Humor i sobreactuació política

El PP i Ciutadans han volgut fer d'un esquetx del programa Polònia el seu particular casus belli en la campanya que fa temps duen a terme per denunciar el que consideren una intolerable parcialitat de TV3 en favor del sobiranisme i en contra d'Espanya i el seu Govern. El PP ha plantejat una queixa davant el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, organisme públic de control dels mitjans audiovisuals, i Ciutadans ha portat la qüestió al Parlament Europeu, en un clar intent de donar ressò internacional a les seves crítiques a la televisió autonòmica. L'episodi en qüestió reproduïa una de les escenes centrals de la pel·lícula El Hundimiento, on un Hitler fora de control escridassa els seus generals en comprovar que han perdut la guerra. A la paròdia és Rajoy qui, en un escenari idèntic i amb la mateixa gesticulació que en la famosa escena, escridassa membres del seu Govern pel fracàs que ha suposat la celebració de la consulta del 9-N.

Que Polònia és un programa d'humor polític càustic i sense concessions és una cosa que qualsevol espectador pot comprovar cada dijous. Per bé que la intensitat de la sàtira no es distribueixi sempre de la manera més equitativa, el cert és que tots els polítics es veuen retratats en les seves misèries i contradiccions. Aquesta és justament la gràcia —i la causa de l'èxit— del programa.

Les metàfores i comparacions amb el nazisme s'han de fer amb molta cura, perquè és fàcil caure en excessos. S'ha d'evitar sempre banalitzar un règim que va engendrar l'holocaust i una guerra que va costar 53 milions de morts. No crec, però, que aquest sigui el cas. En la paròdia en qüestió el que es fa és reproduir una escena d'una famosa pel·lícula, però ni Rajoy ni els seus ministres apareixen caracteritzats com a nazis, i tampoc no es fa cap referència al nazisme. En realitat, l'escena, on un cap temut escridassa els seus col·laboradors per no haver assolit uns objectius, podria ser aplicada a moltes altres situacions.

Es tracta, cal no oblidar-ho, d'un programa d'humor, on la paròdia i les metàfores formen part del llenguatge. I d'aquestes metàfores depèn en gran part l'eficàcia comunicativa. L'humor implica, per definició, transgressió. I encara que la línia que separa el que és acceptable i el que no ho és depèn de la sensibilitat de cadascú, hem d'admetre que l'humor polític és legítim i és també un símptoma de tolerància i salut democràtica. Altra cosa hagués estat que es fes mofa de l'holocaust, o que s'hagués caracteritzat Rajoy com a Hitler. Ricky Gervais, un humorista britànic que sovint provoca fortes controvèrsies amb les seves actuacions, sosté que l'humor, si vol complir la funció social que se li demana, ha d'arriscar, i si ho fa, sempre corre el perill de ferir algunes sensibilitats. Segur que molts espectadors de Polònia tenen sovint sensacions ambivalents. D'una banda, els agrada molt la sàtira que s'abraona sobre l'adversari, però no tant quan les víctimes de la mofa son els afins i coreligionaris.

En tot cas, sembla clar que estem davant d'un episodi de sobreactuació política per part del PP i de Ciutadans, destinat a posar el focus sobre la cadena més que sobre el programa. L'exemple triat és molt qüestionable i, en tot cas, hi ha hagut altres episodis greus on s'ha fet una comparació explícita del nazisme amb el sobiranisme que no han merescut la seva indignació. Entre d'altres, per exemple, un programa de Telemadrid que començava dient: “La propaganda estalinista el va crear, els nazis el van perfeccionar i avui s'apodera de nosaltres sense que molts en siguin conscients. Obsessionat per imposar el seu llenguatge viu el nacionalisme”, i les imatges que il·lustraven aquestes paraules eren, per aquest ordre, Stalin, Hitler, ETA i Artur Mas. No era un programa d'humor. Era un reportatge pretesament objectiu dins d'un programa informatiu.