Caramels per als Mossos
L'activitat als col·legis electorals de l'Eixample transcorre amb tranquil·litat i entre el record dels aldarulls de les últimes setmanes
Jacint Mena admet estar “espantat”. Mena, apoderat de Més País al col·legi electoral de l'Institut Maragall, a l'Eixample de Barcelona, no té por perquè s'hagi produït cap sorpresa desagradable durant la jornada: està espantat per l'edat mitjana dels que aquest diumenge al matí anaven a votar en aquesta repetició de les generals: “Aquí és difícil veure algú per sota dels cinquanta anys”, afirma aquest partidari de la formació d'Íñigo Errejón mentre observa la cua que hi ha per utilitzar la plataforma mecànica d'accés per a les cadires de rodes.
La parella dels MossosMossos d'Esquadra qu...
Jacint Mena admet estar “espantat”. Mena, apoderat de Més País al col·legi electoral de l'Institut Maragall, a l'Eixample de Barcelona, no té por perquè s'hagi produït cap sorpresa desagradable durant la jornada: està espantat per l'edat mitjana dels que aquest diumenge al matí anaven a votar en aquesta repetició de les generals: “Aquí és difícil veure algú per sota dels cinquanta anys”, afirma aquest partidari de la formació d'Íñigo Errejón mentre observa la cua que hi ha per utilitzar la plataforma mecànica d'accés per a les cadires de rodes.
La parella dels MossosMossos d'Esquadra que hi ha a l'Institut d'Educació Secundaria Maragall té una jornada intensa ajudant els avis amb problemes de mobilitat. Una senyora, com a mostra d'agraïment, li dona a l'agent uns caramels de menta. El policia els rebutja amb cortesia però la dona insisteix i al final acaba acceptant per posar fi a la situació, també perquè l'aglomeració de vellets comença a bloquejar l'entrada.
La imatge és molt diferent de les crítiques i l'agressivitat de què han estat objecte els Mossos durant els aldarulls de les últimes setmanes, sorgides arran de la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes. A una i altra banda de l'institut Maragall, al carrer Provença, encara es distingeix l'asfalt cremat pels contenidors i les barricades incendiades.
Barcelona s'ha despertat mullada per la pluja que va caure durant la nit i en algun d'aquests sots produïts per les barricades en flames s'ha acumulat una mica d'aigua. “Ja no tenim somriures”, diu una pintada a la terrassa del restaurant Kame House. El lema fa una referència crítica a l'eslògan amb què els partits i les entitats separatistes van batejar el 2015 el procés d'independència: “La revolució dels somriures”. En el punt exacte on hi ha el Kame House, al carrer Aragó, les cicatrius dels incendis al carrer encara són més evidents. Els turistes recorren la zona amb bicicleta o caminant en grups. A tocar del col·legi electoral situat al centre per a la tercera edat Maria Aurèlia Capmany, una família de turistes asiàtics pregunta parlant a través de l'intèrfon d'una porteria si allà hi ha el pis d'Airbnb. Aliens a la jornada electoral, un grup de deu joves que parlen mandarí entre ells baixen carregant unes maletes pel carrer Enric Granados. També hi ha visitants estrangers fent cua, però no per votar, sinó per menjar en un local especialitzat en brunch, que és la manera moderna d'esmorzar a les tantes.
“Simfonia agredolça” a Universitat
El tràfec és majúscul al col·legi electoral de la Universitat de Barcelona. També la presència policial: darrere l'edifici hi ha aparcades quatre furgonetes de la brigada d'antiavalots de la policia catalana. Entre les meses electorals es deixen veure cares conegudes i també diversos equips de televisió. Dos amics s'acomiaden amb una abraçada i amb una coneguda consigna independentista: “¡Visca la terra!”, crida un; i l'altre respon: “¡Lliure!”.
La plaça Universitat continua ocupada per l'acampada de protesta contra la sentència del judici del procés. Hi ha bastants menys participants després del recent abandonament de la mobilització per part de les joventuts d'ERC i de la CUP. Algun votant s'apropa per donar ànims als que resisteixen a l'acampada. Quechua, la marca de la multinacional Decathlon, guanya per majoria entre les tendes de campanya plantades sobre l'asfalt d'Universitat. Tres joves prenen el sol que ja ha començat a sortir. Fumen i escolten música, la Bitter Sweet Symphony, aquella cançó en què el cantant de The Verve s'obre pas a empentes pel carrer mentre canta que “la vida és una simfonia agredolça”: “Intentes arribar a final de mes / ets un esclau dels diners / i acabes morint”.