Passeig clandestí per la cinquena planta

En un moment de distracció del vigilant de seguretat queda oberta la porta de l'Hospital Carlos III, el cor de l'ebola aquests dies en Espanya. Vía lliure. La planta sisena està reservada en exclusiva per al virus des de l'ingrés a l'agost del primer missioner mort, Miguel Pajares. Dues plantes més han estat desallotjades en menys de 24 hores per atendre possibles contagis, la cinquena i la quarta. En l'accés a la cinquena, on fins dimecres hi havia altres malalts, regna un silenci total. És l'espai destinat als casos que estan en vigilància, encara que ningú vigila qui recorre els  passadisso...

En un moment de distracció del vigilant de seguretat queda oberta la porta de l'Hospital Carlos III, el cor de l'ebola aquests dies en Espanya. Vía lliure. La planta sisena està reservada en exclusiva per al virus des de l'ingrés a l'agost del primer missioner mort, Miguel Pajares. Dues plantes més han estat desallotjades en menys de 24 hores per atendre possibles contagis, la cinquena i la quarta. En l'accés a la cinquena, on fins dimecres hi havia altres malalts, regna un silenci total. És l'espai destinat als casos que estan en vigilància, encara que ningú vigila qui recorre els  passadissos.

La planta sisena, on segueixen atenent l'auxiliar d'infermeria Teresa Romero, és l'única d'accés restringit. A la cinquena, l'ascensor desemboca directament a les primeres habitacions de parets blaves, que ahir estaven buides. Els sanitaris que no han presentat símptomes estan en habitacions individuals, amb bany propi, però tenen absolutament prohibit sortir-ne, segons fonts sanitàries. Ni tan sols al passadís. Les seves portes estan tancades: ningú no pot entrar (no poden rebre visites) i quan el personal del Carlos III hi va per atendre'ls ho fa amb un equip de protecció individual (EPI).

Els prenen la temperatura cada tres o quatre hores. Entre els ingressats en observació hi ha el doctor Juan Manuel Parra, que va ser qui tenir contacte més proper amb la malalta d'ebola, ja que la va atendre durant 16 hores amb una protecció inadequada, com ha revelat ell. El metge, que va ingressar a petició pròpia, segueix sense manifestar símptomes, segons fonts de l'entorn. Els companys que l'atenen li han transmès el seu afecte des de l'interior del vestit de protecció.

El pare d'un traslladat: “No temo res. Vull que el meu fill millori”

Sanitat va decidir buidar aquest dijous també la quarta planta. Els malalts que estaven ingressats en aquestes dependències van ser traslladats a La Paz i a l'Hospital de Cantoblanco. Aquest pis és per a professionals sanitaris de l'equip que atén la malalta d'bola i la resta dels aïllats, segons una portaveu del centre. S'utilitzarà perquè “puguin quedar-se a l'hospital tot el temps” que necessitin, perquè treballin “de forma més còmoda i puguin descansar, perquè hi ha molta tensió acumulada”, tant per la pròpia atenció als pacients com per la pressió mediàtica, segons Sanitat.

Es van traslladar 18 pacients. A en Dionisio li era igual ahir que canviessin el seu fill Domingo, de 42 anys, de la quarta a la tercera. Ja s'ha mudat més vegades dins de l'hospital durant aquests tres mesos. I unes quantes més durant l'estada als hospitals de La Paz i Ramón y Cajal. En total, 15 mesos de torns amb la seva dona per no deixar sol el seu fill amb problemes neurològics i motors agreujats per un bacteri que va agafar en un hospital. “Està pitjor que quan va entrar. Jo ja no temo l'ebola ni res. Jo el que vull és que el meu fill millori. Res més”. Amb sort, en Domingo ingressarà aviat en una clínica especialitzada en rehabilitació neurològica del nord de Madrid. Fa 24 anys, quan en Domingo tenia 18, el matrimoni, que té dos fills més, es va mudar a la capital per oferir-li una atenció millor.

La meva família està preocupada, no paren de trucar-me”, diu una treballadora

Ahir a la tarda amb prou feines quedaven pacients al quart pis. El fill d'en Dionisio, un home gran que reclamava ajuda i al qual atenien sol·lícites les infermeres. L'ambient era el mateix que el d'una mudança, però amb el personal a cura de l'arribada de les ambulàncies. Res de màscares. Ni cartells a les parets ni indicacions al bany. Res. Potser no hi ha temor perquè era un hospital de malalties infeccioses.

Però només hi ha una conversa als passadissos: l'ebola. “No para de sonar el meu telèfon. Tots estan preocupats. He hagut d'anar a casa dels meus pares i els meus sogres perquè veiessin que estic viva i bé”, deia ahir una treballadora.

Amb informació d'E.G. de Blas i E.G. Sevillano.