Idolatria

Els ídols són imatges o formes, éidola, que apareixen ells mateixos com a divinitats, dignes de les més diverses formes de culte. Ara mateix, els que provoquen un culte més fervorós, extens i extàtic són justament els de l'anomenada "cultura de masses", com els actors de cinema, o els músics i els cantant. El culte més formal va dirigit a les divinitats de la cultura "elevada": escriptors, pianistes, pintors, arquitectes de moda o cantants d'òpera. A condició d'haver estat prèviament "consagrats", inclosos en el cànon, canonitzats. Quan es combinen els rituals de la cultura de masses am...

Els ídols són imatges o formes, éidola, que apareixen ells mateixos com a divinitats, dignes de les més diverses formes de culte. Ara mateix, els que provoquen un culte més fervorós, extens i extàtic són justament els de l'anomenada "cultura de masses", com els actors de cinema, o els músics i els cantant. El culte més formal va dirigit a les divinitats de la cultura "elevada": escriptors, pianistes, pintors, arquitectes de moda o cantants d'òpera. A condició d'haver estat prèviament "consagrats", inclosos en el cànon, canonitzats. Quan es combinen els rituals de la cultura de masses amb els de la cultura més "alta", l'eficàcia de la cerimònia arriba a una potència excepcional: un concert dels "tres tenors", alguns sopars de premis literaris (preferiblement amb televisió: tothom té dret al seu quart d'hora de divinitat!), el lliurament dels Oscar o semblants (atorgats per alguna molt formal acadèmia), o algunes grans exposicions d'afluència massiva (prèvia una publicitat institucional igualment massiva) i amb cues d'hores i hores.

Altres personatges públics, com els polítics, els futbolistes o els rics amb milions infinits, poden despertar adhesions, passions o enveja. Però els ídols de la cultura -vius o morts- desperten també veneració, contemplació admirada, reconeixement reverencial, i altres manifestacions de devoció: conservació i culte de relíquies, hagiografia piadosa, iconografia (les imatges del sant!), tridus i novenaris en forma de col·loquis o simposis, associacions de devots, i variades mostres de religiositat sovint pròximes a la beateria. Qui és, llavors, el valent -l'heretge, l'excomunicat- que practica una saludable i moderada iconoclàstia, i s'atreveix a dir en públic que tal edifici de tal arquitecte famós és una pífia pretensiosa i fora de lloc, que bona part de l'obra de tal pintor cèlebre i caríssim és una insigne collonada, o que molts papers del gran escriptor canònic no tenen cap substància o interès? Pot resultar tan perillós com insinuar, enmig de la processó, que la Mare de Déu potser no va ser sempre verge, com tantes digníssimes mares d'aquest món. La teua no, dirà el devot abans de traure la porra, però la meua sí. I per què es publica amb gran pompa crítica un text insignificant de joventut, o per què s'exhibeix amb grans honors aquell dibuix d'aprenent o aquell esbós sense interès ni gràcia? Per la mateixa raó que un trosset de fèmur o de costella s'exposa en un reliquiari d'or: no per ser os meravellós i d'alta qualitat anatòmica, sinó perquè és part del cos del sant. Com la carta o el dibuixet són part del "corpus" de l'obra consagrada, del seu cos sant, i per tant participen de la seua substància immortal. Si això no és fetitxisme, màgia i transsubstanciació, ja m'explicaran què és.