Les línies vermelles

Pel que sembla, és el moment de les línies vermelles. Els resultats electorals destrueixen les majories de govern i les converteixen en majories esquàlides, insuficients. Els parlaments es fragmenten fins a convertir-se en trencaclosques ingovernables. La governació de moltes ciutats, comunitats autònomes i fins i tot de l’Estat es troba en espera de la recomposició d'unes noves majories plurals i variables o d'uns nous comicis tan aviat com ho permeti la legislació.

Aquest paisatge és fruit d'una política de confronta...

Pel que sembla, és el moment de les línies vermelles. Els resultats electorals destrueixen les majories de govern i les converteixen en majories esquàlides, insuficients. Els parlaments es fragmenten fins a convertir-se en trencaclosques ingovernables. La governació de moltes ciutats, comunitats autònomes i fins i tot de l’Estat es troba en espera de la recomposició d'unes noves majories plurals i variables o d'uns nous comicis tan aviat com ho permeti la legislació.

Aquest paisatge és fruit d'una política de confrontació que ha destruït el més mínim indici de cooperació entre les forces en presència. Venim d'una època en què ha regit el joc de suma zero, en què els guanys d'uns es fan sobre les pèrdues dels altres, encara que al final tots perdin. I l'última conseqüència derivada d'aquesta política, instal·lada a Espanya i a Catalunya des que va començar la crisi, fa vuit anys, són les línies vermelles.

Davant la debilitat per fer les pròpies polítiques, es busca l’hegemonia a través de les polítiques de risc: exigir a l'adversari que cedeixi en l'única cosa que no pot cedir, en unes línies vermelles que li obligarem a traçar en el cas que no les tingui traçades prèviament.

Catalunya està a l'avantguarda. Artur Mas va buscar infructuosament majories catalanes de tanta envergadura com la majoria absoluta amb què Rajoy ha governat Espanya aquests llargs quatre anys. I com que no les va obtenir a través de cap de les successives dissolucions ha intentat governar amb polítiques de risc, les línies vermelles.

Les línies vermelles són la política del tot o res, aplicada per la força que exerceixen les minories de bloqueig. JxSí és una línia vermella tota sencera. Només pot pactar amb qui estigui a favor de la independència, la identifiqui implícitament amb el lideratge d’Artur Mas i la situï fins i tot per sobre de qualsevol cosa; de les polítiques socials o de la corrupció, per exemple. D'aquí l'actitud de la CUP: la seva línia vermella era Artur Mas.

Com es pot donar la presidència a un polític que presumeix d'uns bons resultats electorals malgrat haver aplicat les polítiques de rigor dictades per la troica? Com es pot facilitar la seva continuïtat en el moment en què Jordi Pujol i Marta Ferrusola, els seus mentors polítics, han estat imputats i pesa sobre la família sencera de l'expresident la sospita que va actuar com una banda mafiosa?

Pablo Iglesias també ha traçat una línia vermella, el referèndum per a Catalunya, encara que en el seu cas és una arma dirigida al cap de Pedro Sánchez, per erosionar la seva candidatura, dividir el PSOE i arrabassar-li la primacia de l'esquerra i provocar unes noves eleccions. Després s'ha vist que aquesta línia vermella no era exactament seva sinó d’Ada Colau: és Catalunya en Comú qui imposa a Podem el referèndum per poder pactar amb el PSOE.

Abans Susana Díaz va recordar una malèvola equació de la geometria plural hispànica: del cafè per a tothom passem al cafè per a l’Ada. Aquest projectil no era per a Sánchez sinó per a Iglesias, que haurà d'esforçar-se molt per convèncer gallecs, bascos i probablement també valencians que només Catalunya té dret d'autodeterminació. Ja no estem a la nació de nacions que exigeix reconeixement i pacte sinó als pobles d'Espanya amb dret a autodeterminar-se i a separar-se igual que els països colonitzats.

Totes les línies vermelles acaben passant pel nom del president actual en exercici. Tot menys Mas, tot menys Rajoy. Uns com a exigència de continuïtat i els altres com a inevitable exclusió. Però on el seu traç es fa més gruixut i greu és en la qüestió fonamental de la partida en la qual estem: tot excepte la independència de Catalunya, tot excepte la unitat d'Espanya, exigides o excloses per uns i altres com a premissa per a qualsevol negociació.

Les eleccions han donat un resultat clar, encara que tots s'obstinin a gargotejar-lo amb el vermell de les seves línies infranquejables. Si hi ha un mandat als nostres representants és que s’asseguin sense línies vermelles, i que després pactin, reformin i governin.

Les línies vermelles tendeixen a convertir-se en un sistema. La línia vermella de la CUP sosté les línies vermelles de Pedro Sánchez, de Podem i dels barons del PSOE. Amb Mas investit per la CUP era més fàcil que funcionessin les urgències per buscar majories a Madrid. Ara és un estímul per seguir bloquejats i repetir també les eleccions generals.