Que esteu còmodes?

Les constitucions modernes, amb les seves llums i les seves ombres, estableixen uns procediments de decisió col·lectiva sotmesos a l'exigència de respectar un conjunt de drets. Els procediments, d'inspiració més o menys democràtica, ens permeten reconèixer els problemes col·lectius i abordar-los. Els drets sistematitzen principis que en principi garanteixen la qualitat normativa de les decisions. Hi ha dubtes sobre si els procediments de decisió realment serveixen per reconèixer i abordar els problemes i, també, sobre la seva plena compatibilitat amb els principis. En tot cas, fins i tot quan ...

Les constitucions modernes, amb les seves llums i les seves ombres, estableixen uns procediments de decisió col·lectiva sotmesos a l'exigència de respectar un conjunt de drets. Els procediments, d'inspiració més o menys democràtica, ens permeten reconèixer els problemes col·lectius i abordar-los. Els drets sistematitzen principis que en principi garanteixen la qualitat normativa de les decisions. Hi ha dubtes sobre si els procediments de decisió realment serveixen per reconèixer i abordar els problemes i, també, sobre la seva plena compatibilitat amb els principis. En tot cas, fins i tot quan es retorcen, els principis democràtics no deixen d'honrar-se. Potser no sempre es respecten, però sempre s'invoquen.

Entre els principis que acoten les decisions s'inclouen, destacadament, els de llibertat i igualtat. No es pot, per exemple, votar el dret a criticar el Govern ni l'exclusió de la comunitat política, de la condició de votants, d'una part dels conciutadans. Hi ha alguns principis més, però no gaires. Fins i tot algunes constitucions han arribat a esmentar el dret a la recerca de la felicitat, que no és el mateix, convé advertir, que el dret a la felicitat.

El que no hi havia fins ara era el principi de comoditat. Un principi que han posat a circulació els nacionalistes i que, com és costum —sense que pel fet de ser-ho deixi de sorprendre'ns—, ha comprat l'esquerra, incloent-hi Podem, a l'hora de defensar els furs. L'apel·lació a la comoditat ha impregnat la retòrica política fins a convertir-se en el guió bàsic amb què s'aborda l'anomenat problema territorial. Apareix en el diagnòstic i en la solució: el problema rau en el fet que Catalunya no se sent còmoda en el marc constitucional i la resposta consisteix a oferir una Espanya prou acollidora i atractiva.

He demanat el parer a alguns amics constitucionalistes i, fins a on arriben els seus coneixements, que en són molts, m'han confirmat el que sospitava: excloent-ne els teòrics de la república d'Ikea, cap clàssic del constitucionalisme ha desenvolupat el principi de comoditat. Potser caldria celebrar que els espanyols en això estem a l'avantguarda. No descarto aquesta possibilitat, però, de moment, m'inclino a pensar que si el principi no ha prosperat és per la seva falta de qualitat. El problema, per descomptat, no és de falta de concreció. De fet, és molt fàcil aconseguir que els catalans ens sentim còmodes, fins i tot els que no ens sentim còmodes en l'aclaparadora Catalunya nacionalista. N'hi hauria prou amb tenir en compte la coneguda aspiració expressada el 1918 per Francesc Pujols, a Concepte General de la Ciència Catalana: “Arribarà un dia en què els catalans, pel simple fet de ser-ho, anirem pel món i ho tindrem tot pagat”.

Als fonamentalistes islàmics els disgusta la llibertat de premsa, i als rics, pagar impostos

Si jutgem com una extravagància la “solució Pujols” és perquè les consideracions de comoditat estan subordinades al que realment importa: la igualtat, la llibertat i, al final, la justícia. Les lleis aspiren a assegurar un tracte just als ciutadans, una cosa que, habitualment, produeix incomoditats. Als rics els irriten els impostos, la llibertat de premsa disgusta els fonamentalistes islàmics i el matrimoni homosexual posa dels nervis els homòfobs. És el seu problema. En realitat, la seva incomoditat és un símptoma del bon funcionament institucional. Fins i tot es podria establir una mena de llei: com més justes són les lleis, més disgusten els poderosos i reaccionaris. El que més importa, el que és susceptible de ser discutit, és el tracte just: la vara de mesurar de la bona política. Les reclamacions justes han de ser ateses i les altres es discuteixen i combaten políticament, produeixin incomoditats o no. En això consisteix la qualitat democràtica d'una societat.

