Situació molt complexa

En plena voràgine preelectoral, el CIS ha fet públics els resultats d'un baròmetre que confirma la complexitat de la situació en què es disputaran els comicis autonòmics i municipals, seguits d'eleccions generals. La principal novetat aportada és la relativa recuperació del combat en primera línia entre els dos partits tradicionals, PP i PSOE, mentre que els emergents (Podem i Ciutadans) es queden en una segona posició; tots dos millor del que estaven Esquerra Unida i UPyD –a qui d'alguna manera substitueixen–, però a distància dels dos principals.

Cal no donar per feta la recuperació d...

En plena voràgine preelectoral, el CIS ha fet públics els resultats d'un baròmetre que confirma la complexitat de la situació en què es disputaran els comicis autonòmics i municipals, seguits d'eleccions generals. La principal novetat aportada és la relativa recuperació del combat en primera línia entre els dos partits tradicionals, PP i PSOE, mentre que els emergents (Podem i Ciutadans) es queden en una segona posició; tots dos millor del que estaven Esquerra Unida i UPyD –a qui d'alguna manera substitueixen–, però a distància dels dos principals.

Cal no donar per feta la recuperació del vigor del bipartidisme, ja que la intenció de vot a les dues forces més importants continua sent baixa. El 25,6% atribuït pel CIS al PP està 19 punts per sota del resultat obtingut en les generals del 2011. Si a això s'hi suma la pèrdua de la majoria en gairebé totes les comunitats autònomes on governa, la situació del Partit Popular reflecteix l'enorme desgast que ha patit durant els anys d'exercici del poder a escala nacional, autonòmica i local.

Al seu torn, la recuperació del PSOE, que se situa en una zona gairebé d'empat amb el PP, continua oferint una dada d'intenció de vot per sota del seu resultat en les eleccions generals del 2011. Per això és evident l'alt grau de contestació que reflecteix el suport a les forces emergents, Podem i Ciutadans, i per tant la seva capacitat d'influència en el futur immediat.

És veritat que no cal exagerar la importància dels detalls continguts en l'informe del CIS. La prudència és de rigor, tenint en compte el moment en què es va dur a terme el treball de camp (de l'1 al 12 d'abril, i en algun cas a finals de març). Altres sondejos posteriors, de diferents empreses, llancen resultats un pèl diferents, si bé de tots ells se'n dedueix la volatilitat i els canvis que s'estan produint en l'opinió pública.

En comptes de perdre's en els detalls, el que és realment important és la complexitat de la situació que descriuen totes les enquestes amb vista a la governabilitat de cadascuna de les institucions. Si un partit acreditat per una mica més del 35% dels vots, com és el PSOE d'Andalusia, té els problemes que estem veient per constituir el nou Govern andalús, no cal dir respecte a un futur Congrés dels Diputats on la força més votada podria tenir dificultats per aconseguir el 30%.

El tsunami polític que ha tingut lloc a Espanya empeny cap a la cultura del pacte, més que a la confrontació. Discursos com ara insistir en la perillositat dels “experiments” o considerar persones “normals” només els partidaris del PP resulten un pèl atrabiliaris per al partit que té possibilitats d'acabar la carrera al capdavant, però es veurà obligat a negociar i a pactar amb uns altres en qüestió de setmanes. Haurien de produir-se enormes imprevistos perquè aquella mateixa necessitat de negociar i transigir no aparegui després de les eleccions generals de final d'any.

La reflexió no ha de ser només del PP, sinó de totes les forces amb opcions de poder. Cal un canvi de mentalitat per comprendre i assumir les raons de la nova cultura política. Conrear la intransigència només té sentit en forces que vulguin engelosir-se en les línies vermelles per donar per perduda tota opció de govern. Les eleccions tenen dues finalitats: triar els representants i, després, formar governs. Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Albert Rivera, Pablo Iglesias i altres dirigents haurien de traslladar als seus estats majors i als ciutadans la necessitat de moure's en un escenari en què ningú té assegurada una majoria sòlida.