Doble competència nacionalista

La pugna entre els partits de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras que manté suspesa l’elecció del president de la Generalitat no és molt diferent de la que van mantenir durant un any llarg el PP i el PSOE, des del 2015 fins que Mariano Rajoy va aconseguir ser investit president del Govern. En tots dos casos es tracta de parells de partits que en els seus respectius àmbits es disputen l’hegemonia com a representants d’interessos socioeconòmics i segments electorals molt propers i en part superposats. Aquesta proximitat té un aspecte molt positiu per a tots dos rivals en cada cas, perquè facilit...

La pugna entre els partits de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras que manté suspesa l’elecció del president de la Generalitat no és molt diferent de la que van mantenir durant un any llarg el PP i el PSOE, des del 2015 fins que Mariano Rajoy va aconseguir ser investit president del Govern. En tots dos casos es tracta de parells de partits que en els seus respectius àmbits es disputen l’hegemonia com a representants d’interessos socioeconòmics i segments electorals molt propers i en part superposats. Aquesta proximitat té un aspecte molt positiu per a tots dos rivals en cada cas, perquè facilita els acords sobre programes de govern. Així mateix, té un aspecte molt conflictiu, atès que empeny cada partit a buscar i fins i tot augmentar diferències entre ells per aconseguir, davant els electors, la condició de ser el més genuí portaveu del seu espai polític ideològic. El premi per al vencedor és convertir-se en el partit nacional.

En el cas d’Esquerra Republicana i Convergència la competència va rebrotar amb especial virulència quan tots dos partits es van enredar en una eixelebrada subhasta a l’alça durant l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia del 2006. L’objectiu d’aquella licitació no era millorar el projecte sinó guanyar el títol de primer i més conseqüent defensor de Catalunya. El joc de la gallina: el primer que afluixa és el perdedor. En aquell moment es va enrarir extraordinàriament el debat polític.

Des d’aleshores, ERC i el PDeCAT, el successor de Convergència, s’han alternat diverses vegades el paper de la gallina en l’univers independentista. Puigdemont i el PDeCAT van ser la gallina davant ERC i la seva secretària general, Marta Rovira, el matí del 27 d’octubre, quan el president català es va desdir de la decisió de convocar eleccions autonòmiques davant la pressió del Govern espanyol. Ara, en canvi, són la mateixa ERC i Marta Rovira els qui es neguen a seguir Puigdemont en el seu rebuig a admetre que es troba en una ratera.

La interessant particularitat d’aquesta circumstància política és que Esquerra Republicana i els seus dirigents són, per fi, la part més relativament assenyada d’aquesta parella. Queden enrere els anys en què el diputat d’ERC Joan Tardà sentenciava en els debats del Congrés, ben seriós però contra tota evidència, que “nosaltres ens n’anem”, referint-se, és clar, al fet que els catalans se n’anaven d’Espanya. Sembla que ara, bruscament, en la cúpula d’ERC s’obre pas una percepció realista sobre què és possible i què no ho és.

No és fàcil predir si aquesta maduració d’ERC prosperarà o no. Els antecedents del partit no engresquen a esperar-ho. Als mitjans socials en què ERC és el partit històric retrunyen ressons del vell llibertarisme català, que empeny a defensar causes lluminoses per impossibles que puguin semblar a d’altres. Ja es veurà. Si prospera, aquesta evolució d’ERC podria marcar un canvi de rasant en la política catalana perquè aportaria serenitat a segments de la societat que viuen amb angoixa l’agonia nacional de Catalunya.

Però si la competència entre tots dos partits independentistes està resultant ser desastrosa per Catalunya, el que crida l’atenció del cas és que pot ser-ho encara més a conseqüència, precisament, de la competència que existeix en el terreny del nacionalisme espanyol. Encara que el primer pols va ser entre el PP i el PSOE, ara és entre Ciutadans i el PP. En la fase anterior a les eleccions legislatives del 2011, el PP es va promoure per tota Espanya com el genuí defensor de la nació espanyola davant del que definia com el desafiament català a propòsit de l’Estatut. Així va aconseguir guanyar les eleccions generals per majoria absoluta: acusant a Rodríguez Zapatero d’entregar-se al nacionalisme català.

En una fase posterior, no obstant això, la que va començar el 2015, Rajoy va ser al seu torn víctima de la competència d’Albert Rivera en el paper d’enemic genuí del catalanisme. Això es va resoldre per golejada a Catalunya en les eleccions del 21-D: 36 diputats a 4 a favor de Ciutadans. En l’escenari espanyol, l’auge de Ciutadans s’ha convertit així en una amenaça tant pel PP com pel PSOE.

Vista des d’ERC i el PDeCAT, la perspectiva no pot ser més inquietant. Perquè l’argument per a la pugna en el camp del nacionalisme espanyol no és altre que veure qui és més dur amb el català. Són dues subhastes en paral·lel, amb dues parelles de partits condemnats a entendre’s i competir alhora en cadascun dels respectius espais.