Una versió desenvolupada del principi de comoditat apunta en certes defenses de l'anomenada —i mai precisada, perquè no pot precisar-se— tercera via. Segons aquestes, el Govern espanyol s'ha equivocat en la seva estratègia perquè, a la política “il·lusionant” dels independentistes, només hi contraposa amenaces i prediccions apocalíptiques, la política de la por. Al futur país de somni (un país sense atur, sense corrupció, sense llistes d'espera, amb gelats per als nens, sense exèrcit, on només els petons ens tapin la boca, per citar la publicitat de carrer del 9-N) dels independentistes, els crítics hi oposarien un món ben fosc: fora d'Europa, sense mercats ni ajudes, amb els estalvis esgotats, sense aeroports internacionals, amb deutes en euros i una moneda devaluada o sense accés al BCE, etcètera. Els partidaris de la tercera via aspirarien a superar aquest dilema mitjançant una variant del principi de comoditat: Espanya tindria l'obligació política d'il·lusionar i seduir, de resultar atractiva.

Em temo que, una vegada més, la tercera via substitueix les bones anàlisis pels bons desitjos. Es podrà salvar l'ànima, però amb el risc de complicar-nos la vida, que és el que passa quan s'eludeixen els reptes. I és que, per bé o per malament, no cal escapar-se del dilema que els terceristes pretenen superar i, per això mateix, la proposta “il·lusionant” es revela com un impossible.

El problema és de principi, de la naturalesa mateixa del dilema. Senzillament, els contrafàctics, els mons invocats, pels uns i pels altres, se situen en plans diferents. L'independentisme contraposa el que hi ha al que pot ser; i el que pot ser, abandonades totes les restriccions empíriques, està obert a qualsevol especulació. El secessionisme pot dibuixar un món de somni perquè no existeix el seu món, la Catalunya independent. Com saben els amants, al territori novel·lesc de les promeses tot hi té cabuda. Per la seva banda, els antisecessionistes, com les parelles, només poden contraposar el que hi ha al que deixaria d'haver-hi, el que es perdria. El seu món alternatiu només pot inventariar coses reals, les que desapareixerien.

Al futur país de somni dels independentistes, els crítics hi oposen un món ben fosc

N'hi ha prou amb capgirar la situació per comprovar el que hi ha d'inevitable en el dilema i, per tant, en el paper de cadascú: si Catalunya fos independent i es plantegés la seva unió a Espanya, els partidaris de la unió es podrien lliurar a la barra lliure de la fantasia, i als partidaris de l'statu quo no els quedaria més remei que inventariar les pèrdues.

Un pot prometre, gratis i sense mentir, “independència per canviar-ho tot”, com la CUP. Als altres, a banda de subratllar la naturalesa reaccionària del missatge etnicista sobre el qual inevitablement s'aixeca la idea de comunitat política que hi ha a la base del seu projecte independentista, i espantar-nos, perquè això, per imprescindible intel·lectualment, sí que és inexorable i real, no ens queda més que recordar que aquest programa suposa, per començar, perdre coses importants, com la idea de ciutadania hereva de la Revolució Francesa i, per seguir, la nostra condició de ciutadans comunitaris.

És millor no enganyar-se: el secessionisme té el monopoli de les il·lusions. Com els capellans, pot prometre el cel, sabedor que no hi ha manera de comprovar la veritat de la glòria eterna. Encara que sí la seva probabilitat. Aquí s'instal·la l'exercici de la racionalitat. I algunes coses, en qüestió de probabilitats, resulten força fermes. La més rotunda: quan morim, perdem la vida. Tota la resta és incerta. El modest realisme de recordar el que ens juguem, la certesa de les pèrdues. Reconèixer la naturalesa desigual d'aquesta disputa i la seva conclusió indeclinable, que l'única cosa segura és el que deixarà de ser, no vol dir que no puguem avaluar el realisme de les promeses o dels projectes. El que deixa pocs dubtes és el que es perd. L'altre, com a màxim, és un “pot ser que”.

Félix Ovejero és professor de la Universitat de Barcelona. L'últim llibre que ha publicat és El compromiso del creador (Galàxia Gutenberg / Círculo de Lectores).