La ‘Poètica’, d’Aristòtil

Després que Francesc Guardans, net de Cambó, dediqués treballs i recursos a la Fundació Bernat Metge durant més de deu anys, la cooperativa SOM, com dèiem a l'article de la setmana passada, es va fer càrrec de la prestigiosa col·lecció de clàssics grecs i llatins. Fidels a un compromís que, com també dèiem, el Govern català no va voler assumir per una barreja de gasiveria i ignorància, aquesta nova etapa es va encetar amb un volum de les tragèdies d'Eurípides; ara ens arriba una nova versió de la Poètica, d'Aristòtil, que sembla obrir la possibilitat que uns quants clàssics traduïts antigament...

Després que Francesc Guardans, net de Cambó, dediqués treballs i recursos a la Fundació Bernat Metge durant més de deu anys, la cooperativa SOM, com dèiem a l'article de la setmana passada, es va fer càrrec de la prestigiosa col·lecció de clàssics grecs i llatins. Fidels a un compromís que, com també dèiem, el Govern català no va voler assumir per una barreja de gasiveria i ignorància, aquesta nova etapa es va encetar amb un volum de les tragèdies d'Eurípides; ara ens arriba una nova versió de la Poètica, d'Aristòtil, que sembla obrir la possibilitat que uns quants clàssics traduïts antigament siguin revisats, ara en funció de la llengua catalana de la traducció, adés en raó d'un aparat crític insuficient o superat. Salvador Espriu va encunyar una expressió per a tal mena de llengua, de la qual també és responsable Carles Riba, diguem-ho tot: quan llegia coses que semblaven provençal o català de la Renaixença, l'aspriu etzibava: "Això balasqueja", en honor de Manuel Balasch, prevere, que traduïa per a la Bernat Metge amb un llenguatge cabalístic. Per sort, no va arribar als extrems d'aquell classicista, que no esmentem, que va traduir un vers antic d'aquesta manera: "Seu al meu costat, Demèter, i toca'm la siringa" (!).

La Poètica d'Aristòtil és un text cabdal, no pas del seu autor, sinó de la història de la teoria literària. De fet, és el llibre que assenyala el camí de totes les teories formalistes de la literatura —incloent-hi les teories estructuralistes i les purament lingüístiques del segle XX, com les de Roman Jakobson— fins als nostres dies. Tot el que tingui a veure amb el concepte de la composició d'una obra literària, les parts, l'ordenada coordinació, l'acció, la presentació dels personatges, les figures retòriques o l'ajustament a veritat, tenen a veure amb aquest opuscle del savi d'Estagira, el que va ser durant uns quants anys mestre d'Alexandre el Gran, que també va organitzar els seus exèrcits com una obra d'art, una tekhné.

Entre els diversos aspectes d'aquesta obra (Aristòtil, Poètica, introducció, text revisat, traducció i notes de Xavier Riu, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 2017) destaca el tema de la mímesis, amb s, com en llengua grega, que vol dir coses diverses tant en la història de la teoria estètica (de Plató als últims classicistes del segle XVIII) com en el mateix context de l'obra d'Aristòtil: emulació, imitació, representació, i còpia fins i tot. A manca d'una bona escola universitària d'ensenyaments de teoria literària i estètica —pensem que la primera càtedra de Teoria Literària, assignatura que temps enrere s'havia ensenyat al Batxillerat, no es va crear, a Catalunya, fins l'any 1995—, sempre havíem pensat que la mímesis consistia en la reproducció més o menys afortunada d'un model natural, o exterior a l'obra literària. Aristòtil no diu això.

Plató va tenir tendència a considerar la paraula com a sinònim d'emulació, gairebé sempre amb un criteri no estètic, sinó moral o polític: no s'havien de representar els déus de Grècia fent coses que els homes no haguessin d'emular o imitar, com ara l'incest, l'ebrietat o l'assetjament sexual, coses de les quals són plenes tant el llegendari com les literatures de Grècia. Aristòtil, més centrat en l'obra poètica "per ella mateixa" —aquesta és la petitio principii del llibre—, va transformar aquesta visió platònica en una altra, molt més ajustada a l'essència, o al material, que conforma tota obra literària. Per a ell, mímesis vol dir, segons que llegim a la Poètica, coses lleugerament diferents —vàriament traduïdes en aquesta edició—, que van de la representació entesa com la "capacitat de reconèixer, que implica un aprenentatge i un raonament" (Xavier Riu), al concepte que allò que ha de ser correctament entès en una "reproducció" no és el seu ajustament a un model o a un "original", sinó la capacitat del lector de fer-se una idea cabdal i coherent de l'objecte estètic, per ell mateix. Totes les teories realistes de l'art, per tant, han estat equivocades quan han cregut que la mímesis consistia en una adequació a un model exterior: així es van produir les aberracions de l'art mimètic dels italians, els alemanys o els russos al temps dels règims autoritaris del segle XX, que van condemnar molts productes estètics, en literatura i sobretot en pintura, que Aristòtil hauria trobat del seu gust, o no, però que s'haurien avingut amb la seva teoria de la representació.

I al fons de tot plegat hi ha la gran ocurrència aristotèlica: l'obra d'art mimètica està obligada, sobretot, a ser coherent en la forma, encara que sigui incoherent d'acord amb les referències exteriors. Això és el que es va veure en bona part de l'art romàntic, la literatura fantàstica fins als nostres dies o tota la poderosa tradició de l'art abstracte. Vet aquí el rendiment inesgotable de la Poètica aristotèlica