El matamosques de José Fuentes
La inventiva artística és realment això: esbatanar la percepció de cada petita cosa per descobrir-hi un estri
El mes de juny passat, dins els actes del "2º Simpósio Internacional de Arte Contemporanea" que organitzava el Museu Regional de Guarda (Portugal), vaig assistir a un curs sobre poesia visual per a poetes molt centrats en l'escriptura i poc en la imatge, una peculiar i atractiva idea del director del museu, el polifacètic João Mendes Rosa.
El curs l'impartia el mestre José Fuentes, catedràtic de Belles Arts de la Universitat de Salamanca, compaginant-lo amb un altre taller d'estampació sobre polpa de paper, de tal manera que poetes i artistes plàstics compartíem el taller i treballàvem ...
El mes de juny passat, dins els actes del "2º Simpósio Internacional de Arte Contemporanea" que organitzava el Museu Regional de Guarda (Portugal), vaig assistir a un curs sobre poesia visual per a poetes molt centrats en l'escriptura i poc en la imatge, una peculiar i atractiva idea del director del museu, el polifacètic João Mendes Rosa.
El curs l'impartia el mestre José Fuentes, catedràtic de Belles Arts de la Universitat de Salamanca, compaginant-lo amb un altre taller d'estampació sobre polpa de paper, de tal manera que poetes i artistes plàstics compartíem el taller i treballàvem braç a braç. Així em vaig anar familiaritzant amb les tasques del gravador.
Per a cada peça particular s'elaboraven tots els components de manera exclusiva: una matriu d'estampació (cisellar el gravat), un material sobre el qual estampar (fer el paper) i unes tintes per a l'estampat (mesclar els colors).
Cada operació es feia amb uns utensilis ben concrets: les gúbies, les fresadores i el burí elèctric per tallar i buidar la matriu d'estampa; motlles, silicones i granulats per incorporar-hi volums i rugositats; el tòrcul per premsar les làmines i imprimir-hi la tinta; etc.
Em va cridar l'atenció, entre aquells instruments tan específics, la presència despreocupada d'uns matamosques entremaliats. Ben aviat, però, vaig comprendre la gràcia i la conveniència d'aquella mena d'estaquirots: eren, també, artefactes de treball acurat.
La idea era que el paper no només tingués colors variats, sinó un cromatisme distribuït amb precisió sobre els diferents relleus (és a dir, que cada bony i cada concavitat de la làmina tingués un to determinat en la mateixa fibra de paper), per tant, no servia utilitzar un bastidor rectangular amb un teixit de xarxa per fer aquest paper, sinó que calia aplicar els diversos preparats de polpa (un per a cada color) amb proporcions justes i en llocs exactes sobre la matriu. Calia, doncs, una malla petita, flexible i amb mànec per poder escórrer i col·locar cada dosi de pasta amb exactitud.
L'ocurrència d'utilitzar la pala reticular de matar mosques, la va parir l'enginyós Pepe Fuentes després de donar-hi moltes voltes. Capficat per voler satisfer aquella necessitat procedimental, va tenir la pensada en relaxar-se per uns instants a la dutxa. La va caçar al vol.
La inventiva artística és realment això: esbatanar la percepció de cada petita cosa per descobrir-hi un estri, un mitjà pràctic, que ens faciliti l'expressivitat, trobar la funció tècnica que ens manca en un adminicle quasi insignificant. Exactament com la vareta matamosques, una menudesa intranscendent que, de cop, integra uns valors utilitaris i uns valors simbòlics: ¡Oh, ceptre, filtre i espantall!