Curtcircuit electrònic
L'escena musical que defensà als seus inicis el festival Sónar sembla aturada mentre les seves troballes estètiques contaminen la música popular
La primera edició del Sónar va tenir lloc el 1994, fa quinze anys. Aleshores va semblar que la dita música electrònica faria canviar el món, que faria capgirar el panorama de la música popular, que entronitzaria altres artistes i, el més important, que realçaria altres valors, noves estètiques, una altra manera de mirar el nostre entorn i d'explicar-lo musicalment. Avui comença la XVI edició del Sónar, el festival que va néixer per ser altaveu i testimoni de tots aquests canvis, i els artistes que encapçalen el cartell són Orbital, estrelles de la segona edició, i Grace Jones, una diva de vest...
La primera edició del Sónar va tenir lloc el 1994, fa quinze anys. Aleshores va semblar que la dita música electrònica faria canviar el món, que faria capgirar el panorama de la música popular, que entronitzaria altres artistes i, el més important, que realçaria altres valors, noves estètiques, una altra manera de mirar el nostre entorn i d'explicar-lo musicalment. Avui comença la XVI edició del Sónar, el festival que va néixer per ser altaveu i testimoni de tots aquests canvis, i els artistes que encapçalen el cartell són Orbital, estrelles de la segona edició, i Grace Jones, una diva de vestuari avançat. Què ha passat aquests anys perquè allò promès s'hagi diluït? Per què les estrelles de l'electrònica no s'han renovat? La gran ensarronada del rock and roll s'ha substituït per la gran fantasmada de l'electrònica? O bé tot són especulacions d'indústria i mitjans de comunicació, ansiosos per aconseguir nous titulars.
"Em nego a anomenar ' electrònica' un tipus concret de música", afirma Joe Crepúsculo
"Els que hi són, hi són per algun motiu", diu Àngel Molina sobre la la manca de renovació
Àngel Molina és discjòquei, un dels més respectats del nostre país i un clàssic al cartell del Sónar. A més, és amant de la música electrònica i per ell no passat res de rellevant "perquè els qui van creure que la música electrònica havia arribat per canviar el món simplement no l'havien sentit fins aleshores. No representava el futur, o només l'era per als impressionables. Els qui l'escoltaven regularment no pensaven en revolucions i, si ho van fer, tal com va declarar Jeff Mills a la revista Dance De Lux l'any 2004, es van adonar que les propostes revolucionàries que suggeria -dissolució de la personalitat de l'artista en l'anonimat, supressió de la importància de l'escenari en l'execució en directe, etc.- no es mantindrien tan bon punt entrés en la roda de la indústria". Per Molina, l'escena de la música electrònica continua sent-hi i, en països com Bèlgica, Holanda o Alemanya, se segueixen pagant quantitats enormes per a les sessions d'un discjòquei de trance, per exemple.
Tanmateix, cal plantejar-se si la música electrònica no ha perdut rellevància pública en haver-se integrat a la resta de les músiques populars. Probablement, Madonna, Britney Spears, Justin Timberlake, les estrelles del rythm and blues o del hip hop contemporani no se senten artistes electrònics, però el so i les produccions de la seva música vénen de l'estètica imposada per l'electrònica pel que fa a textures, fil rítmic i recerca del so per se.
En aquest sentit, seria com buscar un arbre anomenat "electrònica" quan l'electrònica és el paisatge mateix, el conjunt de la vegetació. Molina recull la reflexió següent, des del punt de vista tecnològic, "la tecnologia i el seu abaratiment van permetre que l'electrònica fos, a més a més d'un gènere, una manera de treballar que s'ha estès a la resta de les músiques". No comparteix aquest punt de vista Manolo Martínez, compositor i cantant d'Astrud, per qui "ja a l'època del techno pop la tecnologia formava part de l'arsenal a disposició dels músics". Per l'artista, els motius que expliquen la incapacitat de la música electrònica per arribar a un espai central són originades perquè "no s'ha sabut com resoldre el directe. Els artistes de música electrònica han optat per dos camins, o bé han imitat la grandiloqüència del rock o bé han muntat espectacles com de majorets. Per tant, el format no ha funcionat".
En termes semblants es manifesta l'altra meitat d'Astrud, Genís Segarra, que afirma que "els artistes d'electrònica recorren als efectes visuals per reclamar l'atenció del públic tal com ho fan els grups d'estadi". Entre altres coses, això l'ha conduït al desencís: "esperàvem que l'electrònica trenqués els patrons sexistes del rock, que no tingués estructures rígides, que no utilitzés els instruments tradicionals, que oferís altres experiències en el directe i que posés fi a les etiquetes estilístiques. No ha passat res d'això, i fins i tot ha generat una allau d'etiquetes diferents". Quan se li pregunta si aquest desencís és atribuïble a la pròpia electrònica o a una excessiva credulitat del públic, Genís respon: "Sens dubte vam ser uns ingenus que vam creure en la utopia d'un nou món servit per l'estètica aportada per la nova tecnologia".
D'altra banda, Marc Vicens, director d'Estratègia de Catalunya Ràdio, manifesta, tot tocant de peus a terra: "crec que aquest gènere, que en el seu moment vam batejar com a música electrònica, ha viscut un procés similar que el de les velles computadores dels anys vuitanta: presagiàvem un futur ple de codis en què desapareixeria l'alfabet dels teclats mentre els cables s'esfumaven de la nostra vida. Doncs, ben al contrari, l'electrònica s'ha instal·lat com un electrodomèstic més a la nostra vida, i les lletres han omplert de missatges els sons de les noves generacions de processadors de música electrònica".
