M’estima, no m’estima

Agafats de la mà, com de camí a l’altar, tot i que el que anava de blanc era ell. Així van aparèixer a l’escenari Beyoncé i Jay-Z a l’inici del seu únic concert a Espanya, davant 47.000 espectadors que gairebé van omplir l’Estadi Olímpic. Abans, sota la veu de Nina Simone cantant Black Is The Color Of My True Love’s Hair, a les pantalles mida U2, unes imatges de la parelleta mostrant felicitat i lemes relatius al que és inalterable de l’amor van suggerir el que serien dues hores de reconciliació pública, motiu central ...

Agafats de la mà, com de camí a l’altar, tot i que el que anava de blanc era ell. Així van aparèixer a l’escenari Beyoncé i Jay-Z a l’inici del seu únic concert a Espanya, davant 47.000 espectadors que gairebé van omplir l’Estadi Olímpic. Abans, sota la veu de Nina Simone cantant Black Is The Color Of My True Love’s Hair, a les pantalles mida U2, unes imatges de la parelleta mostrant felicitat i lemes relatius al que és inalterable de l’amor van suggerir el que serien dues hores de reconciliació pública, motiu central de la gira On The Run II, a la qual amb bon criteri no van denominar Tortolitos. Aquest va ser el substrat de la nit, una parella escenificant complicitat després d’haver-se tirat els plats pel cap. Sí, molt de tipus dur, però al final, un missatge gairebé cursi d’amor triomfant.

La pauta de l’espectacle es va explicitar ràpid. El protagonisme quedava reduït als dos artistes, les imatges dels quals ocupaven monogràficament les pantalles per apropar els seus gestos a l’individu. Seguint el guió de concerts previs, la parella va obrir amb Holy Grail, per rematar el primer tram d’actuació amb Part II (On The Run), i Bonnie And Clyde. Jay-Z recitava ferotge després de les demostracions de veu i generositat de la seva dona, més melòdica, subtil i flexible en l’ús de la veu. El públic, majoritàriament de Beyoncé, embogia amb la diva, mentre Jay-Z, que actuava a Espanya per primera vegada, era aplaudit com esclaten els explosius, per simpatia. En el segon tram del xou va ser molt percebut aquest extrem, ja que quan va sonar Drunk InLove , Beyoncé va poder sentir-se deessa. Més encara. Els primers canvis de vestuari ja s’havien verificat, amb Jay-Z vestit com un xaval de barri folrat fins al capdamunt.

I de nou li va arribar el torn a ell, que malgrat la seva dicció i energia, l’encert del repertori i les seves ganes d’agradar, no deixava de semblar un espòs fascinat. Una mica, però menys, que fa anys quan Lou Reed va acceptar actuar juntament amb Laurie Anderson i fins i tot semblava apocat davant la seva dona. Però tot sigui per salvar un matrimoni, per bé que per a això s’hagi de reinventar Pimpinela apropant-los a la cultura del nou poder afroamericà. Per salvar la parella i per continuar venent la vida privada com a element central del discurs artístic, fet que s’ha convertit en norma ara que els artistes del nivell de Beyoncé i Jay-Z són celebritats que converteixen la vida privada en espectacle. Que, a més, es fan publicitat, una mica com Piqué vol que facin els futbolistes a les seves mateixes xarxes.

A tot això, la parella ja desfilava per les dues passarel·les que s’endinsaven als territoris de les zones VIP, un altre peatge dels nous temps. N’hi havia fins a sis tipus, de VIP’s. En breu hi haurà un mindundi VIP perquè ningú se senti un desplaçat. Focs artificials, llums, un cos de 16 ballarins i una banda nodrida que s’anava mostrant a poc a poc en segon pla, en la bastida que deixaven veure les dues pantalles descomunals que s’anaven obrint i tancant a l’escenari. Un muntatge de campanetes, espectacular, però no esbojarrat o basat només en la grandària, tot i que menys subtil que el que va oferir Beyoncé en solitari fa dos anys, en el qual només ella va meravellar amb un carisma oceànic i una mostra de poder aclaparador. Aquest muntatge també descansava en la figura humana, centre de les imatges, però Jay-Z no té aquest hieratisme que congela la sang del que mira la diva sola, plantada a l’escenari, reptadora i desafiant. Jay-Z era potència per bé que, a risc d’ofendre els déus del hip-hop, la seva sortida a escena ni fregava l’èxtasi que per exemple va aconseguir Beyoncé amb l’airosa Mi gente de les Destiny’s Child, tot i que al tram final, amb temes com Niggas In Paris posés l’estadi a bullir.

Perquè, fet i fet, l’espectacle va funcionar mil·limetrat i convincent: els canvis de vestuari, el repartiment de protagonisme, l’alternança entre rhythm and blues i hip-hop, la potència del so… Fins i tot una càmera en tirolina seguia les estrelles permetent que el realitzador oferís múltiples plànols que, a més, punxava ocasionalment amb efectes. Al final de la nit van acabar sonant prop de 40 cançons que van repassar les gemmes de tots dos artistes sense que deixés de sobrevolar per l’Estadi la frase d’Eddy Cantor: “El matrimoni és tractar de solucionar entre els dos problemes que mai haguessin sorgit en solitari”. Avui això és un xou.