"En la música popular, el mestissatge ha caducat"

En el món del folk català el nom de Jordi Roura s'escriu amb majúscules i en el camp de l'animació infantil no només és una referència sinó que pot afirmar-se sense por que Roura va inventar aquesta disciplina entre nosaltres. En els últims quaranta anys Roura ha estat sempre punt de referència tant pel que fa a la música tradicional i popular com al descobriment de noves músiques arribades de lluny. Ara, el cantant, acordionista, animador infantil, radiofonista i musicòleg ha emprès dues tasques paral·leles que tornaran a deixar petjada. A l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) ha e...

En el món del folk català el nom de Jordi Roura s'escriu amb majúscules i en el camp de l'animació infantil no només és una referència sinó que pot afirmar-se sense por que Roura va inventar aquesta disciplina entre nosaltres. En els últims quaranta anys Roura ha estat sempre punt de referència tant pel que fa a la música tradicional i popular com al descobriment de noves músiques arribades de lluny. Ara, el cantant, acordionista, animador infantil, radiofonista i musicòleg ha emprès dues tasques paral·leles que tornaran a deixar petjada. A l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) ha engegat un arxiu global de músics catalans oblidats (o gairebé) i, al mateix temps, està creant la fonoteca del nou Centre Artesà-Tradicionàrius (CAT).

El cofundador del grup Ara va de bo impulsa un arxiu de músics catalans oblidats

"Si no evitem que caiguin en l'oblit, molts músics a Catalunya no hauran existit"

"L'animación infantil ha canviat. Abans calia animar, ara el que fem és tranquil.litzar"

Fa quatre dècades naixia el Grup de Folk i fa 20 anys es posava en marxa el Tradicionàrius. Dues dates històriques per a la cultura popular catalana. En ambdós casos, Roura va ser un dels motors més actius i bel·ligerants.

Pregunta. Com valora, amb aquests quaranta anys de perspectiva, la importància del Grup de Folk?

Resposta. Essencial. La fórmula Setze Jutges estava caducada. A més, la trobàvem excessivament afrancesada, i era necessari introduir coses més modernes. Se'ns va acusar de ser molt "nord-americans", però no era cert: hi havia de tot. Jo mateix cantava cançons de Xéquia o de l'Illa de Pasqua. Va ser un autèntic revulsiu de moltes idees que després unes es van desenvolupar i unes altres no. I l'important va ser que al cap d'un any vam haver de parar per causes "militars" (a molts ens va arribar l'hora d'anar a la mili). Si haguéssim seguit, no sé cap a on ens hauríem dirigit...

P. El Grup de Folk va durar poc, però la seva influència encara es nota en la mateixa existència del Tradicionàrius ...

R. El Grup de Folk va ser una bomba que va esclatar de cop i volta, amb el Tradicionàrius han estat vint anys de picar pedra. Un progrés constant aconseguit any rere any que es veu en tots aquests joves que omplen els seminaris i que ja s'incorporen a la programació. Curiosament s'ha parlat molt més de l'any que va durar el Grup de Folk que dels vint anys de Tradicionàrius.

P. I se'n segueix parlant. El Grup de Folk es va reunir fa pocs dies al Palau de la Música catalana recordant Xesco Boix. Què opina d'aquests retrobaments?

R. La primera reunió va ser simpàtica i després se n'han fet d'altres, com aquesta, sempre molt ponderades i, sobretot, sense nostàlgia. No s'està ressuscitant res: el passat és passat i ja està.

P. Com veu el futur de la música popular a Catalunya?

R. Estem en un moment difícil perquè han caducat algunes propostes, com el mestissatge, i, al mateix temps, s'ha de renovar l'escena. És necessari que els veterans passem en segon pla per deixar pas als joves. Hem de superar la temptació de quedar-nos més temps del degut i evitar els finals de carrera tristos de molts artistes que no saben acabar. Apartar-nos, però de forma digna i útil, deixant constància del que s'ha fet perquè els joves no hagin de començar de zero

P. Tot això enllaça amb els seus actuals projectes. Com neix la fonoteca del CAT?

R. Portem vint anys de Tradicionàrius i en el camp de la música popular no podem estar constantment tornant a començar. Creant la fonoteca volem mostrar a la gent jove que el que estan fent no ho han inventat ells. Molts toquen molt bé però desconeixen aquest passat immediat perquè els discos no estan disponibles o són molt difícils de localitzar.

P. Fins a ara s'han digitalitzat i ordenat unes 4.000 referències del folk català (entre discos, cassets, cintes de concerts i filmacions televisives) que podran ser consultades al soterrani del CAT. Paral·lelament, el seu treball a l'Esmuc és complementari a aquest. De què es tracta?

R. A Catalunya hi ha molts músics, tant de les dècades de 1930 i 1940 com de la Transició, que se senten oblidats. Músics que havien estat molt importants, com Ramón Evaristo o Lluís Rovira, als quals, en els últims temps, ningú fa cas. Són artistes que, si no fem alguna cosa, i ràpid, no hauran existit. Alguns encara estan vius i d'altres en tenim la seva família. És necessari no només recuperar la memòria sinó retornar-los la dignitat. A l'Esmuc hem creat uns contenidors de 50 d'aquests personatges que no han de caure en l'oblit, amb tots els seus enregistraments, fotografies, partitures, articles, filmacions televisives (quan existeixen) i una filmació actual amb els seus records. En alguns casos també els seus instruments, que passaran al Museu de la Música.

P. Quin tipus d'artistes ha seleccionat?

R. Gent que va ser important però que han acabat tocant en bars o en bodes per poder subsistir. Des de músics tradicionals com Roviretas o Peret Blanc fins a Pere Gené de Lone Star, passant per Josep Guardiola, Ramón Calduch, les germanes Serrano o compositors com Lleó Borrell (que va deixar molta obra inèdita), Adolfo Ventas, Enric Viladesau, Francesc Burrull o els esmentats Evaristo i Rovira. Hem preparat un dvd de cadascun d'ells que permet la consulta ràpida del més interessant, però tot el material està arxivat i catalogat a l'Esmuc. Igual que a la fonoteca del CAT, aquests contenidors estan a l'abast de qualsevol que ho desitgi. En ambdós casos les bases de dades es podran consultar a Internet, però, per problemes de drets, els continguts haurien de veure's i escoltar-se en els respectius locals.

P. Amb tot això entre mans sorprèn que a Jordi Roura encara li quedi temps per cantar i tocar l'acordió o seguir al capdavant del seu mític grup Ara va de bo, que acaba de complir 40 anys sense haver deixat mai de ser l'epicentre de l'animació infantil a Catalunya. En què ha canviat la seva relació amb els nens en aquestes quatre dècades?

R. L'animació infantil ha canviat molt. Quan vam començar es necessitava animar i ara, des de fa uns quants anys, el que fem és tranquil·litzar els nens. Tenen massa estímuls i nosaltres els ensenyem a assaborir els sons petits, les paraules, a trobar gratificació amb accions senzilles com la papiroflèxia. Seguim duent a les escoles programes clàssics, com El Tabalet, però treballem molt la interculturalitat. Els nens que han vingut o han nascut aquí de pares immigrants ja tenen una immersió lingüística i cultural. Agafes un xiquet gambià i sap cantar el Joan Petit, però què saben els nostres nens de la seva cultura? Busquem en aquestes cultures les similituds i intentem fer el Joan Petit del segle XXI, a veure què passa. És un joc sense pretensions però molt enriquidor i divertit.