Ben fet, campió!

L’últim dia us deia que, fixant-nos en el llenguatge que fem servir, descobrim un munt d’informació sobre creences i intencions dels parlants, sobre les relacions que construïm conversant. Un nou exemple: la frase “Ben fet, campió!”. Veureu quin univers de creences desvela.

La frase ve acompanyada d’un joc. Imagineu una situació prototípica on es fa servir aquesta expressió. Potser heu imaginat un escenari on una persona adulta l’adreça a un nen que ha fet bé alguna cosa, probablement una acció com saltar, anar sol en bicicleta o marcar un gol. Quan diem “un nen”, la paraula nen ...

L’últim dia us deia que, fixant-nos en el llenguatge que fem servir, descobrim un munt d’informació sobre creences i intencions dels parlants, sobre les relacions que construïm conversant. Un nou exemple: la frase “Ben fet, campió!”. Veureu quin univers de creences desvela.

La frase ve acompanyada d’un joc. Imagineu una situació prototípica on es fa servir aquesta expressió. Potser heu imaginat un escenari on una persona adulta l’adreça a un nen que ha fet bé alguna cosa, probablement una acció com saltar, anar sol en bicicleta o marcar un gol. Quan diem “un nen”, la paraula nen té marca de gènere clara. Aquesta frase adreçada a una nena encara és estadísticament minoritària. “Ben fet, campiona!” és —lamentablement— ben poc freqüent. Quines són les expressions que fem servir quan volem encoratjar una nena? Princesa, bonica, nina, reina. A alguns us puc sentir rondinar. “No podem ni dir princeses a les nostres filles, nebodes, netes o nenes estimades?”. I tant! Però potser que equilibrem de manera més equànime els vocatius i també felicitem els nens dient-los prínceps i ninos i, sobretot, apel·lem les nenes més sovint anomenant-les campiones.

Amb el llenguatge que fem servir per adreçar-nos als altres construïm la nostra imatge social (com volem ser percebuts) i les imatges dels interlocutors. Els estudis demostren que els adults ens comuniquem de manera diferent amb els nens i les nenes des de la infantesa més tendra. Els experiments psicolingüístics evidencien que no interactuem igual amb un bebè segons si el color de la roba és rosa o blau. Més moviments enèrgics per al bebè embolcallat de blau, més suavitat i més paraules i to suau per a la criatura folrada en rosa. La diferència de comportament segons quin sigui el gènere amb qui interactuem comença ben aviat. Els adults fem servir més discurs amb les nenes que amb els nens. Els dediquem frases més llargues, amb més complexitat sintàctica i lèxica, mentre que, per a ells, les usem més directes, breus i simples, formulades amb veu més alta.

No sorprèn allò que planteja la neurociència. La idea molt estesa que les nenes tenen un domini lingüístic més gran que no pas els nens no tindria res a veure amb cap component genètic determinat pel sexe, sinó, d’acord amb el caràcter plàstic del cervell, amb l’experiència de més àmplia exposició al discurs d’elles, al mateix temps que menor pràctica de moviment motriu i de percepció d’objectes en l’espai. Deia Simone de Beauvoir que “a ser dona se n’aprèn”. Hi podríem afegir: el llenguatge i la comunicació que rebem ens conforma en tant que dones i homes des dels primers dies de vida.

Les paraules que ens adrecen tenen un impacte cabdal en la percepció de nosaltres mateixos. Impacten de manera directa en la ment i el sistema emocional, fins i tot al cos —però això és tema ja per a un altre article—. Per aquesta raó és tan important aturar-nos a pensar com formularem els missatges, com direm les coses als nostres nens, parelles, amics i companys de feina. Penseu-hi: campió és un vocatiu que conté per a qui el rep els valors de capacitat, valentia, habilitat, proactivitat, competitivitat, assoliment, algun tipus d’intel·ligència, resistència, èxit. La paraula no és en absolut una carcassa buida, ans al contrari, és una font de trets positius per al destinatari, que amb formulacions d’aquest tipus rep una bona empenta per sortir al món convençut de la seva vàlua.

Quin, per contrast, és el contingut de l’expressió princesa adreçada a una nena? Bellesa, correcció, elegància, somriure, autocontenció... Característiques que l’adornaran com a dona “encantadora”, els trets que la societat encara avui valora en les dones. Però princesa també porta associades altres connotacions, com poruga, o passiva, fins al punt d’estar tot sovint adormida, esperant el príncep que l’ha de rescatar de l’enclaustrament o directament l’ha de tornar a la vida. Estareu d’acord que remetre a aquests valors no ajuda gaire les nenes a construir-se com a éssers independents, forts i capaços.

Ara potser no us sorprendrà que els estudis mostrin que a partir dels sis anys les nenes ja comencen a pensar que els nens de la seva edat són més intel·ligents i hàbils que elles. Als sis anys!