La pulsió del PSOE cap al bipartidisme

L’emergència de Podem el 2014 i l’agonia d’un PP enfonsat en la corrupció han estat a punt de trencar el bipartidisme imperfecte instaurat a Espanya des de 1977, però l’última paraula sobre aquest assumpte encara no s’ha dit. Els dos partits perjudicats per la crisi del bipartidisme es resisteixen a abandonar les posicions que han tingut durant tantes dècades en exclusiva, i els aspirants a substituir-los s’han quedat a mig camí. El PSOE creu que li queden cartes per mantenir la posició d’única força de govern per a l’esquerra a Espanya i es resisteix amb dents i ungles a la pretensió d’Unides...

L’emergència de Podem el 2014 i l’agonia d’un PP enfonsat en la corrupció han estat a punt de trencar el bipartidisme imperfecte instaurat a Espanya des de 1977, però l’última paraula sobre aquest assumpte encara no s’ha dit. Els dos partits perjudicats per la crisi del bipartidisme es resisteixen a abandonar les posicions que han tingut durant tantes dècades en exclusiva, i els aspirants a substituir-los s’han quedat a mig camí. El PSOE creu que li queden cartes per mantenir la posició d’única força de govern per a l’esquerra a Espanya i es resisteix amb dents i ungles a la pretensió d’Unides Podem de compartir aquesta condició. Aquest és el nus de la qüestió, la causa del llarg regateig amb què l’aspirant socialista a la reelecció com a president del Govern, Pedro Sánchez, pretén marejar els aliats per obtenir el seu suport al parlament sense deixar-los traspassar les portes del poder executiu.

En aquesta batalla l’objectiu del PSOE és, sobretot, mantenir l’exclusiva de la marca ‘partit de govern’ davant les esquerres recloses en l’àmbit de la reivindicació i la protesta. Per al PSOE, la responsabilitat de govern, per als de Podem i IU, les manifestacions i les pancartes. Aquest és el paradigma que els socialistes volen ratificar, tot i que Sánchez es vegi obligat a acceptar i reconèixer que ara mateix té una indefugible necessitat d’aliança amb la segona força de l’esquerra. Els resultats electorals del 28 d’abril no li deixen cap altra opció. Alhora, tanmateix, sent la imperiosa necessitat de reduir l’abast dels eventuals acords al nivell de simple suport extern al Govern. Els pactes només seran bons per a ell si serveixen al seu doble objectiu: donar una majoria parlamentària al seu govern i al mateix temps definir i consolidar l’aliat com un petit satèl·lit que gira al voltant del potent sol.

L’afany de Pablo Iglesias a exigir a Sánchez un govern de coalició ha estat interpretat pels socialistes com un intent de desposseir-los del que a hores d’ara consideren que és el seu capital polític més valuós i característic. L’aura que els ha de distingir d’aquest galimaties amb què s’acostuma a identificar la resta de les esquerres. Si ara els socialistes deixessin de ser els únics que saben governar, els que protagonitzen la interlocució amb els grans poders econòmics, els que coneixen i manegen els secrets d’estat, els que es guanyen la confiança dels altres poders de l’Estat, el seu futur quedaria a mercè que qualsevol crisi, qualsevol batzegada de l’opinió pública, l’aparició de qualsevol nou lideratge reeixit entre els seus aliats els redueixi a la condició d’iguals entre diversos partits d’esquerra. El que trasllueixen les declaracions polítiques i els discursos parlamentaris dels seus dirigents en aquests cinc mesos de crisi postelectoral és que, per al PSOE, donar carta de credibilitat, serietat i capacitació a Unides Podem i obrir-los l’oportunitat de sortir del racó de les esquerres rondinaires i radicals, és jugar amb foc. És reconèixer-los com a iguals. No pot ser.

La cúpula d’Unides Podem ha llegit correctament la conjuntura i ha fet valer el seu pes polític decisiu al Congrés

Per l’altra part, la cúpula d’Unides Podem ha llegit correctament la conjuntura i ha fet valer el seu pes polític decisiu al Congrés dels Diputats. La coalició es trobava amb un dilema i ha decidit girar cap al reformisme. Iglesias protagonitza l’intent més seriós de treure les forces situades a l’esquerra del PSOE de l’esterilitat i la frustració des que Felipe González les reduís a la irrellevància el 1982. Ningú no sap quan se’ls tornarà a presentar una oportunitat d’ingressar en el rang dels partits reformistes amb capacitat de gestió governamental si aquesta se’ls escapa. I si perd aquesta batalla, és de suposar que els diversos components esquerrans que allotja en el seu si Unides Podem es llançaran a l’atac contra la direcció.

Tot això contribueix al fet que les esquerres visquin amb una creixent ansietat els vaivens d’aquest llarg moment postelectoral. Tots s’hi juguen molt. Aquesta és una de les raons que aconsella sortir de l’actual punt mort. Com més insisteixi Unides Podem en un acord entre iguals, més es reafirmarà el PSOE en la idea que està sent objecte d’un assalt. Com més es resisteixi el PSOE a un acord que l’aritmètica parlamentària i la conjuntura política presenten com l’únic factible, més es farà evident que la seva principal pulsió l’empeny a intentar refer l’enyorat bipartidisme que un electorat apressat per múltiples crisis està abandonant. Per això les seves contradictòries crides a Ciutadans i al PP perquè li donin suport mentre afirma que Unides Podem és el seu aliat preferent.