del rèdit polític que li treuen a aquesta teoria els fonamentalistes islamistes que pretenen rendibilitzar el fenomen reforçant els discursos victimistes. Afirmar que els terroristes arriben a ser-ho per haver patit islamofòbia és una legitimació de la violència i l'acceptació d'un dels principals eixos discursius de l'integrisme. El més sorprenent és que aquests arguments els comprin a cegues persones no musulmanes en nom de la lluita contra el racisme o que es defensin des de sectors de l'islam que s'autodefineixen com a moderats. Els factors específics que cal atendre aquí són el gihadisme radical que actua independentment de si s'ha patit o no islamofòbia. Organitzacions com Boko Haram, per posar-ne un exemple, desmunten aquesta teoria victimista.

No falten veus que defensen que no cal parlar sobre tot això per no estigmatitzar els musulmans. Pretenen defensar els musulmans quan en realitat a qui beneficia aquesta posició és a fonamentalistes i radicals. Els qui més s'esforcen per no fer distincions entre els practicants de la religió que ho són per herència familiar espontània i aquells que estan sota la influència de la ideologia reaccionària literalista són, precisament, els integristes. El més sorprenent és que aquesta no-distinció sigui defensada per certs sectors polítics de l'esquerra i per certs corrents de l'antiracisme. Quan, en realitat, no distingir musulmans d'islamistes és d'allò més racista. Els qui siguin seguidors de Mahoma no poden gaudir, segons aquest punt de vista, del privilegi de ser diversos en les seves formes d'entendre la religió. La veritat és que a dia d'avui molts joves musulmans espanyols no tenen cap defensa davant de la influència tant de l'integrisme com del gihadisme. És més, moltes idees procedents del fonamentalisme es difonen fins i tot en universitats i institucions públiques disfressades de lluita contra la islamofòbia. No és el mateix, és clar, no tot fonamentalisme porta al gihadisme, però sense el primer no pot existir el segon i encara que no hi intervingui la violència, les versions més rigoristes de l'islam són un desafiament a les democràcies per transmetre una visió totalitària i fanàtica de la vivència religiosa i per pretendre que els seus dictats estiguin per sobre de les normes generals que regeixen l'Estat de dret. Per tant, el que cal urgentment és una educació amb la qual dotar els joves musulmans de sentit crític davant d'aquestes propostes. Deixar-los sense cap protecció per no estigmatitzar-los és terriblement perillós. Cal identificar públicament els missatges islamistes que, a més, tenen una admirable capacitat d'adaptació a l'entorn. Més que islam a les escoles el que caldrà ensenyar és laïcisme, respecte per la llibertat de tots i intolerància cap als intolerants.

Najat el Hachmi és escriptora.