La gran mutació del catalanisme

El catalanisme ja ha deixat d’exercir avui com l’únic gran punt de trobada sociopolític en la societat catalana que ha estat històricament. En el periode 1980-2006 els diversos partits catalanistes van aplegar sempre no menys del 75% dels vots en les eleccions al Parlament, amb puntes de fins al 88,2%, assolida a la convocatòria de 1992. En les del 27 de setembre d’enguany, aquest percentatge va baixar, però, fins al 69,3%, en un procés que es va començar a detectar en els comicis celebrats el 2010.

El més rellevant de tot el procés és que, per primera vegada en la història recent, l’op...

El catalanisme ja ha deixat d’exercir avui com l’únic gran punt de trobada sociopolític en la societat catalana que ha estat històricament. En el periode 1980-2006 els diversos partits catalanistes van aplegar sempre no menys del 75% dels vots en les eleccions al Parlament, amb puntes de fins al 88,2%, assolida a la convocatòria de 1992. En les del 27 de setembre d’enguany, aquest percentatge va baixar, però, fins al 69,3%, en un procés que es va començar a detectar en els comicis celebrats el 2010.

El més rellevant de tot el procés és que, per primera vegada en la història recent, l’oposició política l’encapçala l’espanyolisme no catalanista. A Catalunya s’ha constituït un altre punt de trobada. Més petit, de moment, però ja clarament present. Un fenomen que té, almenys, tres grans eixos que l’expliquen.

La divisió del catalanisme

Des dels darrers anys de la dictadura, el catalanisme s’havia mantingut com a àmbit de confluència de forces socials amb ideologies diferents i projectes polítics divergents, fins i tot contraposats. És transversal i alhora un factor d’integració social, comprèn la dreta i l’esquerra, es deia. Això va durar fins al període 2010-2012, quan el president Artur Mas, el seu partit i el seu govern van proposar la creació d’un Estat català. Aquesta decisió accelerà la transformació del catalanisme.

El consegüent auge del moviment independentista en els darrers cinc anys pot fer la impressió que el catalanisme ha avançat. Però la realitat de les dades electorals és justament la contrària. El catalanisme s’està convertint en ideologia d’una part i ha perdut pes sobre el conjunt. Atrau una proporció més baixa d’electors. És encara molt gran, majoritari, però s’ha dividit, té més competència i, a més, està mutant.

Un historiador, Enric Ucelay-Da Cal, catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, ho explica recordant que, des dels seus orígens, el catalanisme havia estat entre altres coses una proposta de regeneració democràtica d’Espanya. Fins i tot quan duu a terme accions de ruptura, com a l’abril de 1931 i l’octubre de 1934, ho fa aspirant a situar Catalunya en el marc de la república federal per als pobles d’Espanya o en el marc d’un ideal ibèric confederal. Quan el catalanisme renuncia a aquesta vocació passa a ser una altra cosa, un nacionalisme a seques.

“Hi ha hagut separatistes i radicals des de molt aviat, almenys des de 1910”, diu Ucelay-Da Cal, “però el catalanisme ha sigut sempre intervencionista en la política espanyola. Ha estat un comodí polític: regionalista, autonomista, federalista, nacionalista, etcètera. També independentista i separatista, però en fraccions minoritàries dins d’ell mateix. L’ambigüitat és molt pràctica, dóna molt de joc, permet lliscar per les conjuntures, adaptar-se. Era ja líquida abans que Baumann fixés el concepte sociològic. Això dura fins el 2010, l’any de la sentència del Tribunal Constitucional, i esclata el 2012 quan l’estelada substitueix la senyera, quan l’independentisme hegemonitza el catalanisme”. Aleshores, creu l’historiador, deixa de ser intervencionista i, per tant, d’interessar a una bona part de la societat catalana. Això tindrà conseqüències de llarg abast.

Jordi Pujol, la figura política que havia dirigit el govern català del 1980 al 2003, es decantà cap a l’independentisme a la tardor del 2011. Quan Mas convoca les eleccions del 2012 i Convergència hi concorre ja com a independentista, es desdibuixa allò que havia estat l’eix d’oposició dreta-esquerra bàsic en el sistema català de partits, amb CiU en una banda i la parella PSC-PSUC en l’altra, ERC basculant enmig i l’espanyolisme del PP en un marge gairebé sempre fora de joc, per resumir-ho. Aleshores s’obren possibilitats noves, inèdites. Ciutadans es consolida.

Aquelles possibilitats són les que quallen el 27 de setembre d’aquest 2015. La transversalitat ideològica del catalanisme es transforma. És l’opinió d’Albert Branchadell, sociolingüista, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). En aquestes eleccions, “el catalanisme continua abastant un espectre ideològic molt ampli, des dels antisistema de la CUP fins a la democràcia cristiana, passant per totes les gradacions. Però la diferència rau que ara l’oposició al Parlament de Catalunya està majoritàriament formada per partits no catalanistes, fins i tot anticatalanistes, dirigida pel bloc Ciutadans-PP. El protagonisme en l’oposició ha canviat no només de mans i de partit. El PSC i la coalició Catalunya Sí que es Pot (CSQP), hereva d’Iniciativa i del PSUC, hi són minoritaris. Ciutadans, a més a més, és un partit amb una clara aspiració a ser, com CiU en els seus millors moments, una força d’ampli espectre ideològic, un catch all party que pretén xuclar vots tant per la dreta com per l’esquerra”.

