La síndrome de Diògenes

La notícia, ara fa uns quants dies, que es va encendre la casa d'una dona solitària que vivia a Rubí voltada d'escombraries, munts de roba vella i bosses de plàstic del Caprabo, va ressuscitar el terme de "síndrome de Diògenes", que, pel que sembla, s'aplica en casos de deixament i patologies com aquesta. Ara bé: l'ús del qualificatiu "síndrome de Diògenes", en aquests casos, és del tot desencertat. No sé qui se'l va inventar -sembla que el terme es va encunyar l'any 1975-, però qui va fer-ho no havia llegit, segur, ni tan sols les Vides de Diògenes Laerci (un altre Diògenes, quedi clar...

La notícia, ara fa uns quants dies, que es va encendre la casa d'una dona solitària que vivia a Rubí voltada d'escombraries, munts de roba vella i bosses de plàstic del Caprabo, va ressuscitar el terme de "síndrome de Diògenes", que, pel que sembla, s'aplica en casos de deixament i patologies com aquesta. Ara bé: l'ús del qualificatiu "síndrome de Diògenes", en aquests casos, és del tot desencertat. No sé qui se'l va inventar -sembla que el terme es va encunyar l'any 1975-, però qui va fer-ho no havia llegit, segur, ni tan sols les Vides de Diògenes Laerci (un altre Diògenes, quedi clar), en les quals es fa un retrat del filòsof grec que no permet ni remotament associar-lo a l'acumulació d'escombraries, animals decrèpits o brutícia. Una expressió com "síndrome d'Estocolm" resulta correcta perquè remet a un cas de segrest produït en aquella ciutat, segons el qual la persona segrestada va acabar agafant un cert afecte al seu segrestador, potser perquè li donava gambes de Palamós. Una altra expressió com ara "síndrome de Stendhal", aplicada a les persones que es "maregen" davant la contemplació d'una quantitat desmesurada de bellesa artística, també és correcta, perquè la va encunyar aquest escriptor francès arran d'una visita a la florentina Basílica de la Santa Creu, l'any 1817 -vegeu el seu llibre: Nàpols i Florència, Un viatge de Milà a Reggio. També seria correcte dir: "Et castigaré amb un càstig pitjor que el de Sísif o el de Prometeu", "Aquelles noies tenen un cant més seductor que les sirenes", o "Et faré caure al damunt una pluja de sofre, que ni a Sodoma!". Però "síndrome de Diògenes", aplicat al cas que avui comentem, és, repeteixo, una expressió del tot impròpia.

"Síndrome de Diògenes', aplicat al cas que avui comentem, és una expressió del tot impròpia"

En efecte, Diògenes de Sinope (412-327aC), deixeble d'Antístenes i un dels més celebrats membres de l'escola dels cínics -escola que prenia el nom de la paraula grega "gos", i, doncs, preuava aquest caràcter tan impertorbable, bondadós i pacient dels bons gossos-, és descrit per Laerci, a les seves Vides i doctrines dels filòsofs il·lustres, com un savi d'enorme categoria moral, amant de la solitud, ciutadà no ben bé exemplar (perquè es masturbava a l'àgora més content que una missa amb orgue), però d'alta civilitat i bon enraonament. Va viure a Atenes i a Corint, i, en aquesta segona ciutat, solia establir-se en un pujol, a la serena, mentre deixava anar insolències contra les multituds estúpides -n'hi ha hagut sempre, també a Grècia. Laerci n'explica un munt d'anècdotes que han passat a la posteritat. La més famosa diu que, a Atenes (on Diògenes es va instal·lar dins una gran gerra de ceràmica de les que es feien servir per enterrar els difunts, res d'una tona o cosa semblant, com la gent encara es pensa), a Atenes, deia, va rebre un dia la visita d'Alexandre, i aquest li va dir que li demanés el que volgués. Com és sabut, Diògenes va respondre: "Enretira't una mica, que em tapes el sol". Vestia pobrament, però es rentava molt. El seu pare havia estat castigat per falsificar moneda, i potser per això ell no va voler tocar-les mai: era pobre com una rata, però no vivia entre brutícia, entre altres raons perquè no l'hauria pogut encabir dins la gerra que l'aixoplugava. Com a bon home de lletres, detestava el deport, i un dia que li van preguntar per què els atletes eren tan ximples, Diògenes va respondre: "Perquè els fan créixer a base de carn de porc i de vedella", de la qual cosa deduïm que tendia a una frugalitat extrema. A un noi guapo que li va dir que se n'anava de gresca (a una discoteca, com qui diu), Diògenes li va dir: "En tornaràs pitjor que hi aniràs", cosa ben evident encara als nostres dies -vegeu el festival Sònar. Entrava al teatre quan la gent en sortia, o sigui, a repèl, perquè deia que així és com ens havíem de comportar en societat: contra tot costum convencional. Com que un dia va veure un nen que bevia aigua amb el clos de les mans, va llençar el got que tenia, per tenir encara menys coses de les poques que posseïa. Molts atenencs se'n reien, perquè estimaven el luxe i l'acumulació de riqueses, i Diògenes, un dia que uns comensals li van tirar uns ossos com si fos un gos, va pixar amb desimboltura damunt seu, ben bé com ho faria el seu animal emblemàtic. Vivia de la caritat i era rodamón, però mai no va col·leccionar bosses de plàstic (a Grècia no n'hi havia, ni tan sols de paper), ni escombraries, ni animals esgarriats.

Queda clar, doncs, que l'expressió "síndrome de Diògenes" és del tot inadequada en casos com el que hem esmentat al començament de l'article. He pensat tota la nit quin mite antic podia substituir el de Diògenes en tals situacions, i no l'he trobat. Els meus amics de Clàssiques, o en Pau Sabaté, alumne meu, segur que el trobaran.