Silvia Pérez Cruz: “Cantant entro en trànsit”

Aquest estiu, al Kursaal de Sant Sebastià, en un moment del seu primer concert després dels tres mesos de confinament, Silvia Pérez Cruz es va arraulir sota el piano del músic Marco Mezquida i va continuar cantant. El que podia semblar un numeret de l'artista, té una explicació més complexa i més senzilla. “M'ho va demanar el cos. Va ser com qui se'n va a dormir al seu cargol de mar. Era allà, protegida, pensant ‘aquí em sento fora de perill’. Per a mi la música és casa meva i la trobava a faltar. Quan canto entenc el món”. Ho expli...

Aquest estiu, al Kursaal de Sant Sebastià, en un moment del seu primer concert després dels tres mesos de confinament, Silvia Pérez Cruz es va arraulir sota el piano del músic Marco Mezquida i va continuar cantant. El que podia semblar un numeret de l'artista, té una explicació més complexa i més senzilla. “M'ho va demanar el cos. Va ser com qui se'n va a dormir al seu cargol de mar. Era allà, protegida, pensant ‘aquí em sento fora de perill’. Per a mi la música és casa meva i la trobava a faltar. Quan canto entenc el món”. Ho explica en la fredor de la sala de l'hotel del Madrid confinat on parlem, amb mascaretes totes dues a dos metres de distància la una de l'altra, i entra una en calor sola de veure com se li aigualeixen els ulls.

P. Com es viu en la música?

R. No conec cap altre lloc. Serrat diu que la carrera comença amb el primer bolo que cobres. Per a mi va començar quan vaig entendre que necessitava cantar, als 12 anys, cantant amb el meu pare en una taverna.

P. Va tenir una revelació?

R. Em vaig sentir en un estat molt especial, molt lliure i honest. I això va tenir unes conseqüències en el públic. Venien cap a mi, una nena, i m'explicaven coses que havien sentit quan m'havien sentit cantar, coses molt íntimes.

P. I vostè, què sent quan canta?

R. És com oblidar-se del cos. Una sensació de canal, que alguna cosa passa a través teu, i el que has d'intentar és que no es tanqui la porta pel pensament, o la por. És com sortir de tu mateixa. Cantant no soc jove ni vella. Es para el temps. Entro en trànsit.

P. I quan torna no té una baixada d'ànims?

R. És un moment sagrat on les coses són on han de ser. En tornar no parles, sents. Busques la complicitat dels teus músics, les persones que entenen aquest idioma.

P. Reconeix aquest trànsit en els altres?

R. Sí, i també el truc i la mentida en el trànsit.

P. Es refereix a la tècnica?

R. La tècnica no sobra. De vegades és un error de l'artista, que intenta anar a buscar, amb la repetició, un estat que no s'assoleix en la forma, sinó en des d'on es fa. És una cosa que no es pot dominar, i m'encanta aquesta sensació i veure-la en els altres. Veure algú abstret tallant els cabells, o pernil, és igual, reconèixer algú que és on li toca, fent una cosa per a la qual té un do.

P. Sempre canta sobre el mateix?

R. Bé, és que crec que no hi ha tants temes. La vida, la mort, l'amor, el desamor, la natura. La resta és literatura, com s'expliquen les coses, i pot ser molt bonica, però el fons és aquest.

P. Parlant de natura, aquesta melena és tota seva?

R. Bé, ara me l'han repassada per a la foto, però sí. És que a la meva família: la meva àvia, la meva mare, jo, sempre hem tingut els cabells molt llargs, i forma part del meu gest. M'encantaria algun dia ser capaç de tallar-me'ls, però és una mica de tribu. Tallar-me'ls seria tallar el llaç. A més, quan entres en certes coses ja no en pots sortir. No ho sé. Com me'ls veus tu?

P. Amb una enveja assassina. Vostè enveja alguna cosa d'algú?

R. Enveja és voler el que un altre té? Hòstia, vist així... envejo tenir pare. Tenir el meu pare.

P. Aquí estem en taules. El dolor de l'orfandat es doma o només s'amansa?

R. La pèrdua per mort i la pèrdua en vida són molt doloroses. Em venen cançons, persones que he perdut, cançons que he escrit. Jo m'he purgat molt component per digerir aquestes morts. Saps els records, que es van tornant estàtics? Llavors, en aquestes cançons són una mica vius. És difícil. No estem ben educats amb la mort.

P. Estar trist no és popular.

R. Sí, hi ha aquesta necessitat de ser sempre un símbol, una imatge forta, poderosa, feliç, estiuenca, triomfadora. I això no ens fa bé. Per això els meus concerts són com rituals. He dedicat alguna cançó a les víctimes del virus, persones que no han tingut un ritual de comiat. Hòstia: ho he trobat molt dur. La relació amb la mort en aquests mesos ha estat molt estranya.

P. Amb què riu que no pot parar?

R. Uf, no ho sé. Amb persones. Amb la meva filla, per exemple. Té 13 anys i és molt divertida. Connectar amb l'humor d'una persona és brutal.

P. L'altre dia va cantar Tengo un tractor amarillo al programa de Buenafuente. Li va costar més que un bolero?

R. Ha, ha. No vaig dormir la nit abans. Un dia vaig dir “canto cançons tristes per ser feliç” perquè sempre em deien que ho cantava tot trist. I no, no va d'això, no han entès res. Cantant es deixa anar de tot i tot és dolorós, però és clar que et pots riure després, cal descansar. Sé que faig temes molt intensos. Soc molt intensa, en l'alegria i en el patiment. Estic sempre a flor de pell. Abans creia que tot era així. Ara han passat els anys i m'he adonat que hi ha gent que no viu amb tanta intensitat. No sé si hi surto perdent o guanyant. La virtut sol ser també el defecte.

P. O no la coneixen o bé l'adoren com a una deessa. Més que fans, té devots.

R. Bé, no està malament, no? Penso: “Hòstia, ho estic fent com volia”, perquè jo no he volgut mai ser famosa. Volia dedicar-me al que em dedico amb tota llibertat i entrega. Si això fa que em coneguin, doncs perfecte. Per mi el més normal és que no em coneguin, però també et dic que em coneix més gent de la que em penso.

P. Com gestiona l'adulació?

R. Ara millor. Abans l'anul·lava massa. Com que no volia que m'afectés en negatiu, la rebutjava. Hi havia aquí aquesta cosa cristiana com d'haver de patir per tot això.

P. Complex de culpa?

R. Una mica sí que n'hi havia. O que abans jo havia estat en un grup i havia sentit que altres persones sentien gelosia de mi, i això em feia enrere. Amb el temps he vist que potser m'hauria d'haver plantat una mica i haver-me deixat a mi mateixa gaudir-ne.

P. O sigui, que ara s'ho creu.

R. Per a mi la solució va ser quan vaig entendre l'equilibri entre humilitat i seguretat. Jo no soc millor que tu, ni que ningú. I pot ser que jo no t'agradi, però el que faig ho defenso a mort perquè m'ho estimo. Ho faig amb tot el meu cor, i ho defenso amb seguretat.

P. Com sobreviurà la seducció a la tirania de les màscares?

R. No ho sé, estic preocupada. L'única cosa bona és que ara ens mirem més als ulls. Abans ens miràvem a la boca, no ens aguantàvem la mirada. Ara, potser perquè tenim la boca tapada, ens sentim més protegits i ens mirem als ulls. És molt íntim, aquí hi és tota la informació per a qui vulgui i sàpiga llegir-la. En això anem guanyant.