Tria de col.leccionista
CARLOS MENSA
Comtemplació mútua.
EspaiVolart, 2 (Ausiàs Marc,
22). Fins al'11 de desembre.
LUIS GORDILLO
Sense Títol (provisional)
Fundació Suñol (Passeig de
Gràcia, 98). Fins al 29 de gener.
El col.leccionista s'ha convertit els darrers anys en el protagonista de la història. En els millors dels casos, la seva feina callada d'anar configurant un fons artístic amb complicitat amb determinats artistes o galeries resulta un contrapunt interessant en l'hegemonia ideològica en el terreny artístic que tenen avui els museus públic...
CARLOS MENSA
Comtemplació mútua.
EspaiVolart, 2 (Ausiàs Marc,
22). Fins al'11 de desembre.
LUIS GORDILLO
Sense Títol (provisional)
Fundació Suñol (Passeig de
Gràcia, 98). Fins al 29 de gener.
El col.leccionista s'ha convertit els darrers anys en el protagonista de la història. En els millors dels casos, la seva feina callada d'anar configurant un fons artístic amb complicitat amb determinats artistes o galeries resulta un contrapunt interessant en l'hegemonia ideològica en el terreny artístic que tenen avui els museus públics. Això es fa evident a Barcelona en les exposicions que organitzen les fundacions, cada cop més nombroses, que han creat els col.leccionistes privats. La de Vila-Casas i la de Suñol en són dos dels exemples més clars. La seva tria és tota una declaració de principis del que els ha fet estimar l'art més enllà de les tendències que assenyalen els gurús oficials de la cosa.
Carlos Mensa i Luis Gordillo, dues maneres de pertorbar l'esperit
A Carles Mensa (Barcelona, 1936-1982), per exemple, li varen fer molt poc cas en vida; només va tenir una exposició individual a la seva ciutat natal tot i que mostrà la seva obra regularment a Madrid, Palma i sobretot a Itàlia. Personatge enigmàtic i compromès —fill de republicans, va viure l'exili de petit i més tard fou detingut el 1968 per activitats antifranquistes—, qui hagi vist una obra de Mensa difícilment l'oblidarà. Les seves pintures —curiosament glosades per dos premis Nobel: Camilo José Cela i Mario Vargas Llosa— no semblen d'aquest segle. Tenen alguna cosa de bodegons barrocs, retrats manieristes, fantasies entre surrealistes i expressionistes..., però en el fons no és res d'això sinó una altra cosa indesxifrable. Pertany a aquest altre corrent de l'art que al llarg del segle XX ha donat noves ales a la figuració, sense crear més escola que l'exacerbat individualisme dels seus practicants; només cal recordar noms com Bacon o Balthus. En tot cas, l'obra de Mensa es pot veure ara a l'Espai Volart 2 de Barcelona, un dels cinc espais de la hiperactiva Fundació Vila-Casas, que ja va presentar una versió més àmplia d'aquesta exposició ara fa un any a Can Mario, la sala que té a Palafrugell. Totes les obres pertanyen a col·leccions particulars i de la família —hi ha molt poca obra de Mensa al mercat—, i abasten distintes etapes de la seva trajectòria, des del període més de realisme social dels seixanta fins a l'obra més sarcàstica i subjectiva de finals dels vuitanta, arribant a les obres inacabades que va deixar al taller.
De la mateixa generació quasi bé que Carlos Mensa és Luis Gordillo (Sevilla, 1934), encara que en aquesta ocasió ens trobem davant d'una història d'èxit ja que és un dels artistes més reconeguts del panorama nacional. Ara fa una dècada va tenir una gran retrospectiva al Macba, s'ha pogut veure la seva darrera obra a galeria i, a més, ara fa un any va realitzar un magistral comissariat de la col·lecció de la Fundació "la Caixa" a Caixaforum que resultà antològica. Sempre és estimulant veure el seu treball i, a més, l'exposició que ara presenta a la Fundació Suñol té l'al·licient que permet recuperar la seva trajectòria amb un muntatge personal del propi artista que ha aportat material documental a la mostra a partir de les obres de Josep Suñol, el seu principal col·leccionista, i la dels hereus del que galerista Fernando Vijande.
També pertorba la seva obra. Gordillo aconsegueix ésser sempre actual, irònic, inquietant, hipnòtic. Capes i capes de sentits que mai no esgoten una obra que es mira amb un somriure a la cara i un sotrac a l'esperit.