Per a reconquestes, la d’ERC

Quan la tensió política puja i els electors acudeixen en massa a votar passa gairebé sempre el mateix a Catalunya: els resultats indiquen que és una societat progressista, inclinada clarament a l'esquerra. La suma dels vots rebuts el diumenge pels tres partits de l'esquerra arriba al 62%. Van obtenir 34 dels 48 escons en joc. És un electorat obert, tolerant i partidari del diàleg. Per això les dretes que han apostat pel maximalisme, la intransigència i la crispació han estat escombrades a Catalunya.

I no obstant això, durant els 37 anys transcorreguts amb l'actual règim constitucional d...

Quan la tensió política puja i els electors acudeixen en massa a votar passa gairebé sempre el mateix a Catalunya: els resultats indiquen que és una societat progressista, inclinada clarament a l'esquerra. La suma dels vots rebuts el diumenge pels tres partits de l'esquerra arriba al 62%. Van obtenir 34 dels 48 escons en joc. És un electorat obert, tolerant i partidari del diàleg. Per això les dretes que han apostat pel maximalisme, la intransigència i la crispació han estat escombrades a Catalunya.

I no obstant això, durant els 37 anys transcorreguts amb l'actual règim constitucional d'autonomia, l'esquerra només ha aconseguit governar la Generalitat en l'etapa 2003-2010, set anys en total. Quan en el debat polític-electoral s'ha creuat la qüestió nacional, Catalunya s'ha escorat cap al centre dreta en la majoria d'ocasions. Pot objectar-se que aquesta inclinació s'ha degut durant més de dues dècades a la potència excepcional del líder nacionalista que ha dominat l'escena catalana durant més de la primera meitat d'aquest període, Jordi Pujol. De la retirada de Pujol ja fa, no obstant això, massa anys com per pensar que la seva figura es continua projectant sobre el comportament actual dels electors. I més si es té en compte que la seva autoritat moral va ser destruïda el 2014 en revelar-se el seu frau fiscal.

El comportament dels electors catalans en les eleccions legislatives s'ha inclinat a l'esquerra. L'estabilitat va acabar el 2011, quan el guanyador va deixar de ser el PSC i el centre dreta de CiU va ser la força més votada. Les cinc últimes eleccions legislatives han estat guanyades a Catalunya per quatre partits diferents: el 2008 pel PSC; el 2011 per CiU; el 2015 i 2016 per En Comú Podem i el 2019 per ERC. En aquesta última ocasió ha guanyat una altra vegada l'esquerra, sí, com havia passat gairebé sempre, però aquesta és la primera vegada que guanyen els independentistes. Mai des de 1977 els independentistes havien tingut la representació catalana més nombrosa al Congrés dels Diputats. Per trobar una situació similar caldria remuntar-se als anys de la Segona República

Amb Junqueras pres i Rovira a Suïssa, Esquerra ha estat el primer partit a adaptar-se a la derrota, acceptar que la independència de Catalunya no és possible en les circumstàncies actuals

Aquesta novetat incorpora elements polítics rellevants. Esquerra Republicana és, des del seu naixement el 1931, un partit molt singular en el panorama històric espanyol. Els seus líders han proclamat dues vegades la república catalana. Un d'ells, el president de la Generalitat Lluís Companys, va ser afusellat el 1940 pel franquisme. El 1977 no es va permetre a ERC presentar-se amb el seu nom a les primeres eleccions democràtiques, en les quals només va aconseguir un escó. Aquest únic diputat no va participar en el consens constitucional i va votar en contra del projecte de la Constitució Espanyola de 1978, després d'una apassionada defensa del model republicà d’Estat. ERC va ser un els pocs partits que després van mantenir el rebuig al projecte en el referèndum constitucional. En data molt més recent, l'any 2006, la direcció d’ERC va rebutjar les retallades introduïdes pel Senat en el projecte de nou Estatut d’Autonomia i va donar als seus electors la consigna de no votar-hi a favor en el corresponent referèndum.

L'actuació d’ERC en l'actual crisi política catalana ha estat també singular. Els republicans han actuat durant aquests anys, juntament amb els antisistema de la CUP, d’impulsors o avaladors de les posicions més radicals, com la de dur a terme la proclamació retòrica d'una república catalana el 27 d'octubre de 2017. Però des de llavors, amb el president Oriol Junqueras a la presó acusat i jutjat per rebel·lió pel Tribunal Suprem, i amb la secretària general Marta Rovira refugiada a Suïssa, ha estat el primer a adaptar-se a la derrota, acceptar que la independència de Catalunya no és possible en les circumstàncies actuals, abandonar la idea de la unilateralitat que altres sectors de l'independentisme continuen acariciant i mostrar-se oberta a un diàleg polític amb el Govern del PSOE. Sobtadament, s'han invertit els papers representats pel centre dreta nacionalista, tradicionalment moderat, i la mateixa Esquerra, orgullosa de la seva vena radical.

La victòria republicana del diumenge passat obre un dilema apassionant per al partit. De rebot, a causa de la seva posició rellevant, també per tot Catalunya. Per primera vegada des de la Segona República, el republicanisme independentista torna a ser la més nombrosa i influent representació de Catalunya a les Corts espanyoles. Què farà? Es mantindrà en els principis o s'inclinarà pel pragmatisme?