La mala digestió i la política de blocs

La tensió que s’ha viscut en els dies previs a l’elecció d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona ha fet aflorar la dificultat que tenen les forces polítiques per adaptar-se a un nou escenari en el qual el que és normal ja no és governar amb majoria absoluta i ni tan sols amb un pacte a dos. Gran part de les majories de govern han exigit pactes entre tres forces polítiques o més i això ha fet que en molts casos els seus protagonistes hagin hagut de traspassar ideològiques bogues i desdir-se de vetos anunciats en el període electoral. El resultat és una geometria molt variable en la qual ni ta...

La tensió que s’ha viscut en els dies previs a l’elecció d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona ha fet aflorar la dificultat que tenen les forces polítiques per adaptar-se a un nou escenari en el qual el que és normal ja no és governar amb majoria absoluta i ni tan sols amb un pacte a dos. Gran part de les majories de govern han exigit pactes entre tres forces polítiques o més i això ha fet que en molts casos els seus protagonistes hagin hagut de traspassar ideològiques bogues i desdir-se de vetos anunciats en el període electoral. El resultat és una geometria molt variable en la qual ni tan sols l’aliança que semblava més sòlida, la d’ERC i Junts per Catalunya, lligada pel pacte sobiranista que governa la Generalitat, ha resistit.

La batalla de Barcelona ha estat, sens dubte, la més virulenta i, per la importància estratègica que la ciutat té per a l’independentisme, també la més visible. En la seva lluita desesperada per l’alcaldia, fent valer la seva condició de llista més votada, els republicans han forçat els arguments fins a extrems insòlits, sense que s’adonessin que l’aritmètica electoral els aniria destrossant un a un poc després de ser formulats. Quan Valls va oferir els seus vots gratis per a la investidura de Colau com un “mal menor” si arribava a un acord de govern amb els socialistes, el sobiranisme va contraatacar acusant-la de participar en una “operació d’Estat” contra l’independentisme. Però el suport dels comuns perquè ERC aconseguís alcaldies tan importants com la de Tarragona o la de Lleida va dissoldre aquest argument.

ERC haurà de demostrar, en cada votació, si és una força progressista o cosina el seu desig de desgastar a Colau

ERC haurà de demostrar, en cada votació, si és una força progressista o si prioritza el seu desig de desgastar Colau

Els independentistes es van esforçar per presentar com el súmmum de la incongruència política i moral acceptar els vots de Valls i pactar amb els “carcellers” del PSC, però Esquerra Republicana ha pactat amb els “carcellers” del PSC en molts municipis, i en alguns casos, com ara Figueres, Tàrrega o Sant Cugat, per desbancar Junts per Catalunya, tot i que és la llista més votada. L’últim recurs va ser acusar Colau d’actuar moguda únicament per la seva ambició de poder, com si voler l’alcaldia no fos legítim i com si Ernest Maragall no pretengués exactament el mateix. Alguns van recórrer, fins i tot, a la maledicència, insinuant que Colau tenia un pacte secret amb Valls. Mal fons i mal estil. La batalla política no hauria d’enfangar el debat públic d’aquesta manera.

La tensió que es va viure a la plaça de Sant Jaume, amb crits de l’independentisme contra l’alcaldessa Ada Colau, va evidenciar la mala digestió dels pactes. Hi va haver protestes en altres places i ajuntaments a causa de la tensió pel conflicte sobiranista. Massa emocions i massa visceralitat, però ja se sap que les aparences enganyen i que, quan s’hagin succeït els mandats amb acords múltiples i geometria variable, es vagi consolidant una nova cultura política en la qual el pacte no sigui vist com una traïció ni com una renúncia, sinó com una manera d’avançar cap als objectius que cadascú tingui.

Catalunya viu temps excepcionals, amb poderosos vectors que empenyen cap a la polarització i l’enfrontament, cap a una política de blocs entre independentistes i no independentistes. Però molta gent està començant a estar cansada de tanta tensió. Les institucions necessiten un respir. Necessiten tornar a la normalitat de la gestió quotidiana, perquè el món no s’atura i els problemes, si no s’aborden, s’enquisten i s’agreugen.

Mancant que se celebrin les eleccions autonòmiques per tancar el cicle electoral a Catalunya, hi ha indicis que el tauler polític s’està movent. Un dels elements més nous és el paper que pot jugar Manuel Valls. Sembla clar que amb el seu gest de votar Colau per impedir que l’alcaldia anés a parar a mans independentistes, Valls està inicialitzant el seu projecte polític a Catalunya. El seu discurs en el ple de l’Ajuntament així ho indica. En aquesta nova fase, Valls pot estar interessat a distanciar-se de Ciutadans. La marca no ha resultat ser el que ell esperava quan va decidir implicar-se en la política catalana. De fet, ha entrat en un declivi pronunciat. Del més d’un milió de vots que va obtenir Inés Arrimadas en les eleccions autonòmiques del 21-D, va passar a 477.000 el 28-A amb la mateixa candidata, i després a 277.000 en les municipals.

També l’independentisme ha retrocedit a la ciutat de Barcelona. Ada Colau podrà governar ara amb més folgada que no ho va fer el passat mandat, i ERC haurà de demostrar, en cada votació, si actua com una força progressista o si anteposa l’agenda identitària votant a la contra per desgastar Colau.