Lluny d'aquests plantejaments, n'hi ha que no saben de què es parla quan es parla d'electrònica. És el cas de Joëlle Iriarte, àlies Joe Crepúsculo, participant del Sónar 2009 com un dels artistes més rellevants i sorprenents del nou panorama musical local. "La veritat és que l'electrònica, més que un gènere o un estil, és simplement música feta per màquines, i pot haver-hi una varietat enorme d'aquest tipus de sons. Per això em nego a anomenar electrònica un tipus concret de música". Per Joël, el techno, com a estil determinat, va tenir el seu període de glòria als noranta, "tal com els ha passat a molts altres estils que després van decaure. M'imagino que potser el techno torna a tenir el seu moment. De fet, tots els festivals acaben amb sessions de techno, oi?". Pel que fa a la credulitat a l'inici de la dita música electrònica, als noranta, Joël s'afegiria als escèptics. "No vaig creure mai que l'anonimat de l'artista o la supressió de l'escenari com a element central de la posada en directe es produís. Els diners hi havien de jugar un paper, i l'hi van jugar".
On hi ha una coincidència generalitzada és en la inadequada petició que es fa a l'electrònica quant a la pretesa lentitud per renovar les estrelles. Per Molina, "els que hi són, hi són per algun motiu, i encara no ha arribat ningú més, és així de senzill". I Genís afegeix: "el rock està igual, fins i tot més esclerotitzat, perquè els Stones són al capdavant des de fa tota la vida. No trobo estrany que les estrelles de l'electrònica pertanyin a la generació que va explotar a mitjan dels noranta". És Àngel Molina qui resumeix l'estat de les coses quan afirma que "Kubrick va imaginar un segle XXI amb escafandres i jo encara no me n'he posat cap sent gairebé al 2010. I no passa res".
'Low Tech' i manufacturats digitals
Deu anys després de SonarMàtica Barcelona, la secció expositiva del festival Sónar torna a apuntar la ciutat que l'acull. Si el 1999 es retratava una escena en plena efervescència, ara es presenta una xarxa d'espais fixats, que intenten desenvolupar una cultura de producció, més interessada en els processos que en els productes. Els medialabs, símbol d'un nou paradigma basat en la cultura de xarxes, la creació col·lectiva, l'intercanvi i la socialització de coneixements, són els protagonistes de Mecanics, l'exposició oberta al CCCB, amb extensions a dos centres de producció ciutadans (Hangar i el Niu).
La crisi general, per un costat, i, per un altre, el pressupost cada cop més reduït que el Sónar sembla destinar a aquesta vessant de la seva programació, contribueixen a un replegament cap a l'artesania digital, la customització domèstica i els manufacturats fes-te'ls tu mateix, que bé s'adapten al discurs comparatiu entre el segle XIX i el segle XXI, que Sónar va començar el 2007 amb la mostra Et Voilà!, sobre la relació entre màgia i tecnologia, i va continuar l'any passat amb Future Past Cinema, que investigava la recuperació dels formats precinematogràfics en la creació audiovisual contemporània.
Ja que l'exposició forma part de SonarKids, el Sónar dominical reservat als nens i als seus acompanyants, el seu caràcter més destacat és una interactivitat espontània, intuïtiva i també bastant bàsica, especialment centrada en les possibilitats participatives dels sons i dels instruments musicals. També hi ha una picada d'ullet a la high culture com ara les peces d'arqueologia tecnològica de Yuri Suzuki: tocadiscos preparats, que per un costat remeten als prepared piano de John Cage i, per un altre, constitueix una revaloració del vinil. Es tracta d'obres que inviten a apreciar les qualitats físiques de la música, com la instal·lació WeAreWaves, que invita l'usuari a explorar els sons a partir del moviment i les formes del seu cos, o els instruments robòtics i pneumàtics de Roland Olbeter, que barreja enginyeria i art en una plataforma, que poden tocar músics de qualsevol tendència i pot ser programada per crear diverses coreografies.
L'aproximació naïf es fa evident també en altres obres, com El Sistema ReacBall de l'Institut Fatima, fundat per dos alemanys residents a Barcelona, que utiliza una pilota de futbol, una càmera, un ordenador i un controlador MIDI, per generar seqüències aleatòries de notes que descontrolen i recontrolen un arranjament musical, cosa que provoca resultats sorprenents.
No podia faltar l'omnipresent Reactable de Sergi Jordà i el grup d'investigació musical de la Universitat Pompeu Fabra, pare de totes les plataformes musicales col·laboratives atípiques, acompanyat pel Punk-o-Table, un joc musical tangible, inspirat en el cèlebre joc en línia Flash Punk-o-Matic, que permet crear música punk rock a través de tres objectes que representen els tres instruments típics d'una banda tradicional: guitarra, baix i bateria.
Hi ha obres que utilitzen la veu com a eina i altres que usen velles consoles Commodore o reinterpreten vídeojocs dels anys 80; instal·lacions que proposen experimentar espais sensorials i microscopis casolans, que permeten analitzar diferents mostres de protozous per convertirlos en algoritmes rítmics que formen la base d'una composició visual i sonora... En definitiva, una exposició per descobrir el costat més lúdic de la tecnologia aplicada a l'art.