La Champions no ho és tot
La patacada del Barça a la Copa d'Europa no rebaixa la seva excel·lència a la Lliga ni les fantàstiques tres guanyades pel Madrid de Zidane serveixen de coartada per la seva temporada calamitosa
Un corrent sacseja irremeiablement el futbol: avui sembla que sense la Copa d'Europa no siguis ningú, quan es pot arribar a ser tot un Messi, Guardiola o un Ajax refrescant. Per descomptat, tot plegat no desmereix gens el vivificant Liverpool ni l'extraordinària faula de Pochettino i el seu Tottenham. Cadascun en la seva mesura. Perquè el fiasco a la Copa d'Europa no ha rebaixat el puny de ferro de Messi a la Lliga espanyola. Com tampoc ha camuflat...
Un corrent sacseja irremeiablement el futbol: avui sembla que sense la Copa d'Europa no siguis ningú, quan es pot arribar a ser tot un Messi, Guardiola o un Ajax refrescant. Per descomptat, tot plegat no desmereix gens el vivificant Liverpool ni l'extraordinària faula de Pochettino i el seu Tottenham. Cadascun en la seva mesura. Perquè el fiasco a la Copa d'Europa no ha rebaixat el puny de ferro de Messi a la Lliga espanyola. Com tampoc ha camuflat les esquerdes estructurals del Madrid, que després de la seva obsessió per només obsessionar-se a Europa finalment ha quedat fet caldo com gairebé mai (18 derrotes aquesta temporada i a 19 punts del Barça).
Els llums de neó de la Champions minimitzen injustament altres podis. Es pot veure en la depressió d'aquests dies de Messi, tòtem mundial (i gairebé segur Bota d'Or després dels seus dos gols en el 2-2 a Eibar). O en els picallosos detractors de Guardiola, el tècnic amb més èxits de l'última dècada. Europa com a únic sant grial. Només així s'entén que entre els guanyadors de les cinc lligues més rellevants del planeta avui només hi hagi suspicàcies, mals rotllos i entrenadors i jugadors a la diana. Per primera vegada, a les principals passarel·les ha repetit el campió: el Barça, el City, la Juventus, el Bayern i el PSG. Un cesarisme insuficient. Plouen clatellots sobre Valverde, Allegri ja no entrena la Juve, a Tuchel li busquen relleu al PSG, i Kovac és discutit entre la nomenclatura del Bayern. Queda dit: a Guardiola el metralla un ampli consorci mediàtic i popular, més pendent de la seva colònia o dels llaços que duu que no pas de la seva efectiva, atractiva i perenne revolució.
El possible sedàs entre els guanyadors de les lligues contrasta amb el que ha passat al Reial Madrid, també colpejat pel Betis (0-2) per tancar el seu desastrós curs. L'alt comandament no ha dit ni mu, a resguard amb el dic de Zidane, que ha patit un desgast imprevist. El seu fantàstic crèdit en les últimes Champions ha evitat una catarsi molt major després de la seva calamitosa temporada —propera a la pitjor de la seva heràldica història—. Fins i tot li ha servit d'escut a Zidane, tan atonyinat com els seus predecessors, que no ha millorat en res. Però aquelles tres Champions aixecades han dissuadit els pròcers madridistes. Res de comunicats que recordin, com en el carxot a Lopetegui, que en aquesta plantilla hi havia vuit aspirants a la Pilota d'Or. Paradoxa: tot i que el seu majestuós penjador són tres Copes d'Europa, ningú com Zidane ha valorat tant la Lliga, via de les seves pitjors dissorts, com ha confessat. El pes que ZZ concedeix a la Lliga està molt per sobre del que li atorguen els rectors madridistes i altres mandamases d'aquestes superpotències que negocien un corralet anomenat Superliga.
Resulta indiscutible l'encant de la Lliga de Campions. Sobretot després d'aquesta edició, un torrent d'emocions com no es recorda. Un torneig terminal que no permet una relliscada, ja sigui a Anfield, contra l'Ajax a Chamartín o contra el Tottenham a Londres, els casos del Barça, el Real i el City.
Rutines
Davant d'aquesta torbadora Copa d'Europa, és cert que els trons de lliga s'han convertit en una rutina. Vuit títols seguits suma la Juve i set, el Bayern. El PSG ha conquistat sis dels set últims i el Barça 10 de 15. Porto i Benfica es reparteixen els últims 17 a Portugal, els mateixos que s'han barrejat Ajax i PSV a Holanda en el que va de segle. La Premier, que capitalitzarà les properes setmanes les finals europees, cosa que emfatitza encara més els quatre trons britànics de Guardiola, és una altra cosa: City, United, Chelsea, Arsenal i Leicester han brindat per ella des del 2000. Per sabudes que es donin les lligues, no cal oblidar que el Madrid i el Barça s'han menjat set de les deu últimes Orelludes.
Europa no hauria de ser el jutge únic. Ho va creure el Madrid, no Zidane, que va marxar tan espantat com deu estar ara després del seu frustrant retorn. La Champions mai li va sadollar del tot. Es va resistir a creure-ho el Barça, però va acabar per metabolitzar-ho fins i tot Messi. Amb els doblets casolans ja n'hi ha prou. La Copa de Campions sembla l'única vara de mesurar. Fins i tot Griezmann va fer una crida matalassera per una Champions al Wanda. Ja se'n va penedir.
La Copa d'Europa és tan meravellosa que l'enyora i enyora Messi, desenganyat perquè un mal parcial arruïna tot un any. La Lliga té tanta excel·lència que l'anhela ZZ, que anteposa el compromís setmanal en florir d'un dia. El Barça i el Madrid estan obligats en cada repte. Posats a sumar hores de vol, a casa i Europa, que cadascú faci els comptes de l'última dècada.