‘Polis’, una angèlica mirada als Mossos

Polis és una docusèrie de TV3, subvencionada per la conselleria d’Interior, la primera interessada a impulsar aquesta angèlica mirada sobre la feina quotidiana dels Mossos. No és un true crime. No és una pel·lícula de lladres i serenos. És un reportatge sobre oficinistes de l’ordre i la justícia, bona gent, que s’expliquen molt ben guionats. Qui busqui la trempera de l’acció… no la trobarà. Aquesta absència hauria estat bé si s’hagués proposat una aproximació sense trampetes al treball quotidià d’uns determinats, molt curosament escollits, policies, amb moments d’avorriment, de dificultat, de perillositat i d’embolics i disgustos per totes les coses que no funcionen en una comissaria. Però a la sèrie aquestes darreres coses no es veuen. I aquesta és la gran ombra que plana sobre el projecte i que el rebaixa a la condició d’anunci, encara que tota l’estona intenti no semblar-ho amb maniobres d’emmascarament, presentant-se com un reportatge. Tens la sensació que no t’ho expliquen tot, només el que fa bonic i exalça el cos. Està particularment dedicat al treball assistencial dels mossos. S’ha de dir, no obstant això, que el producte té una notable audiència i supera el nou baròmetre de l’èxit a la televisió: Broncano. La direcció d’aquesta producció de Magnòlia és de Bárbara Esteban i Carles Torras.

Fa anys, el llavors director de l’Acadèmia de l’Ertzaintza, Jon Etxebarria, m’explicava que l’organització enquadrava a la mateixa brigada els serveis de socorrisme i d’ordre públic. “D’aquesta manera”, deia aleshores, el 1994, “els que hi treballen saben que no hi són només per repartir estopa, que també, però potser a la mateixa persona que han perseguit en una batussa l’hauran de rescatar demà de les neus del Gorbea”. Era un mecanisme de compensació psicològica perquè, encara que Polis no en vol parlar —si més no als dos capítols que he vist—, com tampoc de la Brimo ni de les tibantors a la cúpula, el repertori de feines de la policia va molt més enllà de la seràfica crònica que ens proposa aquest documental.

El títol té una ambigüitat calculada. És l’abreviació popular de ‘policies’ i hi ressona el concepte de polis, de comunitat

La sèrie es construeix sobre tres materials. Un, el discurs d’uns pocs policies escollits perquè ens parlin de la seva feina de cada dia (que té un preu en la vida domèstica). Dos, la càmera acompanyant en el seu cotxe el binomi protagonista per filmar les seves actuacions. Més d’una vegada, de totes maneres, quan arriben al lloc del conflicte... altres companys ja han fet la feina i en el desmantellament d’un hort de marihuana no són dels que intervenen en primera línia. I tres, la sobtada interrupció d’aquesta dinàmica narrativa amb la introducció de llargs testimonis personals sobre l’error de delinquir i el seu preu, la superació del suïcidi o, el més dur, les ganes de viure d’una noia que va patir una violació quàdruple i, diu, “mereix ser feliç”. Aquest testimoni apareix perquè al segon capítol s’explica que els Mossos van portar el seu cas. El testimoni del suïcidi s’inclou després d’una breu seqüència dels policies cridats a intervenir en un cas semblant. L’aparició del delinqüent penedit ja és més difícil d’explicar. Surt perquè un policia fa una reflexió sobre les causes genèriques del delicte? Ves a saber... En tot cas, són els millors bocins i mereixerien no ser el farciment d’un anunci quilomètric.

El títol té una ambigüitat calculada. És l’abreviació popular de policies, però també hi ressona el concepte de polis, una comunitat amb els mateixos interessos. A la sèrie s’explica de forma més planera: “Hi som perquè els bons guanyin”. Ja se sap, la publicitat ha de ser fàcil d’entendre. Ja està tot dit.