Cinc hores a Lesbos

Jorge Mario Bergoglio va passar-se cinc hores a Lesbos per “atreure l’atenció del món” i ens va enlluernar amb un d’aquests monòlegs, interiors o exteriors, que per ventura seran, d’aquí a unes dècades o d’uns segles, història o literatura. Va tenir temps per encasquetar-nos unes quantes frases solemnes, ampul·loses, èticament impecables i molt originals, com aquesta: “Els refugiats no són números, sinó persones amb cares, noms i històries”, com ho són les putes extorsionades per les màfies, les dones degollades per la parella o l’exparella o els nens violats pels sacerdots, poso per cas.
...

Jorge Mario Bergoglio va passar-se cinc hores a Lesbos per “atreure l’atenció del món” i ens va enlluernar amb un d’aquests monòlegs, interiors o exteriors, que per ventura seran, d’aquí a unes dècades o d’uns segles, història o literatura. Va tenir temps per encasquetar-nos unes quantes frases solemnes, ampul·loses, èticament impecables i molt originals, com aquesta: “Els refugiats no són números, sinó persones amb cares, noms i històries”, com ho són les putes extorsionades per les màfies, les dones degollades per la parella o l’exparella o els nens violats pels sacerdots, poso per cas.

Va il·luminar les nostres ments tumefactes amb uns quants titulars de broc gros, sintètics i lapidaris. Va predicar amb l’exemple, i es va emportar dotze sirians a les estances vaticanes. Els creadors d’opinió van aplaudir i van ovacionar aquest gest “imprevist”, sobretot a Catalunya, on els secessionistes més progres reclamen al Govern estatal el dret d’adoptar refugiats. Què més se li pot demanar? Cinc hores no donen per a gaire. En realitat, com que la notícia té lloc dins de l’avió, on s’oficia la veritable roda de premsa, tot i que sigui una cerimònia de companyonatge, cinc hores amb Mario (a Lesbos) sí que donen per treure’s el barret. Donen per fer un cafè, per abraçar-se a centenars de persones, per prendre el sol, per xerrar amb els uns i els altres, per posar davant les càmeres i per anar proferint missatges enllaunats de pau i bona voluntat. Els polítics són uns inútils, l’Església és la salvació: missió (evangelitzadora) completa.

No se li pot demanar al sant pare que amb cinc hores recordi el monòleg interior de Carmen Sotillo, aquesta dona de la novel·la de Miguel Delibes que, sola davant el cos de Mario, el seu difunt marit, ens va commoure amb la furibunda demanda de llibertat en una Espanya, la de fa cinquanta anys, en què les consorts eren molt menys que “números” dels seus marits. Sí que cal exigir-li a Mario que, si passa cinc hores a Lesbos, esmenti que aquesta illa és la pàtria de Safo, una dona libèrrima de fa 2.700 anys , la primera poeta lesbiana de la història, que va crear uns versos atrevits que han fet història i que va pagar amargament amb el suïcidi els desenganys i les incomprensions dels seus conciutadans: la vida explica la poesia i la poesia explica la vida, la d’ara i la de fa vint-i-cinc segles.

No és acceptable tampoc que Mario no recordi a Lesbos que a uns quants quilòmetres en direcció sud, seguint la costa, hi ha la platja de Bodrum, on va néixer Heròdot, el pare de la història universal, la novel·la d’aventures més comercial i cinematogràfica que s’hagi escrit mai, qui sap si inventada o real. Aquesta platja en què un uniformat va recollir el cos exsangüe del nen Aylan, després de les restes d’un naufragi, com els infinits que ha conegut el mar nostre i que ningú no va sintetitzar millor que Luis de Góngora en onze síl·labes, la piulada de la poesia: “Náufrago y desdeñado, sobre ausente” (el present del desastre, l’altivesa dels qui no el volen acollir i l’absència dels éssers estimats que han quedat enrere). Poesia i història el desconeixement de les quals ens avergonyeix, no perquè ens hagi de servir per seduir una persona o fer-nos veure en una xerrada de biblioteca o de bar, sinó perquè entre Lesbos i Bodrum hi ha una part i gairebé el tot del bressol de la civilització, la nostra, i conèixer-la és imprescindible per interpretar correctament tot el que passa avui i actuar en conseqüència.

Quan un llegeix a la premsa que “s’està tornant a activar la ruta central del Mediterrani a través de Líbia i del canal de Sicília, molt més llarga i perillosa”, pensa immediatament en l’Eneida, el poema fundacional de la construcció d’Europa, del que som com a ciutadans comunitaris i com a “persones amb cares, noms i històries”.

La vida d’Enees, des de la caiguda de Troia, és la d’un refugiat com la de tants sirians avui, que fuig d’una pàtria mil·lenària i pròspera arrasada per veïns i enemics acèrrims. La seva travessia pel mar Mediterrani és una descripció detallada de les mil i una calamitats i desgràcies (tempestes, fams, malalties) a la recerca d’un lloc de destí, on simplement es pugui viure la vida. Des del port d’Antandros, al nord del golf de Lesbos, fins al destí final, a Roma, passant per Sicília i Cartago, l’Eneida explica i canta els patiments marins d’Enees, el primer pària més o menys europeu, marejat i esquivat per grecs i romans, tiris i troians, déus i homes, com si fos qualsevol desarrelat sirià. Ens ho recorda la literatura, que un dia va ser història, com la història d’avui serà un dia literatura, indubtablement èpica, segurament tràgica.

Manel Martos és doctor en Humanitats i editor.