Els començaments de ‘Quadern’, el suplement més longeu en català

El primer número de Quadern no portava cap article programàtic. Anava per feina. Serien les seves apostes periodístiques les que explicarien millor la voluntat editorial que hi havia i continua havent-hi: pluralisme en l’opinió, respecte i suport a la cultura catalana sense cap pretensió de construir un santoral, cap por de la crítica, progressiva atenció a la feina de creadors treballant al marge de les benediccions canòniques i qüestionament de l’acadèmia que volia l’hegemonia en aquest repartiment de reconeixements i consagrac...

El primer número de Quadern no portava cap article programàtic. Anava per feina. Serien les seves apostes periodístiques les que explicarien millor la voluntat editorial que hi havia i continua havent-hi: pluralisme en l’opinió, respecte i suport a la cultura catalana sense cap pretensió de construir un santoral, cap por de la crítica, progressiva atenció a la feina de creadors treballant al marge de les benediccions canòniques i qüestionament de l’acadèmia que volia l’hegemonia en aquest repartiment de reconeixements i consagracions. Un Quadern, a més, atent a la vida cultural del territori balear o valencià que en aquesta primera etapa tindria, per exemple, Vicent Andrés Estellés amb les seves cròniques des de València.

L’article que va obrir la història de qu era d’Ernest Callís sobre la debilitat de la indústria discogràfica domèstica. En aquestes primeres setmanes trobem articles de Joaquim Molas, Marta Pessarrodona (parla de Dickens), Miquel Morey (l’ordre del discurs de Foucault), Jaume Vallcorba (sobre Charles Maurras), un repàs a publicacions catalanes d’Antoni Munné on es pot trobar Els Marges però també capçaleres més ignotes com Arc Voltaic... Cognoms molt diversos, no solament locals. Un Quadern atent a la recepció d’altres cultures.

Va néixer amb quatre pàgines, però el juliol del 1984 ja en lluïa vuit. Mai el número de pàgines no va ser obstacle per a desplegaments monogràfics, o quasi. L’edició en català del Manifest comunista i el centenari de la mort de Marx van donar motiu, al número 23, per tractar sobre la vigència del marxisme. Joan Solà obria el número 87, dedicat al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un premi que, segons l’autor, “feia olor de socarrim” (Josep Pla i Josep Carner no el van rebre), una olor que aquell any va espolsar-se concedint-lo al filòleg Joan Coromines. El juny del 1985, Quadern va commemorar els 100 anys del Memorial de Greuges i analitzà “la pervivència de situacions que van justificar-lo”, amb col·laboracions de J. A. Casanovas, Max Cahner, Encarna Roca i Manuel Vázquez Montalbán.

La llibertat de pensament comporta, de manera necessària i saludable, polèmica. A Quadern n’hi van haver molt aviat. Al número 34, un article de J. M. Colomer sobre aspectes ideològics de la revista Quaderns d’Exili va tenir resposta una setmana després amb un text de Raimon Galí en què negava que el catolicisme fos element aglutinant dels seus redactors i parlava de “l’hemiplegia moral que ens envolta”. Dos articles d’Andreu Rossinyol, aleshores (1983) corrector de Quadern, criticant la col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Catalana des del punt de vista filològic, van tenir la resposta d’Enric Bou negant que hi hagués arguments suficients per desqualificar-la. El col·lectiu Bau de l’Aire va ressuscitar l’any 1984 a Quadern per criticar els guardons dels Jocs Florals. Carles H. Mor s’hi va afegir denunciant el “comareig” de la crítica. Aquest no va ser l’únic col·lectiu anònim que ha escrit a Quadern. Ho va fer V. Július i també Ofèlia Dracs, que va publicar un seguit de crítiques sobre llibres i autors inventats amb arguments que, de fet, tenien un destinatari perfectament recognoscible. Els articles de Joan Ferraté no passaven desapercebuts. Una crítica a Manuel Sacristán va tenir la rèplica de Xavier Folch. I Pilar Rahola, titular de la cartera de crítica literària durant una època, en va provocar una quan va lamentar que Manuel de Pedrolo no tingués el mateix rigor en els seus llibres que en la seva vida. Jordi Coca va respondre recomanant llançar l’article a l’oceà. Dolors Oller, Narcís Comadira, Ramon Pla i Arxé i Francesc Parcerisas van obrir el 1988 una secció de crítica amb textos curts molt pensats. Una secció, la de crítica, que tindrà reconeguts successors.

I Quadern va continuar creixent amb atenció als moviments alternatius, amplia­ció de l’agenda temàtica, manteniment i renovació de col·laboradors... Un Quadern amb correctors que sempre han tingut un paper més enllà de la vigilància ortogràfica i una redacció que hi ha intervingut. Des d’ací un record pòstum a tots els que hi han participat i no poden celebrar l’aniversari d’un Quadern que ha crescut amb empenta i ganes de ser-hi.