Menorca 'ad hominem'
La primera vegada que vaig veure i viure conscientment Menorca, sabia que entrava en una illa jardí on els paisatges i els pobles, el patrimoni arquitectònic i la vida social, la història i el saber, les indústries i els ports, les veus i els ressons, la cultura antiga i la d'ara mateix, totes riquesa i densitat, formaven un mix singular i seductor, una atmosfera que no m'aturava de respirar amb les fruïcions més fondes de l'esperit. Aquesta frase, que intenta concentrar una primera impressió, és la mostra dels fragments on dic, en un desordre endreçat, el meu amor a Menorca amb dues exploraci...
La primera vegada que vaig veure i viure conscientment Menorca, sabia que entrava en una illa jardí on els paisatges i els pobles, el patrimoni arquitectònic i la vida social, la història i el saber, les indústries i els ports, les veus i els ressons, la cultura antiga i la d'ara mateix, totes riquesa i densitat, formaven un mix singular i seductor, una atmosfera que no m'aturava de respirar amb les fruïcions més fondes de l'esperit. Aquesta frase, que intenta concentrar una primera impressió, és la mostra dels fragments on dic, en un desordre endreçat, el meu amor a Menorca amb dues exploracions del record amb el meu subjecte com a protagonista.
Cavall a Ciutadella (1950). El cavall marró fosc, des de la panxa per amunt, vist de perfil, ocupa el primer pla. Damunt la seva espinada hi ha un nin de bolquers, grassonet i cara de lluna, amb rínxols d'or que somriu sostingut per un pare de cabells arrissats i cara d'home bo. Al fons, la costa de Ciutadella. Devia tenir tres anyets i mon pare i mumare feien, per un atzar lligat amb els eterns concursos de trasllat, costura a una graduada. La foto és en blanc i negre. Crec que aquell curs que vaig passar a Ciutadella, i del qual només em vénen al cap les converses dels meus pares quan ja era gran, va ser decisiu per a la meva consciència del llenguatge, de la llengua catalana. Sentir el menorquí em va eixamplar les músiques de l'idioma, em donà un vocabulari nou i tot un conjunt de frases desconegudes que m'alimentaren, que em formaren, que m'enriquiren de lletra viva. Per què ho sé? Per l'experiència de parlar i llegir menorquins. El bouquet de la veu, el perfum del fraseig, els tresors del lèxic: aquella llengua clara, esquitxada d'anglicismes i francesismes com gemmes rares, aquella calidesa sonora fins i tot quan la violència l'encén, aquell cantet amb so de mar i de fillet, de lloc i de Francesc de Borja Moll, m'atrapà per complet.
Honoris causa per la Universitat de les Illes Balears (UIB) de Fernando Rubió a Maó (1992). Aquest savi menorquí, que era alhora recercador científic, creador d'una indústria farmacèutica mundial, mecenes de la cultura i liberal il·lustrat, de l'avior dels d'Oleo, els d'Orfila i els Guàrdia, el vaig conèixer al seu casal de Montgofre Nou, la possessió situada al centre de l'albufera del Grau, un paradís intocat, salvat. Em deia: Menorca és un indret definit per l'aïllament: una característica que defineix pregonament la seva personalitat. Les illes Balears han viscut massa temps amb unes relacions enterbolides per la gelosia. I Nadal Batle, el rector, li responia remarcant l'absoluta equidistància de Palma a Maó, de Palma a Ciutadella i de Ciutadella a Eivissa. I també, que la UIB volia que quedàs clar que formam part de la mateixa petita pàtria, un poble que ha perdut personalitat, que no té quotes d'autogovern i que vol recuperar dignitat, riquesa i més felicitat per als seus ciutadans. Uns dies feliços que em recordaren una perduda història d'amor a Macarelleta. Saviesa i amor plegats.