Chicuelo: “No s’entendria Catalunya sense el flamenc”

Uña y carne és el dramàtic títol del nou disc de flamenc del guitarrista Chicuelo que acaba d’aparèixer després de 12 anys d’espera (Diapasión, l’anterior, data de 2007). En la seva ja llarga carrera professional, Juan Ignacio Gómez, Chicuelo (Cornellà de Llobregat, 1968), ha compaginat el seu treball solista amb l’acompanyament de grans figures, d’Enrique Morente o Miguel Poveda a Marinah d’Ojos de Brujo, les partitures per a musicals, ballets o pel·lícules i els treballs més jazzístics o fusionants.

Pregunta. Frederic Amat signa la portada del seu no...

Uña y carne és el dramàtic títol del nou disc de flamenc del guitarrista Chicuelo que acaba d’aparèixer després de 12 anys d’espera (Diapasión, l’anterior, data de 2007). En la seva ja llarga carrera professional, Juan Ignacio Gómez, Chicuelo (Cornellà de Llobregat, 1968), ha compaginat el seu treball solista amb l’acompanyament de grans figures, d’Enrique Morente o Miguel Poveda a Marinah d’Ojos de Brujo, les partitures per a musicals, ballets o pel·lícules i els treballs més jazzístics o fusionants.

Pregunta. Frederic Amat signa la portada del seu nou disc. Una imatge intrigant que fuig de les línies habituals del flamenc. Té algun significat?

Resposta. No hi ha gaire per explicar. El que hi vegi cadascú. Ja sabem com és l’art contemporani: on un hi veu una cosa, l’altre n’hi veu una altra. Forma part de la meva decisió de fer un pas endavant, i no només en la música, fent coses que no havia fet mai. No és la típica portada de guitarrista. Qui vulgui una foto meva haurà de comprar el disc i obrir-lo. Des de la humilitat, he volgut aportar alguna cosa més, i amb això no vull dir que una foto no sigui art, que ho és.

P. Uña y carne és flamenc de debò, però al llarg de la seva carrera ha fet moltes coses que no es poden catalogar com a flamenc, des de cançó fins a jazz o fusions amb música pakistanesa.

R. M’agrada sortir de la rutina. Soc un músic de flamenc, nascut i criat en el flamenc, però també he crescut amb unes altres músiques. Així quan faig altres coses no són mai forçades, em surten de manera natural. L’important és no perdre el teu centre, tenir sempre present el que és el flamenc. De flamenc només n’hi ha un, i això ho sap el que ho ha mamat i ho viu i li agrada escoltar Niña de los Peines, Chocolate, Manuel Torres... Ara es fan moltes coses que no són flamenc, però aquí no sabem posar-los nom. Els ianquis ho fan molt bé: quan fan alguna cosa que no és jazz, de seguida li posen un nom, aquí no en sabem. Es pot fer tot, però cal tenir clar el que és una cosa i el que és una altra. Si agafes una seguiriya de Manuel Torres i la mescles amb hip-hop, això ja no és flamenc, és una cosa diferent; llavors, com li diem al nen?

P.En aquest moment tenim triomfant alguns exemples, com Rosalía o el Niño de Elche. Això és bo per al flamenc?

R. Això no té res a veure amb el flamenc ni tampoc el desvirtua, perquè el flamenc no el pot desvirtuar ningú, ni volent-ho. És impossible desvirtuar una cosa que està tan arrelada a la terra. El flamenc va creixent arreu del món, però no serà mai com el pop o el rock, això és claríssim. El flamenc de debò és una música difícil i a ningú li agrada complicar-se la vida, la gent va a un concert a gaudir.

P. Com ha canviat l’ambient del flamenc a Catalunya des que vostè va començar a tocar? La sensació és d’empobriment.

“L’autèntic flamenc és al carrer, no a les escoles o conservatoris”

R. És veritat... Molta culpa la tenen les xarxes socials. Abans se sortia més al carrer, a prendre alguna cosa, a veure’t amb la gent... Això ja passa poc, no hi ha llocs en els quals puguis tocar una guitarra i estar de festa perquè molestes els veïns i et fan fora. Així, molta gent ja no surt de casa, es queden veient Youtube o Facebook.

P. I les restrictives ordenances municipals sobre aquest tema tampoc hi han ajudat gaire.

R. Això ha estat transcendental. Conec gent que ha obert locals de flamenc i immediatament els hi han tancat. Jo vull entendre a tothom, els veïns, però és clar que el matís de les autoritats és molt restrictiu. I si tallen actuacions a les hores que es poden fer, imagina’t quan et vols quedar de festa fins a les tres del matí. Impossible si no tens un búnquer... I una altra cosa important és el tabac. Durant la nit, quan la gent vol fumar, ha de sortir al carrer i aquí és on es forma l’embolic. Als empresaris que s’han gastat uns diners insonoritzant el local, els el tanquen perquè la gent que surt a fumar fa soroll. Una mica d’aquí i una mica d’allà i han acabat amb el que tota la vida havia estat una cosa bonica.

