Tots portem un pallasso a dins

Només uns pocs poden ser domadors de lleons o trapezistes, però tots portem un pallasso a dins. Qui sap, potser es tracta d'un Grock, un Popov o un Dimitri. Només cal treure'l. Cap a l'any 1978 qui millor t'extreia el pallasso de l'ànima era Joan Armengol. Fins i tot va extreure el meu, un pobre clown que mai va tenir nom -el d'Antonet ja el portava un pallasso il·lustre, l'oncle de Tonitoff- i que mai va triomfar a la pista, tot i que, és cert, a vegades em rebrolla en els moments més inesperats, amb gran èxit. Joan, grandíssim clown, ens impartia classes de pallasso a l'aula del tercer pis d...

Només uns pocs poden ser domadors de lleons o trapezistes, però tots portem un pallasso a dins. Qui sap, potser es tracta d'un Grock, un Popov o un Dimitri. Només cal treure'l. Cap a l'any 1978 qui millor t'extreia el pallasso de l'ànima era Joan Armengol. Fins i tot va extreure el meu, un pobre clown que mai va tenir nom -el d'Antonet ja el portava un pallasso il·lustre, l'oncle de Tonitoff- i que mai va triomfar a la pista, tot i que, és cert, a vegades em rebrolla en els moments més inesperats, amb gran èxit. Joan, grandíssim clown, ens impartia classes de pallasso a l'aula del tercer pis del vell Institut del Teatre al carrer Elizabets. Va aparèixer un dia i sense més protocol ens va fer donar voltes corrent com bojos i cridant al voltant del petit espai encoixinat amb terra de parquet. Tanco els ulls i puc veure'l: feia uns salts llargs, desairosos, cavallins, i portava els cabells molt llargs, una melena rossa que li queia sobre les espatlles i l'esquena. Acabat l'escalfament, jo vaig treure de les malles paper i bolígraf (a les classes de Sanchis Sinisterra, Melendres i ja no diguem de Lahosa s'havia d'escriure molt) i ell va riure: el meu primer acte, involuntari, de pallasso. Allò no aniria d'apunts. Ni Brecht, ni Stanislavski ni punyetes. "Teniu un pallasso a dins, cadascú el seu. Cal buscar-lo, trobar-lo i treure'l".

Vam passar mesos fent-ho. En part va ser com tornar al jardí d'infància. Jo pessigava a Montse Guallart, Abel Folk em clavava una bufetada, Manel Dueso queia, Oriol Genís es petava de riure i llavors plorava perquè li donaven una plantofada a ell... Ser pallasso era recuperar la innocència, la irresponsabilitat, la crueltat, l'egoisme i l'alegria dels nens. Era divertidíssim. Llavors aquest material, aquestes sensacions, es van anar depurant, essencialitzant. Cadascun dels nostres pallassos va començar a tenir un caràcter definit, i un gest, un tret propi. Armengol, que va morir al 2004, ens havia explicat que tots els grans clowns tenen aquest toc original -l'"Uuuuuuuh" de Charlie Rivel, la gorra de quadres i la perruca de Popov, el desarmant somriure de Grock-. Vam treballar les entrades, la música, l'acrobàcia, els malabars... Fins que tots vam tenir el nostre pallasso, que era com un doble, un altre jo, alliberat, desastrat, ingovernable. A mi a vegades se'm continua escapant.

"La idea de què tots tenim un pallasso segueix vigent", m'explicava fa uns dies un altre gran mestre históric, Anton Font, fundador de El Timbal, on es fan cursos de clown; un Font una mica canviat -en trenta anys tots hem canviat: ell menys cabells i jo no vulguis saber com em queden les malles-. "És com un reencontre amb el teu jo més instintiu i infantil. El portem a dins com les virtuts i els defectes. Hi ha qui el treu i hi ha qui no fa res per extreure'l i l'asfixia al seu interior. Però la capacitat natural de ser pallasso la tenim tots". El pallasso és un ésser innocent. "Però no només això". També és capaç de reaccions malèvoles. El teu pallasso, segons com el desenvolupes, presenta característiques més salvatges, primàries, o més educades. En definitiva, és un reflex de la teva personalitat intrínseca. Els exercicis t'ajuden a trobar l'espontaneïtat, la naturalitat. Però a diferència del mim o de la interpretació actoral, no hi ha una tècnica precisa del clown, sinó una manera de ser clown, una manera que ha de trobar cadascú".

"Quan els herois surten d'escena entren els clowns", diu la cèlebre frase de Heinrich Heine. Ell no ho deia en aquest sentit, però és bonic veure-la com un elogi del pallasso i del seu regne alternatiu al dels grans ideals i gestos. Buscar el teu pallasso, deia Armengol i recorda Font, és buscar-te per riure't de tu mateix, que és el fonament bàsic de l'humor. Qui és capaç de riure's de si mateix, i no només a l'escenari, està salvat del perill dels maximalismes, del fanatisme i de prendre's massa seriosament, que és una de las causes principals, és ben sabut, de la infelicitat.