La solitud de les víctimes
La nostra societat, dividida i enfrontada, no sabia què fer amb els qui han passat per aquest dolor extrem
Res pot alleujar aquesta solitud infinita. Ho saben tots el que han viscut experiències extremes: terrorisme, guerra, camps d'extermini… Ningú pot entendre el dolor de qui ha sobreviscut a una atrocitat com la que vam viure a Barcelona i Cambrils ara fa un any.
Pot ser que els supervivents s'hagin curat ràpidament de les ferides físiques, però hi ha altres ferides molt més greus de les quals malauradament serà difícil que es recuperin: aquest crit silenciós dels morts que clamen des del no-res i els assenyalen com a culpables. Culpables de sobreviure, culpables per no haver estat al llo...
Res pot alleujar aquesta solitud infinita. Ho saben tots el que han viscut experiències extremes: terrorisme, guerra, camps d'extermini… Ningú pot entendre el dolor de qui ha sobreviscut a una atrocitat com la que vam viure a Barcelona i Cambrils ara fa un any.
Pot ser que els supervivents s'hagin curat ràpidament de les ferides físiques, però hi ha altres ferides molt més greus de les quals malauradament serà difícil que es recuperin: aquest crit silenciós dels morts que clamen des del no-res i els assenyalen com a culpables. Culpables de sobreviure, culpables per no haver estat al lloc on eren ells, fosos en la pols.
El dolor de les víctimes és invisible, no se sent, però irradia. Participen d'aquest dolor els seus familiars, els qui els van atendre, els qui els han ajudat a tornar al món dels vius… Hi participen també els qui els escolten i respecten. Tots podem participar d'aquest dolor si sabem escoltar i respectar el supervivent.
Els narcisistes no poden ser solidaris ni respectuosos perquè només volen solidaritat i respecte per a ells mateixos. Per això el supervivent també molesta. La seva experiència denuncia la inseguretat i la impotència a l'hora d'impedir el crim. I el seu dolor, la nostra indiferència i la nostra passivitat per prevenir que actes tan perversos es tornin a repetir.
Hi ha preguntes que només se les poden fer els supervivents i els qui estan disposats a compartir amb ells el pes de la seva innocent culpa d'haver sobreviscut. De què serveixen els homenatges i els aniversaris si no corregim els errors que hem comès i fins i tot som capaços de repetir-los?
El terrorisme pretén dividir les nostres societats, enfrontar-nos els uns als altres, difondre la idea d'una culpa col·lectiva que hem de purgar mitjançant el dolor i la mort que exerceixen sobre nosaltres. Fer-nos fràgils i vulnerables. Preparats per ser convençuts, per lliurar les nostres llibertats i els nostres valors. Com més dividida i desunida es troba una societat sobre les qüestions més essencials de la seva vida en comú, més fàcil és que es vegi afectada pel mal que inocula l'acció violenta del terrorisme.
Serà difícil vèncer el terrorisme si no sabem ni tan sols identificar qui són els culpables. Si barregem els terroristes i la ideologia que els instiga amb les culpes del sistema, el comerç d'armes, la islamofòbia o fins i tot els serveis d'intel·ligència, com ha passat tantes vegades en interpretacions conspiranoiques. O si no sabem gaire bé els qui són realment les víctimes i ens fem homenatges a nosaltres mateixos i a les nostres idees partidistes.
Les víctimes han estat ocultes durant tot l'any que ha transcorregut des dels atemptats de Barcelona i Cambrils. La nostra societat, dividida i enfrontada, no sabia què fer-ne i amb prou feines sap ara qui són els culpables. Costarà molt recuperar aquesta unitat civil imprescindible per acompanyar el dolor dels supervivents, però avui s'ha fet el primer pas evitant almenys l'exhibició impúdica de les nostres divisions.