El llenguatge de l’estancament

Segur que en recordeu la imatge: Petra Lázsló, periodista hongaresa, etziba coces i posa travetes a una colla de refugiats sirians que han aconseguit trencar el cordó policial i corren per entrar a Hongria. Una d’aquestes travetes fa caure Ossama Abdul Mohsen i el seu fill Zaid, que rodola violentament davant d’una bona colla de càmeres. Això passa el setembre de 2015 i la imatge es viralitza gràcies a la seva potència icònica, que posa en evidència la brutalitat de Lázsló però també la d’Europa, i la seva decebedora resposta davant de la crisi siriana. Com en tants altres casos, una realitat ...

Segur que en recordeu la imatge: Petra Lázsló, periodista hongaresa, etziba coces i posa travetes a una colla de refugiats sirians que han aconseguit trencar el cordó policial i corren per entrar a Hongria. Una d’aquestes travetes fa caure Ossama Abdul Mohsen i el seu fill Zaid, que rodola violentament davant d’una bona colla de càmeres. Això passa el setembre de 2015 i la imatge es viralitza gràcies a la seva potència icònica, que posa en evidència la brutalitat de Lázsló però també la d’Europa, i la seva decebedora resposta davant de la crisi siriana. Com en tants altres casos, una realitat geopolítica terriblement complexa es resumeix en una sintaxi de tres o quatre imatges exemplars que ens permeten ordenar ràpidament una resposta —intel·lectual, emocional, de la mena que sigui—. Potser per aquesta visibilitat, Ossama acaba rebent una trucada salvífica que li ofereix un contracte d’entrenador i allotjament a Getafe.

Un dels problemes de les imatges icòniques és la seva efectivitat meteorítica. Quan impacten l’imaginari de l’espectador, creen al seu voltant un espai d’invisibilitat, al qual massa sovint no dediquem temps, pendents com estem de l’arribada de la imatge següent. L’espectacularització debordiana és una forma de desatenció, cosa que demana un afany contrari que s’ocupi dels espais desatesos, dels bassals de l’experiència que no es deixen encofurnar en una narrativa. A qui els vulgui, em sembla que hi ha aquí tant un principi ètic com una orientació creativa.

Hayati (mi vida), un documental de Sofi Escudé i Liliana Torres que ha sortit aquest mateix any, examina la vida d’Ossama i de la seva família després del moment icònic. L’entorn d’un dels fills d’Ossama permet a les documentalistes explorar la situació d’una colla de futbolistes sirians que es troben estancats a la ciutat turca de Mersin, sense poder tornar a Síria ni emigrar cap a Europa. Potser estancament sigui la paraula central per explicar el documental i l’efecte que suscita: haver sobreviscut al conflicte i haver-ne escapat no són pas el final de la història del refugiat sinó l’inici d’una altra, menys icònica, si es vol, però igualment terrible, en la qual el que s’hi negocia no és només un sentit amb un passat traumàtic, sinó la desfeta d’un futur que perd la forma, els agafadors. La senzillesa del treball d’Escudé i de Torres, que obvien el discurs intrusiu i l’afany de contextualització d’altres propostes, em sembla meravellosament adient per parlar de la lenta desfeta d’aquesta vida, que s’esfilagarsa a còpia de desesperacions burocràtiques i de discursos de la impossibilitat. La decisió d’il·lustrar els relats dels protagonistes amb les animacions delicadíssimes i extraordinàriament intel·ligents de Maialen Arana i de Júlia Francino és un encert indiscutible a l’hora de produir un llenguatge per a aquest estancament que no caigui ni en la commiseració efectista ni en el paternalisme del privilegi.