Mor Jaime Camino, director de ‘Dragón Rapide’

Jaime Camino va morir ahir a Barcelona amb 79 anys després de múltiples complicacions de salut que arrossegava des de feia temps i que ell mateix explicava en una entrevista, l'última de la seva vida, fa un mes a casa seva. “Al cap de poc temps d'acabar el documental Els nens de Rússia el 2001, em van trobar un càncer de pulmó amb metàstasi cerebral, i em van operar. Llavors vaig sortir bé, però he anat perdent facultats. Estic fora de servei com si fos una gasolinera. El cervell no t'obeeix per fer el que vols. Podria escriure u...

Jaime Camino va morir ahir a Barcelona amb 79 anys després de múltiples complicacions de salut que arrossegava des de feia temps i que ell mateix explicava en una entrevista, l'última de la seva vida, fa un mes a casa seva. “Al cap de poc temps d'acabar el documental Els nens de Rússia el 2001, em van trobar un càncer de pulmó amb metàstasi cerebral, i em van operar. Llavors vaig sortir bé, però he anat perdent facultats. Estic fora de servei com si fos una gasolinera. El cervell no t'obeeix per fer el que vols. Podria escriure una altra novel·la, sí, però no en tinc ganes”.

Havia nascut a Barcelona un mes abans que esclatés la revolta militar que va provocar la Guerra Civil. El record d'aquella guerra va marcar bona part de la seva filmografia. Sis dels seus millors treballs versen sobre el conflicte. El primer acostament va ser España otra vez (1969), amb la col·laboració de Román Gubern i d'Alvah Bessie, que havia estat voluntari de la Brigada Lincoln i un dels Deu de Hollywood castigats per la seva presumpta pertinença al Partit Comunista. I a pesar que la pel·lícula va ser seleccionada pel Festival de Canes, no va deixar per això de patir els rigors de la censura.

Aquesta no va ser l'única topada que Jaime Camino hi va tenir. El de Les llargues vacances del 36 (1976) va ser encara pitjor: “Del ministeri van trucar al Festival de Canes per demanar que ells mateixos la censuressin, i el festival es va negar a fer-ho. Quan es va presentar al de Berlín, va ser premiada, un detall que les autoritats espanyoles van voler ocultar”. Als censors els va indignar especialment la seqüència final, en la qual les tropes franquistes i la cavalleria mora entraven a Barcelona, o més ben dit, al poblet en què es desenvolupava l'acció: “El periodista i mediador de la censura Carlos Sentís en va tenir part de culpa. Vaig anar a veure'l i em va dir que tot era mentida, que no era cert el que hi sortia de la cavalleria mora i que a la pel·lícula hi havia un abús de banderes republicanes”. El cas és que Les llargues vacances del 36 va estar a punt de no poder-se veure a Espanya. Camino rememorava que Manuel Vázquez Montalbán l'havia definit com una “urgent necessitat pública pel que té de normalització del dret a la llibertat de memòria històrica”.

Camino recordava els rodatges d'altres de les seves pel·lícules fonamentals, com Dragón Rapide (1986), la primera de ficció que es va atrevir a encarnar Franco, responsabilitat que va recaure en l'actor Juan Diego (“em va admirar el seu rigor”); El llarg hivern (1991), relat d'una família dividida per la guerra vista a través del servent, que interpretava Vittorio Gassman, a qui Camino evocava amb afecte (“estava deprimit, s'havia fet vell, però va ser fantàstic treballar amb ell”); la pel·lícula experimental sobre García Lorca El balcó obert (1984), amb guió de Caballero Bonald, i els documentals La vella memòria (1978), “la millor reflexió que des del cinema s'ha fet mai sobre la guerra espanyola”, com es va escriure en el seu moment, i l'escruixidor Los nens de Rússia (2001), repàs a les vivències d'aquells nens evacuats el 1937 que van créixer i van viure a la Unió Soviètica. Va ser la seva última pel·lícula.

El 1960, abans de fer cinema, va escriure la seva primera novel·la, La coraza, que va presentar al Premi Nadal, però que es manté inèdita. I el 1996 va publicar Moriré a Nova York, que havia de ser originalment un guió per al cinema, “però quan anava per la pàgina 40 em vaig adonar que em sortia una novel·la, i vaig continuar endavant. Diuen que una imatge val més que mil paraules, però en aquell moment vaig preferir les mil paraules”.

Reflex d'una època

En la nostra relaxada conversa es van barrejar temes i records de forma espontània, com els comentaris sobre els inicis de la seva carrera cinematogràfica, emparada en el que en els anys seixanta es va anomenar “l'escola de Barcelona”, que s'enfrontava al cinema de Madrid, “que feia olor de cocido”. Ja llavors deia Camino que el que feien a Barcelona “era avorridíssim, no ho veia ningú”. Van ser seves llavors Los felices 60 (1963), història d'una dona casada que troba el seu autèntic amor en el context en una societat reprimida malgrat l'eclosió turística; Mañana será otro día (1966), que era “molt desenfadada, molt boja”; Un hivern a Mallorca (1969), sobre els amors adúlters de Chopin i Georges Sand i el rebuig social que van patir, o Mi profesora particular (1973), amb un joveníssim Serrat com a actor, que els seus “additaments pilosos preocupaven molt als productors, quan el que era important és que era un actor insuficient”.

Amb més o menys encert en totes aquestes pel·lícules, Camino s'obstinava a plasmar de forma crítica aspectes de l'Espanya del moment. Va ser un director de cinema noble i sòlid. Del seu cicle sobre la Guerra Civil s'ha dit, amb raó, que constitueix en el seu conjunt l'aportació més rellevant que qualsevol cineasta espanyol hagi fet sobre aquest esdeveniment històric.