Hydra abans de Leonard Cohen i Marianne Ihlen

Quan el 2021 es va reeditar Peel me a lotus de Charmian Clift, els editors no van resistir la temptació d’imprimir una frase de Leonard Cohen a la portada del llibre. És inevitable. A la sobrecoberta de la primera hi havia un retrat del rostre de Clift. Ara ja no. Amb els anys el llibre havia adquirit una altra significació. A la nova edició anglesa hi havia un dibuix elegant d’un poblet mediterrani que podria passar ben bé per Eivissa. Flors al carrer, gats negres passejant, cases blanques apilotades i un molí al capdamunt. Però l’ham que podia enganxar de debò al lector no era l’estèt...

Quan el 2021 es va reeditar Peel me a lotus de Charmian Clift, els editors no van resistir la temptació d’imprimir una frase de Leonard Cohen a la portada del llibre. És inevitable. A la sobrecoberta de la primera hi havia un retrat del rostre de Clift. Ara ja no. Amb els anys el llibre havia adquirit una altra significació. A la nova edició anglesa hi havia un dibuix elegant d’un poblet mediterrani que podria passar ben bé per Eivissa. Flors al carrer, gats negres passejant, cases blanques apilotades i un molí al capdamunt. Però l’ham que podia enganxar de debò al lector no era l’estètica Estrella Damm sinó la frase de Cohen. “They were an inspiration”. Aquella tercera persona del plural es referia a Clift i a George Johnston, el matrimoni australià que va acollir al jove poeta canadenc, que encara no era cantautor, quan va arribar a Hydra el mes de març de 1960.

Aquell període a l’illa grega ha esdevingut un autèntic mite vital i cultural, recreat durant els darrers anys a articles i documentals, novel·les o memòries. De les cales a l’LSD. És una etapa resplendent, com un Formentera abans de la Formentera hippie, que encara es desplega a la consciència quan s’escolta el primer vers d’aquella cançó de Cohen enregistrada el 1967 -”Come over to the window, my little darling”- i aleshores, gairebé sense voler-ho, reapareix a la imaginació la bellesa de Marianne Ihlen navegant en un vaixell de vela i l’estampa enllaça amb el missatge terminal que Cohen va fer arribar a Marianne pocs dies abans de morir.

Ihlen s’havia instal·lat a l’illa un parell d’anys abans que Cohen, cap a 1958. Hi havia arribat amb l’escriptor noruec Axel Jensen, la seva parella d’aleshores i amb qui mantenia una relació més aviat inestable. A tots dos els va magnetitzar l’energia atàvica d’aquella l’illa que semblava desconnectada del món capitalista, on no hi podien circular cotxes ni gairebé no hi havia llum elèctrica. El poble era petit, la colònia d’artistes d’estrangers molt reduïda, tots coincidien i bevien (molt) al mateix bar. Com que el cost de la vida era molt baix es van poder comprar una casa i van fer plans per experimentar la llibertat de la puresa gràcies als avançaments editorials i els drets d’autor que esperava cobrar Jensen.

No eren els primers que ho intentaven. Era la fórmula que miraven de posar en pràctica els australians Clift i Johnston. Eren els pioners. Hi vivien des del mes de novembre de 1955 i la seva hospitalitat es va fer llegendària. Quan les dues parelles es van conèixer no faig gaire que Clift havia tingut el seu tercer fill. Tenia un manuscrit acabat, però encara no s’havia publicat: era Peel me a lotus. Es va editar el 1959. A la recerca del lotus, que la melòmana Míriam Cano ha traduït al català per primera vegada, és un llibre fundacional per entendre el mite d’Hydra. El pròleg de Jordi Bossoms és esplèndid i aporta tota la informació necessària perquè el lector sàpiga quin llibre té entre mans i descobreixi qui és la seva autora, ara que se celebra arreu el centenari del seu naixement. L’ha publicat Les Hores i, com no pot ser d’altra manera, a la contracoberta també es reprodueix la frase de Cohen (una extended version i tot!).

La principal virtut d’A la recerca del lotus és l’honestedat amb la qual Clift va explicar els seus primers temps a l’illa i va caracteritzar els diferents cercles amb els que es relacionava. Els grecs, els artistes, la família. Més que la descripció d’un paradís perdut, que Hydra encara ho era en part, allò que ara és més valuós d’aquestes pàgines viscudes és, precisament, la naturalitat amb la qual l’escriptora fon la fascinació d’aquella civilització i aquella natura verges amb els problemes del dia a dia d’una mare que sap que no pot deixar de tenir cura de la criaturada i de la neteja de la casa mentre es preocupa per si tindran diners per posar un plat a taula. És un realisme molt d’agrair que s’estableix des de la primera línia. “Avui hem comprat la casa de devora el pou”. Des del començament, des del capítol inicial que descriu el mes de febrer de 1956, la casa i la pasta. Per això és una no ficció perfectament adulta i amena, una lectura estival agradabilíssima que conté les dosis justes, molt justes, de romanticisme. Perquè des del primer moment es planteja la tensió entre la utopia del creador al paradís perdut i la realitat de la qual no es pot fugir ni quan t’has establert a Ítaca.