Una desconeguda incisiva

Maria Aurèlia Capmany va saber adaptar allò que necessitava i volia dir a cadascun dels gèneres literaris que va conrear i, en aquest sentit, la seva producció és, també, la mostra del domini absolut dels gèneres pels quals va transitar la seva obra, pràcticament tots, excepte la poesia, i encara, si considerem que també la va experimentar a partir del personatge de ficció, Jeroni Campdepadrós, protagonista de la novel·la Un lloc entre els morts, a qui fa escriure versos de tall netament espriuà. Capmany s’obre pas en el món literari amb el gènere novel·lístic, que aviat va anar ampli...

Maria Aurèlia Capmany va saber adaptar allò que necessitava i volia dir a cadascun dels gèneres literaris que va conrear i, en aquest sentit, la seva producció és, també, la mostra del domini absolut dels gèneres pels quals va transitar la seva obra, pràcticament tots, excepte la poesia, i encara, si considerem que també la va experimentar a partir del personatge de ficció, Jeroni Campdepadrós, protagonista de la novel·la Un lloc entre els morts, a qui fa escriure versos de tall netament espriuà. Capmany s’obre pas en el món literari amb el gènere novel·lístic, que aviat va anar ampliant al conte, a la narrativa i al teatre per obrir-se, ja a mitjans dels seixanta, a l’assaig cultural i sobretot social. I és per aquests anys que Capmany exerceix també com a articulista, desplegant la seva gran capacitat de brillant i aguda analista de la realitat, amb lucidesa i precisió exquisides.

Capmany ja és llavors una intel·lectual d’alt nivell, reconeguda, tot i que amb la boca massa petita i a contracor de molts. Dona de gran cultura, ben informada, amb domini de llengües, coneixedora del que passa a dins i a fora del seu país, oberta a la modernitat cultural i atenta a l’efervescència de la societat occidental, es manifesta en els articles com una gran argumentadora del que li interessava, que era gairebé tot. Així, els temes dels seus articles van des del feminisme a la situació política, passant per la llengua, la literatura —especialment crítica teatral, però també novel·lística, amb atenció a la producció pròpia i estrangera—, la cultura popular, la premsa, els premis literaris, la llibertat d’expressió, l’educació... I ho va fer en revistes com Ariel i Raixa —aquí ja a començaments de 1950—, però sobretot, a partir de 1960, a Serra d’Or, Presència, Canigó, Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, La Calle, L’Avenç, Lletra de Canvi, entre d’altres; i a la premsa, a El Noticiero Universal, Avui, El Periódico i El País, per esmentar-ne només alguns en què va col·laborar. Aquest miler llarg d’articles publicats, pendents de revisió i estudi amb vistes a la seva publicació, van acabar de donar encara més projecció pública a l’escriptora i activista, que ja per aquests anys s’anava definint com la intel·lectual més important del segle XX.

En el seu periodisme no hi ha pedanteria inútil ni excessos erudits. És un jo personal, íntim, en debat i comunicació constant amb la col·lectivitat 

Els articles de Capmany són la síntesi de la seva manera tan personal de mirar el món i de l’estil literari de què ja ens dona compte a l’assaig i a les memòries, una mateixa manera de dir-se i d’explicar-se, sense pedanteria inútil ni excessos erudits. Es tracta d’un jo íntim i personal en debat i comunicació constant amb la seva col·lectivitat, que sent molt a prop, tal com va dir a Dietari de prudències (1982): “(...) per això tinc una idea molt col·lectiva de la intimitat, per això per parlar de mi he de parlar dels altres”. I aquí cal esmentar obres nuclears pel que fa al tema de l’articulisme i, també, per entendre una mica més la manera com Capmany aborda aquesta interpel·lació “als altres”, que és una manera també d’explicar-se ella mateixa.

El 1972 va publicar Pedra de toc I i dos anys més tard, Pedra de toc II. Són obres inclassificables, a mig camí de la memòria, la crítica literària, l’assaig i la crònica política i social, que Capmany escriu a partir d’un intens treball d’hemeroteca que li serveix per emprendre la reflexió crítica, la pròpia memòria, però també, com qui escriu un article periodístic, per incloure el comentari literari, com quan parla d’Imitació del foc, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel —part d’un article aparegut a Serra d’Or el 1963— o de Lord Jim, de Joseph Conrad; o li permet exposar, amb una extraordinària capacitat de síntesi, el pensament de Martin Heidegger a partir de les classes del Dr. Zubiri. O una reflexió sobre el temps històric més recent. Aquests en són alguns exemples. El 1982 es publica Dietari de prudències, volum que recull només una part de les seves columnes —Dia rere dia— a Serra d’Or, les compreses entre 1970 i 1980. Els articles mensuals tocaven l’actualitat de manera incisiva i lúcida, recorrent a aquells temes que poden qualificar-se d’interès constant per a Capmany, alguns dels quals són presents també a Pedra de toc. A finals de la dècada de 1980, Capmany es decideix a publicar les seves memòries: Mala memòria (1987) i Això era i no era (1989), memòries atípiques perquè segueixen volgudament la discontinuïtat del relat cronològic, obrint inesperades digressions de tipus literari, social, polític o cultural, seguint la línia dels seus articles. Qui les hagi llegit veurà que són el fil que enllaça aquella Pedra de toc i les columnes recollides a Dietari de prudències —i tants articles més encara no recollits en volum—. Prenent com a punt de partida el repàs de la pròpia vida, Capmany interpreta el seu món, el vol entendre i ens el vol fer entendre, i també hi denuncia el que no li agrada, anant-hi fins al fons. És una manera d’explicar-se i d’incidir en la cultura i en la societat catalanes que va estimar tant, des de la seva paraula directa i clara, sense ambigüitats, que a tants incomodava: “No he tingut mai problemes