Iannis Varufakis, l’home sense corbata

Encara que només fos per contemplar l'entrada en comitiva del ministre de Finances grec Iannis Varufakis per trobar-se amb el seu homòleg britànic Georges Osborne, caram, la setmana va valdre la pena. I encara que només fos per la resposta humorística que a l’entrada en comitiva van donar els mitjans britànics, la setmana, certament, va valdre molt la pena. La setmana va pertànyer, informativament parlant, a aquest personatge que s'estrena en la seva ronda de visites europees de la manera següent: “Sóc el ministre de finances d'un país en...

Encara que només fos per contemplar l'entrada en comitiva del ministre de Finances grec Iannis Varufakis per trobar-se amb el seu homòleg britànic Georges Osborne, caram, la setmana va valdre la pena. I encara que només fos per la resposta humorística que a l’entrada en comitiva van donar els mitjans britànics, la setmana, certament, va valdre molt la pena. La setmana va pertànyer, informativament parlant, a aquest personatge que s'estrena en la seva ronda de visites europees de la manera següent: “Sóc el ministre de finances d'un país en fallida”. Però Varufakis no només va regnar als països del nord pel que va dir, sinó per la manera com es va presentar per defensar la fi de la humiliació i de l'ofec al seu país.

Tots els mitjans van començar la crònica de la visita descrivint aquesta poderosa presència que va sacsejar per un dia els fonaments del rígid protocol britànic. No hi va haver cap columnista que no comencés destacant que el grec es va presentar descorbatat, amb una camisa blava hostessa per fora dels pantalons i amb els dos últims botons descordats, unes botes imponents, texans negres i un abric de cuir que va causar tanta sensació com la falta de corbata. Simon Jenkins a The Guardian va escriure que “es va presentar vestit com aniria Putin a una cacera d'óssos”, i diversos el van comparar amb algun estrella del rock en la seva esplèndida maduresa. Tot això dit sense acritud perquè el que es desprenia de les cròniques periodístiques era una simpatia sense mesura pel personatge, que amb el seu aspecte va llançar els primers missatges de la jornada: no pertanyo al vostre club ni canviaré els meus hàbits per ser acceptat.

I es va fer el miracle. Varufakis es va posar la premsa a la butxaca, que va defensar l'aire fresc que havia significat una presència més propera a la realitat del poble del que pot estar qualsevol polític anglès. És això el cèlebre populisme o estem davant el nou estil d'una nova classe política?

El ministre de Finances grec no és un home de poc món, al contrari, la seva imatge respon a la d'un individu de 53 anys amb una biografia tan rica professionalment com turbulenta en la seva vida privada. Ha viscut al Regne Unit, a Austràlia i, abans d'incorporar-se al projecte de Syriza, als Estats Units, on va ser professor d'economia a la Universitat de Texas. Si no ha portat corbata i vestit no ha estat per falta de familiaritat amb el protocol establert, sinó per un desig conscient d'aparèixer tal com es presenta al seu país, en què llueix molt sovint camises estampades que li donen un aire de navilier bohemi.

No s'havia parlat mai tant de la imatge d'un polític. Aquest terreny quedava per criticar les dones 

És cert que el físic dels grecs té alguna cosa alarmant. Trets marcats, ulls ametllats i de mirada directa, cranis privilegiats (parlo en sentit estètic). Cada cap és una escultura i la de Varufakis, que no podia ser menys, sembla que es va esculpir fa segles, i encara que quan està seriós té una qualitat de marbre que intimida, quan somriu desprèn proximitat, cosmopolitisme i mundanitat. El ministre, tan expert en jocs que els seus companys de Texas afirmen que preveu diversos moviments per davant de l'adversari, va sortir reforçat de la seva primera entrada en comitiva i els britànics van exclamar: “Oh!, que avorrits semblen ara tots els altres”.

La veritat és que no s'havia parlat mai tant de la imatge d'un polític, aquest terreny controvertit quedava reservat per criticar les dones que s'atrevien amb una indumentària més trencadora que la del conegut vestit jaqueta “Merkel”. Varufakis ha arribat per marcar tendència en molts sentits. Trepitja Europa amb gràcia, és un home presumit, és una estrella a les xarxes on encapçala un blog seguidíssim i ha après una mica de la desimboltura americana a l'hora d'explicar l'aspecte més íntim de la seva biografia. Es pot trobar, en el capítol de la seva història personal, l'episodi en què el mateix ministre relata quina va ser la pitjor crisi de la seva vida: la forçosa separació de la seva filla petita que va marxar a viure amb la mare a Sidney, també explica la trobada feliç amb la seva actual dona, Danae Stratou, una creadora d'instal·lacions amb qui Varufakis ha dut a terme diversos projectes de conscienciació mediambiental a través de l'art.

Aquest home atractiu, culte, original, que ha exhibit aquests dies un anglès fluid i que no es va deixar intimidar quan l'altiva entrevistadora de la BBC li va preguntar de manera desagradable sobre els seus plans per fer sortir Grècia d'aquesta crisi en què l'han sumit tants anys d'austeritat i càstig, aquest home, que treballa dur però que sap estendre la mà amistosament ens reserva grans moments. D'esquerres, però no un radical, és el tipus que potser aplanarà el terreny al quartet dels pigs, perquè posar fi d'una vegada, segons les seves paraules, al tòpic que diu que “les cigales viuen al sud i les formigues al nord”.

Aquesta setmana, que va valdre la pena, Varufakis va demostrar que la imatge amb què tothom es presenta als llocs és important. Els comentaristes polítics es van deixar anar i van actuar una mica com si fossin periodistes de passarel·la. Això també va ser històric.