Això implica un canvi important en el sistema polític català. Ara hi ha dues esferes ben diferenciades per l’eix nacional-identitari, de volum no gaire desigual. Una, la de l’independentisme, on hi ha una dreta i una esquerra i tothom és catalanista. I una altra esfera, dominada per la dreta no catalanista, amb Ciutadans i el PP, on hi ha també dues minories d’esquerra, els socialistes i CSQP, que són catalanistes però no independentistes.

Una sociòloga, Marina Subirats, professora universitària però també coneixedora de la política per haver-la exercit com a regidora a Barcelona, explica aquest canvi com “un efecte d’haver tensat molt la corda en un sentit i haver provocat, així, la reacció dels contraris”. L’aposta per convertir les eleccions del 27-S en un plebiscit sobre la independència va provocar que, per primera vegada, molta gent hagués de triar entre votar per ser espanyol o per ser català. Hi ha dades estadístiques que corroboren aquest judici. El 75% dels enquestats en un sondeig d’opinió política encarregat per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) i realitzat pocs dies després de les eleccions del 27-S declara “haver tingut més en compte la seva visió del que hauria de ser la relació de Catalunya amb Espanya” a l’hora de triar el seu vot. El 19,3% declaren haver tingut més en compte l’oposició entre dreta i esquerra.

Només entre els electors que recordaven haver votat CSQP n’hi ha més que es van decantar principalment en funció de l’oposició dreta-esquerra, encara que per poc marge, el 52%. En tots els altres partits, la majoria dels electors es van decidir en primer lloc a causa de la relació Catalunya-Espanya, en proporcions molt altes: el 93,2% entre els de Junts pel Sí; el 82,9% en els electors de Ciutadans; el 80,9% en el del PP; el 56% en els electors de la CUP.

Joan Marcet, el director de l’ICPS, professor de dret constitucional a la Universitat Autònoma i exdiputat socialista a les Corts, explica que, vistos els resultats del 27-S, el catalanisme “continua sent transversal, perquè encara hi caben dreta i esquerra. Però s’ha dislocat. Els dos partits de l’esquerra tradicional hi perden pes significativament”. El partit socialista és el que en va sortir més malparat. Va caure a les cotes més baixes que mai no havia tingut: 14,4% dels vots. “Li queden aquells que abans deien que votaven el Felipe i poca cosa més. El PSC se l’ha quedat el PSOE”, diu Subirats. En canvi, Branchadell apunta: “Molts d’aquells electors del cinturó de Barcelona o de Nou Barris que votaven PSOE, ara l’han abandonat”.

L’amenaça de fractura social

El debat sobre la independència ha polaritzat molt l’atenció política de la societat, però no ha dut la majoria electoral a abandonar el paradigma catalanista bàsic, que inclou el marc espanyol. El sondeig anual de l’ICPS mesura la vigència d’aquest marc. El 46,1% dels enquestats creuen que l’actual fase de conflicte nacional acabarà amb “un acord amb Espanya per dotar Catalunya de més autogovern”. Per al 45,2% això és, a més, el seu desig. Hi ha també un 34% que desitja que s’acabi aconseguint la independència de Catalunya, però només un 17% creu que s’aconseguirà. El 21,8% desitja que el procés sobiranista s’acabi, simplement, per abandó dels qui el promouen, encara que només el 16% creuen que aquest abandó es produirà.

L’afebliment del catalanisme es pot xifrar a efectes electorals en aproximadament la pèrdua d’uns 10 punts percentuals de suport en el llarg període que va de 1980 a 2015 (veure quadre). El 1980, els partits catalanistes van rebre el 77,9% dels vots en les eleccions al Parlament i els no catalanistes, el 15,7%. Trenta-cinc anys després, en les eleccions del 27-S, en les quals per primera vegada es votava una proposta directament secessionista, els catalanistes sumaven el 69,3% (entre els quals, 47,9% per la independència), mentre que els declaradament no catalanistes arribaven al 26,4%, el seu rècord històric.

La pèrdua de suport es produeix a dreta i esquerra, però a l’esquerra més que a la dreta i, en particular, la pateix el PSC. Entre el 2006 i el 2015, el PSC passa del 26,8% al 12,7% dels vots. Ha deixat de ser el segon partit, tant a la Catalunya interior com a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Els dirigents socialistes havien destacat durant molts anys la funció de gresol polític exercida pel PSC en una societat molt marcada per les successives onades d’immigració del segle passat. Era el seu orgull. La integració d’aquestes onades humanes en la comunitat catalana ha estat una obsessió política constant, compartida pel catalanisme a dreta i esquerra. Ara, els antiindependentistes acusen els sobiranistes de provocar una fractura, basada en les diferents autoidentificacions de pertinença nacional dels autòctons i els procedents d’arreu d’Espanya.

