Fins que el cos aguanti

Només amb la pantomima inicial de Gogo (Nao Albet) tractant de treure’s la sabata, veus que és un còmic d’altura i que el personatge està molt ben repartit i dirigit. Si Gogo no tingués aquesta manera una mica Buster d’enfrontar-se als objectes i a la vida, l’obra potser s’encallaria. Si els actors afluixen, si pesen cada frase i cada pausa, l’obra s’ensopeix. Tampoc no es prova de fer el clown guillat: avorreix igualment la tendència a córrer i agitar-se. Fins i tot els brots de bogeria han de ser versemblants, reconeixibles. Humans, en una paraula. I aquest ...

Només amb la pantomima inicial de Gogo (Nao Albet) tractant de treure’s la sabata, veus que és un còmic d’altura i que el personatge està molt ben repartit i dirigit. Si Gogo no tingués aquesta manera una mica Buster d’enfrontar-se als objectes i a la vida, l’obra potser s’encallaria. Si els actors afluixen, si pesen cada frase i cada pausa, l’obra s’ensopeix. Tampoc no es prova de fer el clown guillat: avorreix igualment la tendència a córrer i agitar-se. Fins i tot els brots de bogeria han de ser versemblants, reconeixibles. Humans, en una paraula. I aquest Esperant Godot que Ferran Utzet dirigeix a la Sala Beckett de Barcelona, amb una traducció de Josep Pedrals nova, potent i flexible, funciona de meravella.

Nao Albet és un Gogo febril i aeri. Està perdut quan es queda sol, i és qui més rep. El veig com la barreja juvenil de dos actors francesos: Bourvil i Rufus. Didi també està en bones mans: Pol López és el Huckleberry Finn de l’espectacle. Al Lincoln Center, Mike Nichols es va atrevir una vegada amb aquesta farsa existencialista, i va escollir com a protagonistes Steve Martin i Robin Williams. Naturalment, m’hauria agradat veure-ho, però veure Nao Albet i Pol López val moltíssim la pena. El Nao i el Pol tenen aquesta cosa tan infreqüent anomenada gràcia. Matiso: porten un nen dins, però amb unes dents afilades. I si els hi trenquen, els tornen a créixer: fantasies de nens, però que salven, com els grans jocs.

Esperant Godot sempre ha tingut, segons el meu parer, un risc: quan els actors que interpreten Gogo i Didi juguen a la mateixa lliga i semblen germans, els seus companys que fan de Pozzo i Lucky ho tenen una mica pelut. Perquè, per molt bons que siguin, han de lluitar pel vincle irresistible de les grans parelles. Potser per compensar, Beckett li va donar a Pozzo (Aitor Galisteo-Rocher) algunes tirades gairebé shakesperianes. Aquí en teniu una mostra: “Un dia em vaig quedar cec, un dia com qualsevol altre es va tornar mut, un dia ens tornarem sords. Les dones donen a llum a cavall d'una tomba; el dia resplendeix un instant i de seguida torna la nit”. A Lucky (Blai Juanet Sanagustin), un esclau entre babau i embogit, amb ferocitats sobtades, el patró del teatre modern li va cuinar un monòleg gairebé punky al qual li falta una mica més de pólvora.

Gairebé sempre descobreixo coses noves en aquesta funció. Una vegada em va semblar veure alguns ponts entre Esperant Godot i El tercer policia, de Flann O'Brien: l’estranyesa contínua, l’aire cíclic de la història. I l’humor irlandès, és clar. Utzet, que també té gràcia, fa llampurnejar a l’obra de Beckett una bonica història d’amistat i solidaritat: Didi i Gogo s’estimen, s’ajuden. Els havia vist com un pare i un fill quan la van fer Joan Anguera i Iván Benet en el muntatge de Joan Ollé, i com una mare i un fill quan anaven a càrrec de la Lizarán i Eduard Fernández a les ordres de Pasqual. Però diria que aquest afecte entre els dos no abunda en gaires muntatges.

Per a Gogo i Didi, la vida sembla un cercle que es mossega la cua. Al començament de la segona part, Didi canta una cançó horrible sobre un gos mort a cops: és més horrible el seu recomençament etern.

Tot sembla girar, haver passat. La segona part és un malson de la primera? O un infern sense remei? Didi i Gogo tenen un arbre per penjar-s’hi, però, és curiós, els falta la corda. I Winnie, de Días felices, està amb sorra al coll i té una pistola al seu abast, però no la fa servir. Que jo recordi, ningú se suïcida en una obra de Beckett. Didi diu, amb el “barret de pensar” de Lucky: “Demà, quan em desperti o cregui que em desperto, què diré d’avui? L'aire és ple dels nostres crits, però l’hàbit és un gran calmant”.

Fa uns anys se’m va acudir que “salvació aquí i ara” podria ser el lema de l’obra. I que per a Beckett, el Beckett que va combatre amb la resistència francesa, potser algunes necessitats essencials fossin, vaig escriure, “menjar, dormir, trobar companyia, buscar la manera de passar la nit”. Veient la posada en escena de Sanzol se’m va acudir que l'himne d’Esperando a Godot ben bé podria ser un encreuament de Help Me Make It Through the Night i Stuck Inside of Mobile, amanit amb els tambors de Calanda i els grills del capvespre. Potser ens diuen que la salvació estigui a continuar empenyent cap endavant. Continuar empenyent, a seques. I inventar-se un déu o un mag per resistir i agafar empenta. En el famós final, Gogo i Didi semblaven quedar-se immòbils. El mateix els passava en acabar el primer acte i es van tornar a posar en marxa. Seguir, seguir. Mentre el cos aguanti.