P. Pot haver influït en tot això que després de la seva generació, de la qual van sortir grans músics —Mayte Martín, Miguel Poveda, Duquende, Cañizares, Ginesa Ortega...—, no hagin sorgit noms de tant pes?

R. Sens dubte, però això no és una maquinària que cada any generi dues figures de cante, dues de toque i dues de baile. Això va com va, de sobte un any n’apareixen vuit i després tens vuit anys que no apareix ningú.

P. Ara, en canvi, hi ha moltes escoles de flamenc, fins i tot impartint títols universitaris.

R. A ningú li ha fet falta un títol superior per cantar o tocar flamenc. Els títols només serveixen per tenir-los i no per ser un bon guitarrista o un bon cantaor. Ensenyen flamenc, però el que no poden ensenyar és el duende, el pellizco. La veritat és al carrer, no a les escoles o conservatoris. Un professor t’explica com són les coses, però després te’n vas al carrer i no són així. L’autèntic flamenc és al carrer.

P. En el que va de conversa han aparegut molts noms però tots de cantaors, cap guitarrista.

R. El flamenc és cante. Tot comença amb el cante, n’estic segur. Els inicis del flamenc van ser un tipus cantant i, com a molt, algú fent palmes. El que no hi havia era una guitarra. De sobte arriba la guitarra i és el complement perfecte per a la veu. La sort del flamenc va ser trobar-se amb una guitarra.

P. Com a guitarrista li agrada acompanyar el cante?

R. M’apassiona. No és casualitat que m’hagi passat mitja vida acompanyant cantaores. Jo vaig començar cantant als sis anys. Em sabia totes les coses de Camarón, que era un referent quan jo era petit.

P. I tocar per al baile?

R. És diferent. Molta gent sap tocar per al cante i no sap tocar per al baile, i a l’inrevés. És més lliure tocar per al cante perquè no t’has de cenyir al ritme, és més flexible. El centre de tot el baile és el ritme. Jo vaig començar al Tablao de Carmen amb 20 anys i havia de tocar per a tothom. Hi érem Chiqui de la Línea i jo. Vaig aprendre moltíssim de Chiqui, que durant cinc o sis anys va ser el professor de Rosalía. Si a algú li deu Rosalía que sàpiga cantar és a ell. Chiqui i jo havíem de tocar per a tots els que passaven pel Tablao: una setmana Sara Baras, una altra Joaquín Grilo, Belén Maya, Yerbabuena, Antonio Canales...

P. Noms que ara és inimaginable trobar en un tablao. Actualment tot sembla pensat per a turistes.

R. Cert. És la demanda: els turistes volen veure ventalls, bates de cua. El ball, el ritme, l’estètica són molt sensuals. El bailaor és per a les turistes i la bailaora per als turistes. Aquesta força gairebé sexual els atreu poderosament, ho he viscut, i no la imatge d’un cantaor lleig i un guitarrista. I el propietari acaba claudicant, perquè si no els agrada se’n van al tablao del davant perquè a Barcelona n’hi ha un munt, més que enlloc del món, ni Sevilla, ni Madrid. Ens posem a comptar i en surten com a mínim una dotzena. I sí, la raó són els turistes, no n’hi ha cap dubte.

P. Com ha afectat la situació política catalana al món del flamenc local?

R. Crec que de cap manera. En l’ambient global no he notat res, i a mi personalment no m’ha afectat. No s’entendria Catalunya, Barcelona concretament, sense el flamenc. De totes maneres, hauries de parlar amb independentistes per saber fins a quin punt molesta el flamenc aquí. Jo no hi tinc tracte directe i no ho sé. Jo també soc català i mai he tingut problemes en un concert. Avui dia el flamenc té una salut molt potent a Catalunya, sigui pel turisme o pel que sigui... No ho sé, però probablement si treus el flamenc de Catalunya ja no vindrien tants turistes.

P. Per què no s’ha cantat mai flamenc en català i quan s’ha fet ha estat un desastre?

R. Els que ho han fet no s’ho han cregut, ho han fet sense convicció. El flamenc va lligat al castellà. Els que el canten, encara que hagin nascut aquí com jo, són castellanoparlants. I tampoc crec que calgui fer una seguiriya en català només perquè se sentin millor els catalans, no hi ha per què.

P. En 2013 va guanyar un Goya per la seva cançó per a la pel·lícula Blancaneus. Per a què serveixen aquests premis?

R. Per engreixar el currículum. Per poder-hi posar una frase més, però després no surten actuacions ni res de semblant. En realitat, no serveix per a res. Els actors diuen el mateix. És un reconeixement i ja està, res més. El bonic seria que amb el Goya et donessin uns milers d’euros perquè poguessis fer altres obres, llavors ja et quedaries content, però només et donen la figureta.