La lògica plebiscitària redueix certament una varietat d’opcions a només dues i, si la confrontació puja de to, pot provocar tensió. Això ho admet tothom. ¿A Catalunya hi ha un sol poble, com proclamen els eslògans? O n’hi ha dos? Branchadell sosté que “electoralment hi ha una divisió clara, de la qual s’ha beneficiat sobretot Ciutadans. Quan Jorge Fernández Díaz, el ministre barceloní del PP, acusa els sobiranistes de fracturar, en realitat està reclamant la fractura”. Una opinió semblant és la del politòleg Marc Guinjoan, professor de Ciència Política de la UAB: “La fractura social forma part de la caixa d’eines del PP, verbalitzada per José María Aznar amb allò que ‘Antes se romperá Cataluña que España’”.

Segons Guinjoan, l’acusació també es pot girar contra els acusadors. “O és que l’statu quo no provoca fractura?”, pregunta. Subirats opina que no hi ha dues comunitats nacionals, i que si es pogués dir que n’hi ha dues, també es podria dir que n’hi ha tres. Però hi ha un risc, sí, diu. Ucelay-Da Cal reconeix també una “tensió latent”, però creu que “no és tant irreparable com es diu a Madrid ni tant innegable com es diu a Barcelona”. A la societat catalana hi veu “clivelles” socials i nacionals. A les clivelles socioeconòmiques provocades per la crisi “s’hi ha fet front gràcies a l’economia negra i a un teixit social d’una elasticitat italiana”. I la clivella nacional, que abans tenia coixins amortidors, ara “és en fase d’explicitació aïrada”.

La transferència de vot

Alguns politòlegs, com ara Guinjoan, relativitzen una mica la pèrdua de pes del catalanisme. El fet que el 27-S Ciutadans fos el partit més votat en localitats de predomini electoral socialista durant dècades, com ara les de l’àrea metropolitana de Barcelona, o importants districtes de la ciutat, per exemple, no significa al seu parer un canvi molt gran a efectes identitaris. “Aquesta part de l’electorat té avui el mateix marc mental diguem-ne espanyolista que abans”, argumenta. “És gent que ha canviat de vot, i prou. Ho ha fet per un conjunt de raons, entre les quals no hi ha només l’adscripció identitària, sinó també altres aspectes que influïen en aquestes eleccions”. En cita quatre: “L’extraordinària atenció que els han donat els mitjans escrits i audiovisuals amb base a Madrid, tots contraris a l’independentisme; el joc d’oposicions partit nou/partit vell; la simpatia i bona imatge d’una candidata jove i les promeses de renovació i regeneració del president de Ciutadans.

Un altre professor de Ciència Política, Jordi Muñoz, de la Universitat de Barcelona, subratlla també que Ciutadans es va presentar nítidament en aquestes eleccions com un partit antiindependentista, però, en canvi, no va airejar la seva trajectòria de lluita contra la política lingüística dels governs catalanistes. Potser a causa que ja la consideri prou coneguda. Però, segons Muñoz, pot ser també perquè aquesta qüestió “té un recorregut molt limitat, i en aquest moment polític pesen molt altres factors, com ara presentar-se com un partit nou, jove, no corrupte. Són aspectes que defineixen més la seva actual competència amb el PSC i amb Podem”. El creixement fort de Ciutadans es produeix a partir del 2012, quan s’aguditza la crisi en el PP i el PSOE a causa dels escàndols de corrupció, les retallades de serveis socials i salarials i el debat sobre la independència.

El sondeig de l’ICPS aporta dades molt il·lustratives sobre els transvasaments de vot en les eleccions del 27-S. En el cas de Ciutadans, el 19,9% dels vots rebuts, és a dir, un de cada cinc, venia d’un elector que en les eleccions del 2012 recordava haver votat el PSC. El 13% procedia de votants del PP; el 15,1% havia estat abstencionista; el 2,1% no tenia encara edat per votar i el 6,2% declara haver votat CiU el 2012.

El PSC és, segons aquestes dades, la principal font de vots de Ciutadans. Però la mateixa enquesta indica també que la caiguda de vot del PSC a l’àrea metropolitana de Barcelona té també altres causes. El 18,5% de vots perduts van anar a raure a Ciutadans, i en formen el paquet més gran, per dir-ho així. Però tingué pèrdues en altres direccions, no només cap a l’espanyolisme, sinó també a l’independentisme, a dreta i esquerra. Cap a CSQP hi va anar el 10,2%; cap a Junts pel Sí, el 8,9%; cap a la CUP, l’1,9%. I ni més ni menys que el 9,6% es va refugiar en l’abstenció. És a dir, la dispersió d’antics electors socialistes apunta més aviat a una varietat de causes, a una crisi més complexa que la provocada per l’aparició d’un nou competidor.