‘El nàufrag feliç', de Folch i Camarasa: El naufragar ‘dolce’

El nàufrag feliç és una història d’amor que, malgrat la mort prematura de l’estimada, continua sent una història d’amor feliç com el seu protagonista, un escriptor d’èxit que veu trasbalsada la seva vida quan coneix la Maria. Unes poques paraules intercanviades al troleibús i un retrobament inesperat són suficients perquè ell sàpiga de seguida que ella, aquella dona menuda, és l’amor de la seva vida. Aquesta és la història que ens explica Ramon Folch i Camarasa (1926-2019) en la...

El nàufrag feliç és una història d’amor que, malgrat la mort prematura de l’estimada, continua sent una història d’amor feliç com el seu protagonista, un escriptor d’èxit que veu trasbalsada la seva vida quan coneix la Maria. Unes poques paraules intercanviades al troleibús i un retrobament inesperat són suficients perquè ell sàpiga de seguida que ella, aquella dona menuda, és l’amor de la seva vida. Aquesta és la història que ens explica Ramon Folch i Camarasa (1926-2019) en la nouvelle que ara recupera Viena Edicions dins de la seva meravellosa col·lecció Els Petits Plaers. A El nàufrag feliç, sentim la veu de l’escriptor: és ell qui reconstrueix la seva relació amb la Maria. A mig camí entre el diari íntim i l’epístola, el protagonista relata el seu dia a dia tancat a casa —les visites de la Joaquina, la portera; els nens del quart pis; les atencions que rep de la resta de veïns— tot dirigint-se cap a ella, a la Maria. És a ella a qui parla, a qui detalla com és la seva nova vida, una nova vida que, en realitat, va començar quan va aparèixer ella, que ho va canviar tot. El seu amor va ser transformador; després de conèixer-la, ell no va tornar a ser el mateix. No només va deixar d’escriure, perquè ja no ho necessitava, sinó que va deixar de ser aquell home tancat en ell mateix, enlluernat pel seu èxit, que celebrava tot sol amb una ampolla de Château Fafite, i seduït per tota l’admiració que despertava entre els lectors.

Amb humor Folch i Camarasa retrata la figura de l’escriptor, tot rient-se dels tòpics que l’envolten i també de la superficialitat que defineix el món literari, el vertader motor del qual són els diners; alhora, l’autor ens descriu, amb breus pinzellades, la vida quotidiana: no li calen llargues descripcions, li són suficients petites imatges amb les quals ens mostra els costums d’una època, les contradiccions, les maneres i les desigualtats —l’escena al troleibús és exemplar—. Folch i Camarasa deia que ell no escrivia per promoure determinats valors, però que, no podent prescindir d’ells, els valors en els quals creia impregnaven irremeiablement les seves pàgines. El nàufrag feliç és l’obra d’un home creient, d’algú que creu fermament en la divina providència i en la figura d’un déu pare i redemptor. I això es reflecteix, primer de tot, en el personatge de la Maria, una “donna angelicata” que obre la porta per a una “vita nuova”, que en diria Dante, per al seu enamorat i que, alhora, amb la seva mort transcendeix per unir-se en comunió amb Ell: “Des que em vas deixar, a tota hora del dia i de la nit, si mai dintre meu alguna cosa intenta rebel·lar-se contra la teva absència, que Ell m’imposà, jo mateix he acabat per descobrir que el millor remei és repetir en veu alta la més alta de les jaculatòries: —Sí, Senyor”.

L’escriptor no se sent sol. La mort de la Maria, una Beatrice moderna, és l’inici d’un naufragi, però d’un naufragi dolç, perquè l’amor per ella fa que ella segueixi aquí, amb ell. “Naufragar m’è dolce in questo mare”, escriví Giacomo Leopardi, i naufragar és també dolç per al protagonista d’aquesta inoblidable història d’amor.