Segon terratrèmol català

A Catalunya ha guanyat l'esquerra, però aquesta vegada els primers no han estat l'esquerra encarnada pel PSC, com sempre excepte el 2011, sinó la reagrupada a l'entorn de Podem. És la segona vegada que l'esquerra guanya en poc temps, i com que la primera va ser en les municipals de maig, fa només set mesos, el vot del 20-D té un marcat caràcter de ratificació. S'ha certificat que la fórmula d'En Comú Podem és bona, que funciona la unió d'Iniciativa-Verds i Esquerra Unida amb la nova esquerra sorgida de les places en el moviment del 15-M i de les lluites contra les retallades socials i laborals...

A Catalunya ha guanyat l'esquerra, però aquesta vegada els primers no han estat l'esquerra encarnada pel PSC, com sempre excepte el 2011, sinó la reagrupada a l'entorn de Podem. És la segona vegada que l'esquerra guanya en poc temps, i com que la primera va ser en les municipals de maig, fa només set mesos, el vot del 20-D té un marcat caràcter de ratificació. S'ha certificat que la fórmula d'En Comú Podem és bona, que funciona la unió d'Iniciativa-Verds i Esquerra Unida amb la nova esquerra sorgida de les places en el moviment del 15-M i de les lluites contra les retallades socials i laborals. També és, clarament, la ratificació d'un nou lideratge a Catalunya, el de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, una figura potent de la qual, vista la capacitat d'arrossegament que ha demostrat en les dues eleccions en què s'ha implicat, cal esperar molt. Ella s'alça com l'aposta de futur.

Aquesta victòria de l'esquerra s'ha produït d'una manera que només es pot interpretar com un càstig al partit que ha governat Espanya des del 2011, el PP de Mariano Rajoy, que ha perdut aquí més de la meitat dels diputats que va obtenir ara fa quatre anys. Al mateix temps, tan significatiu com aquesta derrota ha estat el fort descens de la força governant al Palau de la Generalitat, tot i que sigui en funcions, el partit d'Artur Mas. La nova marca electoral de la vella Convergència, Democràcia i Llibertat (DiL), ha quedat relegada a la quarta posició quatre anys després que CiU arrabassés al PSC la condició de força guanyadora de les eleccions legislatives a Catalunya. El consol de Miquel Iceta és que, almenys aquesta vegada, el PSC ha quedat bastant per davant de Ciutadans.

És inequívoc el càstig dels electors al partit d'Artur Mas. Com en el cas del PP, es fa difícil discernir en un primer moment quin dels diversos motius de càstig és més rellevant o ha pesat més en la voluntat dels electors que han decidit abandonar-lo. Las pràctiques fiscals dels Pujol, que han arruïnat el crèdit moral i polític de l'antiga CiU? L'aventura independentista i el seu insensat acostament a la desobediència civil predicada per la CUP? O les conseqüències de la seva entusiasta adhesió a les polítiques neoliberals, a les retallades de salaris, drets laborals, serveis socials, etcètera? En el cas del PP de Mariano Rajoy és evident que les contrareformes socials i econòmiques pesen d'una manera aclaparadora, però per descomptat la pèrdua de vots catalans és també un càstig per l'allau de casos de corrupció que ha protagonitzat.

Els qui perden són els partits governants, però no és clar quin és el futur del nou mapa després d'aquest terratrèmol electoral, el segon des de maig. La pugna entre DiL i Esquerra Republicana (ERC) per l'hegemonia en el camp de l'independentisme, una baralla sempre subjacent en les relacions entre les dues forces, ha quedat en taules. Els resultats dels dos partits estan per sota dels percentatges que van obtenir en les eleccions al Parlament del 27-S, fa només tres mesos. El normal seria que la reflexió sobre aquesta diferència tingués conseqüències. Condemnats a entendre's o condemnats a separar-se? Van sumar el 47,5% el 27-S. Ahir van quedar més de 15 punts percentuals per sota d'aquesta marca.

Albert Rivera i els seus Ciutadans no han pogut renovar la condició de segona força a Catalunya que van aconseguir al setembre, i tot i que aquesta no sigui probablement la principal de les seves frustracions d'avui, la veritat és que el seu paper ha estat dràsticament redimensionat. Guanyen el que perd el PP. En el debat obert a Espanya sobre com abordar la crisi plantejada per l'independentisme català, l'aposta de Ciutadans és clarament subsidiària del PP, la principal força de la dreta i del nacionalisme espanyol conservador. Aquesta vegada, els electors no han volgut atorgar-los el protagonisme que els van donar el 27-S. I, en canvi, sí que l'hi han donat a En Comú Podem, l'única força que proposa la convocatòria d'un referèndum sobre el futur de l'articulació política de Catalunya a Espanya, acordat i legal. La proposta rebutjada sempre pel PP, ara també pels independentistes i abandonada fa un any pels socialistes ha resultat ser la guanyadora a Catalunya en aquestes eleccions.