La Mina lluita per la dignitat

Josep Maria Monferrer és un pedagog que fa temps que està jubilat però que continua al peu del canó. Han passat per les seves mans tres generacions de la Mina. Ara dedica moltes hores a l’Arxiu Històric, que ell mateix va crear i que, en un local ple de caixes i de fotografies, guarda la memòria de la repressió franquista –els afusellaments–, de les barraques i de la construcció, als anys setanta, d’un barri que l’alcalde Porcioles va voler o va deixar que es fes com un autèntic gueto; un lloc sense connexió, en què es veia venir de lluny els forasters. Ara hi passa el tramvia, camí del Besòs ...

Josep Maria Monferrer és un pedagog que fa temps que està jubilat però que continua al peu del canó. Han passat per les seves mans tres generacions de la Mina. Ara dedica moltes hores a l’Arxiu Històric, que ell mateix va crear i que, en un local ple de caixes i de fotografies, guarda la memòria de la repressió franquista –els afusellaments–, de les barraques i de la construcció, als anys setanta, d’un barri que l’alcalde Porcioles va voler o va deixar que es fes com un autèntic gueto; un lloc sense connexió, en què es veia venir de lluny els forasters. Ara hi passa el tramvia, camí del Besòs i més enllà. Monferrer explica dues coses bàsiques de la Mina. La primera, que la participació fixa l’autoestima de la gent, els ensenya que les seves memòries no són pobres, sinó dignes. La dignitat és una paraula sagrada, en aquest entorn. Aquí cada activitat té el seu missatge.

L’altra veritat li va arribar de Paulo Freire, mestre brasiler que va teoritzar la “pedagogia de l’oprimit” el segle passat, segle de lluites radicals a Llatinoamèrica. Deia Freire: si has d’ensenyar llatí al Pau, és més important conèixer el Pau que saber llatí. Monferrer somriu. És un home bo. Fa quaranta anys que viu a la Mina, en un dels pisos petits –tenen tots uns 60 metres– del bloc Mart. A la Mina els pocs carrers duen noms estel·lars, com si s’hagués previst una guerra de les galàxies. I en això treballen ara. Seguint amb la frase de Freire, a la Mina s’ha de conèixer la gent, però també s’ha de saber llatí, en el sentit menys literal del mot. La Mina, a còpia d’estar tancada sobre ella mateixa, és un univers complicat.

La Mina ha generat unes regles de funcionament pròpies

El barri ha canviat físicament, perquè l’any 2000, arran del Fòrum, que és a quatre passes, es va fer un pla de reforma urbana i social –aquí tot té a veure amb tot– guiat per un consorci institucional. El pla va funcionar bé durant gairebé una dècada, s’hi van posar 200 milions, fins que es va estancar per la crisi. I ara els veïns estan revoltats, a la seva manera bastant callada, d’empassar-se la ràbia. La Mina ha generat unes regles de funcionament pròpies, cosa que ajuda a mantenir un equilibri precari entre interessos confrontats. Diguem que es tracta de repartir el poder, un poder que no inclou les administracions, que en general deixen fer. Molta prosperitat críptica ve de la droga. Hi ha comerç a la menuda, hi ha tràfic perpetu en gent de totes les edats i hi ha petit negoci a contracor de dones que sospiren i admeten que s’ha de viure. Algunes van perdre fills per l’heroïna dels vuitanta. En un any, la Mina aguanta 50.000 xeringues, hi ve molta gent de fora.

Però la droga no és tot el problema. Hi ha tensions de convivència. Hi ha un absentisme escolar monumental. Hi ha atur. Hi ha violència. Hi ha armes a dojo. Per contra, caminant-hi, es té la sensació que tot està en calma, una calma una mica estranya perquè aquí tothom vigila. A la Mina hi ha una biblioteca esplèndida i buida. “Feia més falta una guarderia”, diu Monferrer, “però benvinguda sigui”. Hi han comparegut altres equipaments, s’està ampliant el CAP. Hi ha nascut la Rambla. S’han eliminat barreres cap a mar. La Mina Vella és avui un barri perfectament normal. Què ha passat, doncs? Que la part més important del pla de reforma ha caigut. S’anava a tirar a terra el pitjor dels blocs, el de Venus, que afecta centenars de persones, i s'havia de reallotjar-les en pisos nous. I partir els enormes i absurds blocs pantalla per crear un carrer que els travessi de banda a banda. Això s’ha esfumat.

Per entendre la magnitud d’aquesta frenada –“és angoixant”, diu Monferrer– cal fer un tomb pel barri. Tirant cap a mar es veuen els pisos nous tancats i barrats, protegida l’obra per Los Manolos, un dels clans que hi fa la llei. Són quaranta pisos aquí, quaranta més enllà. Pisos bonics, moderns: cal mirar al voltant per saber què significa construcció obsoleta, destralera i lletja. “Ni l’urbanisme ni l’arquitectura són innocents”, diu Monferrer, “i aquí ningú ha demanat perdó pel que s’ha fet i pel que no s’ha fet”. El reallotjament costa uns 35.000 euros a cada família. Els veïns no volen pagar, no poden, diuen; però molts altres veïns assenyalen els cotxassos aparcats i diuen que més d’un sí que pot. L’Administració diu que no hi ha diners per continuar amb la reforma. I tothom assenyala Venus com una mena de “tumor” que contamina el barri sencer. Li pregunto a Monferrer: “Viure en condicions pèssimes i amb manca d’espai crea problemes”.

Ens acostem a Venus i de sobte la qualitat de l’entorn cau en picat: és com tornar al passat, a un tipus d’estètica extrema que ja és difícil de veure enlloc. Tot gris, caduc i esventrat. Hi ha dues àrees de jocs infantils sense jocs, perquè els han robat, simplement. Les persianes dels espais comercials estan abaixades, però la llegenda és que s’obren a hores propícies per fer coses més aviat incompatibles amb la legalitat vigent. Des d’una peanya tot ho vigila Camarón. M’imagino que aquí és com un déu, li comento a Monferrer. “Doncs ja li han trencat la cara tres vegades”, contesta. I entenc, perquè aquí les coses s’entenen de cop, que la ràbia acumulada s’expressa en aquestes destrosses inútils, en aquest ordre subterrani que enlaira els uns i desapodera els altres. Tot és molt brut, les porteries estan fetes miques, les bústies no tenen portes. Aquesta Mina és un món tancat, perquè els han obligat a tancar-se.

Aquí ningú ha demanat perdó pel que s’ha fet i pel que no s’ha fet”

Saludo Maria Ripoll, que organitza “les Adrianes” de la Mina, un grup de dones. Va començar a les barraques del Camp de la Bota: se sol dir que Barcelona era indiferent a la sort dels barraquistes però la ciutat fornia un estol de voluntaris que hi duien alfabetització, roba, sanitat, afecte. Me’n vaig de la Mina amb la imatge dels pisos tancats des de fa tres o quatre anys: és escandalós que es malmeti alhora la inversió pública i l’expectativa popular. “Exigim que això no es doni per perdut”, diu Monferrer com a comiat. “Si no hi ha diners, ens esperarem; però Venus ha de desaparèixer. La gent necessita dignitat”. El problema és que els van prometre un futur i ara els diuen que no hi ha futur.