Combat de populismes
La irrupció de Podem a Catalunya i Euskadi planteja un desafiament al secessionisme radical
El primer gran acte polític de Podem a Barcelona, així com les enquestes del CEO català i de l'Euskobaròmetre de la Universitat del País Basc, auguren un notable efecte per la seva irrupció a Catalunya i a Euskadi, tant a nivell parlamentari autonòmic com en la correlació de forces entre els partits nacionalistes i la resta.
Si el mapa electoral acabés assemblant-se a les projeccions demoscòpiques actuals, el partit de Pablo Iglesias ascendiria a segona força en totes dues comunitats, i contribuiria poderosament a la pèrdua d'avantatge del bloc nacionalista, rebaixant en gran mesura l'e...
El primer gran acte polític de Podem a Barcelona, així com les enquestes del CEO català i de l'Euskobaròmetre de la Universitat del País Basc, auguren un notable efecte per la seva irrupció a Catalunya i a Euskadi, tant a nivell parlamentari autonòmic com en la correlació de forces entre els partits nacionalistes i la resta.
Si el mapa electoral acabés assemblant-se a les projeccions demoscòpiques actuals, el partit de Pablo Iglesias ascendiria a segona força en totes dues comunitats, i contribuiria poderosament a la pèrdua d'avantatge del bloc nacionalista, rebaixant en gran mesura l'eventual viabilitat del procés independentista català.
La presumpta ascensió a segona força indica un impuls concomitant al que registra en aquesta fase de novetat —i el correlatiu desgast dels partits convencionals— en el conjunt d'Espanya. El perjudici al sobiranisme té a veure amb una quantitat de partits més gran presents en totes dues nacionalitats històriques, i amb el fet que la seva proposta es compara amb altres d'arrel semblant en la irritació popular, encara que de diferent format, a través de la qüestió social o nacional.
Així, el radicalisme inicialment esquerrà de Podem desafia els caladors electorals d'altres radicalismes, com els de Bildu, la CUP i fins i tot Esquerra, que busquen canalitzar el descontentament social sobretot cap a horitzons patriòtics. Tots aquests partits tradueixen, en una o una altra mesura, la desafecció de diversos sectors socials amb la factura de la crisi, la conducta de l'elit política i l'anèmia democràtica. Però cadascun l'orienta amb diferents graus de populisme i diferents propostes socials i territorials. Per això tots —i uns altres que, com Convergència, juguen a aprenents de bruixot rupturistes— se senten amenaçades les seves bases i els pronòstics favorables que estaven a punt de tocar.
Editorials anteriors
Es comprèn tant desconcert —d'aquests i d'altres partits i forces socials— davant de les novetats, en un escenari polític que necessita aire i una reforma constitucional seriosa. Però si l'empipament produeix únicament sobresalt i aquest només genera desqualificació, s'haurà perdut una gran ocasió per argumentar. Què? La millor condició de les solucions democràtiques enfront de les assembleàries; i el receptari social disponible en les grans forces europees enfront de la improvisació de receptes canviants, susceptibles de danyar l'estabilitat d'un sistema susceptible de millora.
Ni els ciutadans desenganyats en el seu esforç diari honest, ni els nostàlgics d'una Espanya roja abans que trencada —ni els cínics del com pitjor, millor— s'haurien de fregar-se les mans per cap augment de radicalisme, de qualsevol signe, a Espanya. Cal aprofundir en el debat tranquil sobre les diferents propostes, els itineraris i els riscos: també sobre la qüestió territorial que Podem apunta, però no concreta. I estar atents a les experiències de països veïns, com Grècia, que afronta avui un dilema institucional de calat ampli: l'estabilitat o una elecció anticipada plena d'incerteses.