Enemics per sempre

Exactament al revés que el 1992. En lloc de somriures, mirades de desconfiança i fins i tot odi. En lloc de consorcis entre administracions, ruptura de la legalitat i aplicació d'articles d'excepció de la Constitució. Insolències en lloc d'abraçades. Justícia i policia en lloc d'esport i trofeus. Ruïna en comptes de prosperitat. Només la força tremenda de la tecnologia del Mobile ofereix una aparença de normalitat.

Alguna cosa s'ha trencat, es va dir fa vuit anys. Ara no és una cosa, el que s'ha trencat. Tot s'ha trencat. Aquesta és una societat dividida, desconfiada, en la qual uns i a...

Exactament al revés que el 1992. En lloc de somriures, mirades de desconfiança i fins i tot odi. En lloc de consorcis entre administracions, ruptura de la legalitat i aplicació d'articles d'excepció de la Constitució. Insolències en lloc d'abraçades. Justícia i policia en lloc d'esport i trofeus. Ruïna en comptes de prosperitat. Només la força tremenda de la tecnologia del Mobile ofereix una aparença de normalitat.

Alguna cosa s'ha trencat, es va dir fa vuit anys. Ara no és una cosa, el que s'ha trencat. Tot s'ha trencat. Aquesta és una societat dividida, desconfiada, en la qual uns i altres no es miren als ulls i quan ho fan descobreixen en el proïsme l'espurna d'una profunda i insuportable detestació. Ha estat un treball lent, persistent i d'una eficàcia diabòlica.

Per crear una majoria que aconseguís la secessió calia pressionar fins al límit del que era suportable, encara que fos amb tergiversacions, mentides i promeses inassolibles. Per evitar-la, calia enrocar-se en el més absolut dels immobilismes. El resultat és aquest: una Catalunya escindida en dues meitats que no es poden veure i, encara menys, parlar-se, perquè no s'escolten ni s'entenen en res.

Fins a aquesta tardor del desastre la divisió era al voltant de la independència i del dret a decidir. Ara això s'ha superat: la divisió, encara més profunda, és sobre la mida de l'ofensa imperdonable que una meitat ha infligit a l'altra. Una ha intentat una secessió il·legal saltant-se l'Estatut i la Constitució. L'altra és el bloc del 155, una agressió a l'autogovern que ha procurat cops de porra, presó i exili. Les dues són colpistes als ulls de la contrària. Les dues són antidemòcrates. Les dues són totalitàries, en les seves diferents variants, franquistes, veneçolanes, nazis o trumpistes.

Així és com els catalans ens hem declarat els uns als altres enemics per sempre. De manera que l'autèntica distinció que caldrà fer a partir d'ara és entre els qui vulguin treballar per recuperar el civisme mínim que permet viure junts i fer polítiques junts i els qui vulguin persistir excavant en la divisió i l'enfrontament. De moment, a la vista dels darrers esdeveniments, penso que Colau i Torrent segueixen treballant a favor de la divisió i que Iceta i Coscubiela són dels pocs que treballen per evitar que ens instal·lem en l'època dels enemics per sempre.