La televisió que convé

En un fil de Twitter del novembre passat, un ciutadà, Miquel Strubell (que es presenta com a editor de TV, independentista i del Barça), escrivia un post per defensar el pluralisme informatiu davant dels qui sostenien que les televisions han d’agradar al públic que tenen. Deia: “L’audiència de TV3 és independentista en un, què, 90%? Fem que la tele pública s’adapti solament a aquest públic? Seria molt fàcil, però no és la tele que vull per al meu país”.

Però és un problema cultural, i polític, que els ciutadans busquem escoltar el que volem escoltar. A TV3 no són estranys els m...

En un fil de Twitter del novembre passat, un ciutadà, Miquel Strubell (que es presenta com a editor de TV, independentista i del Barça), escrivia un post per defensar el pluralisme informatiu davant dels qui sostenien que les televisions han d’agradar al públic que tenen. Deia: “L’audiència de TV3 és independentista en un, què, 90%? Fem que la tele pública s’adapti solament a aquest públic? Seria molt fàcil, però no és la tele que vull per al meu país”.

Però és un problema cultural, i polític, que els ciutadans busquem escoltar el que volem escoltar. A TV3 no són estranys els missatges de teleespectadors en què es queixen per la presència d’algú que contradigui les tesis sobiranistes en una tertúlia. Les entrevistes amb Inés Arrimadas no solen gaudir de molta audiència, per a satisfacció d’aquest tipus d’espectadors. I, fins i tot, des de les xarxes s’han organitzat intents de boicot a programes protagonitzats per personatges que no agraden a aquest col·lectiu, unes crides que a vegades fracassen, com a l’octubre passat amb un Sense Ficció sobre Joan Manuel Serrat.

Hi ha qui no dubta de la parcialitat de TV3, que la nega sense pal·liatius i que la justifica per compensar un mapa informatiu audiovisual hostil als postulats independentistes. El gran defensor de la pluralitat de TV3 és el Consell de l’Audiovisual Català (CAC), que en tots els seus informes la reivindica com la més imparcial. Unes dades que el seu president, Roger Loppacher, assegurava al novembre que són “incontestables”. En l’últim informe (maig-agost del 2018), hi constava, per exemple, que el PP-PPC (12%) era el partit amb més temps en els “teleinformatius”, seguit del PDeCat (7%) i JxC (4,1%). Aquesta primacia informativa del PP responia als canvis en la seva organització i no era exclusiva d’aquesta emissora. No obstant això, el diàleg institucional entre els governs català i espanyol ocupava el tercer lloc a TVE, pel que fa al temps dedicat a aquesta notícia, i el vuitè, a TV3. I, al revés, el Govern català era el primer en “temps de paraula” a TV3, mentre que el de l’Estat ho era a TVE.

En les dades, enormes, d’aquest informe del CAC hi ha informatius, el Més 324 o FAQS, però no hi ha espais dedicats, aparentment, a l’entreteniment com Tot és mou, que acullen tertúlies polítiques o editorials diaris sempre d’un mateix signe. D’altra banda, una cosa és el temps de notícies dedicat a un partit i una altra de molt diferent si aquestes són positives o negatives, un aspecte que no es tenen en compte en les dades de l’informe del CAC. Tot i que es presenta com a “incontestable”, els consells de l’audiovisual mateix són conscients de la seva debilitat metodològica a l’hora d’avaluar la imparcialitat d’un mitjà. El 2014, el Consell Audiovisual d’Andalusia va publicar una veritable antologia sobre les dificultats d’aquest mesurament, i el mateix CAC, el 2017, va fer un “assaig metodològic” amb un seguiment dels espais d’opinió i la idiosincràsia ideològica dels tertulians convidats. No n’hi ha prou amb una pluja de dades. Cal entrar en l’apreciació qualitativa.

El lideratge creixent de TV3 a remolc del procés va associat a l’afalac a un sector de l’audiència, absolutament fidelitzat. Però és la televisió que convé al país? La maniobra dels partits, quan poden, sobre les televisions públiques no dona gaires esperances.