OPA de Podem a IU
Les lluites internes poden portar la tercera força política espanyola a la marginalitat
La descarnada pugna pel poder en què s'ha convertit el debat intern d'Esquerra Unida projecta una imatge de ruptura i marginalitat de la tercera força política d'àmbit estatal. Els quadres d'IU es decanten entre els que volen convergir amb l'opció promoguda per Pablo Iglesias i els que intenten mantenir-se com una força autònoma de l'esquerra clàssica.
IU s'ha sostingut en forma de coalició de partits, en què cohabiten el PCE i Izquierda Abierta. Les federacions territorials més importants (Madrid, Andalusia, València, Catalunya) tenen la seva pròpia personalitat i prenen decisions en d...
La descarnada pugna pel poder en què s'ha convertit el debat intern d'Esquerra Unida projecta una imatge de ruptura i marginalitat de la tercera força política d'àmbit estatal. Els quadres d'IU es decanten entre els que volen convergir amb l'opció promoguda per Pablo Iglesias i els que intenten mantenir-se com una força autònoma de l'esquerra clàssica.
IU s'ha sostingut en forma de coalició de partits, en què cohabiten el PCE i Izquierda Abierta. Les federacions territorials més importants (Madrid, Andalusia, València, Catalunya) tenen la seva pròpia personalitat i prenen decisions en direccions divergents, de manera que ofereixen el confús missatge d'una força que pacta amb el PSOE a Andalusia i no a Extremadura, on governa el PP. Ara assistim a una altra lluita en el si de la federació madrilenya entre la vella guàrdia i joves dirigents que acusen l'anterior d'haver deixat de banda els grups socials i menysvalorat el 15-M; i els exigeixen responsabilitats polítiques pel cas de les targetes de Caja Madrid.
IU ha estat víctima d'una paradoxa. La formació que més parlava de programa, per oposició al pragmatisme i l'oportunisme que denunciava en els seus rivals, fa molts anys que es debat entre personalismes i parlant més de qui que de què. A finals dels anys 90, sota el lideratge de Julio Anguita, va aconseguir convertir-se en receptor de vots perduts pel PSOE, però va fracassar en l'intent d'aconseguir el sorpasso (depassar els socialistes com a principal força de l'esquerra). I en el decenni passat, la polarització política entre el PSOE i el PP va reduir al mínim l'espai d'Esquerra Unida. Amb Cayo Lara podria haver buscat una nova identitat a l'escalf de la lluita contra les conseqüències socials de la recessió, però el tímid repunt assolit no s'ha traduït en més influència.
Amb totes les seves limitacions, IU ha fet dignament el paper de tercera força política a Espanya. El sistema electoral l'ha castigat una vegada i una altra: sempre ha aconseguit més percentatges de vots per al Congrés que la quota d'escons aconseguida, sense que socialistes ni populars hagin mogut ni un dit per corregir aquesta situació. La crisi en curs constitueix una mala notícia per als partidaris d'un sistema polític representatiu de totes les tendències democràtiques.
La vella guàrdia pot exhibir pocs triomfs per defensar el manteniment d'IU com un projecte autònom, enfront de dirigents joves i radicalitzats com Tania Sánchez i Alberto Garzón, aquest últim convertit en candidat de la formació a la Moncloa en unes primàries sense contrincants. Però la pressió de Podem per fer-se amb els quadres d'Esquerra Unida i amb les seves bases electorals passa per la dilució de la marca d'IU. Els que romanen en les seves files haurien d'evitar el col·lapse de la seva pròpia formació.